Presència

Sento que el Senyor pronuncia suaument el meu nom, convidant-me a aquest temps de pregària. Deixo que totes les altres distraccions desapareguin mentre gaudeixo de la proximitat de Déu, que és una benedicció.

Llibertat

En aquests moments molts pobles pateixen les angoixes de la guerra. Inclino el cap en una reverència d’acció de gràcies per la meva llibertat. Prego per tots els presoners i captius.

Consciència

Pare del cel, que pugui créixer en virtut mentre prenc temps del meu dia per a escoltar-te i passar temps amb tu. Que la teva bondat vessi en la meva vida, i de la meva vida a la vida de tots aquells amb qui em trobo.

La Paraula de Déu

²⁹Els digué una paràbola:
—Mireu la figuera i els altres arbres: ³⁰quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l’estiu ja és a prop. ³¹Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. ³²En veritat us dic que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. ³³El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.

Inspiració

Perquè no ens perdem en teories, visions escatològiques i contextos apocalíptics, Lluc té l’encert de posar-nos una comparació ben casolana, rural i de sentit comú. És cert que Jesús i les primeres comunitats tenien la convicció que la fi del món podia venir aviat. I és natural que es respirés un cert clima d’urgències. Però avui, després d’esperar més de vint segles, queda molta feina a fer. I per això ens parla del món rural, on sempre hi cal la suor, l’esperança, la vigilància, la cura diària. Com la vida cristiana, feta de discerniment, de pregària, de saviesa interna i d’obres dictades per l’amor i la bondat de cor.

Però no es pot negar que la imatge que Lluc ens posa és cordial, suau i suggerent, com tota la vida de la natura. Si les coses són “signes dels temps”, més ho som nosaltres, que tenim una naturalesa que necessita expressar-se en signes, que necessita “vessar cap enfora” el nostre món interior. Cal que siguem dones i homes de transparència, d’autenticitat. Homes i dones que esperin, no la fi del món, sinó la fi d’un món massa pervertit pels antivalors de la cultura de la mediocritat. Una figuera bona no pot donar fruits mediocres. Sortosament, hi ha molts brots d’esperança verda, de bisbes de Roma que fan florir una petita primavera de l’Església...

Conversa

Per comunicar-nos no sempre necessitem parlar.
Puc imaginar-me assegut en silenci amb Jesús?
En silenci, jo el miro i ell em mira a mi.
Com em sento?

Conclusió

Ple de l’amorosa presència de Déu,
li prego que em beneeixi i guïi els meus passos
mentre vaig a fer la seva obra en la meva vida diària.

Amén