Inspiració
L’escena és maca, fins i tot de tan casolana: caminen per uns sembrats i senzillament tenen gana, i desgranen les espigues. Potser algun dia, anant pel camp, nosaltres també hem menjat algun fruit, o ara mateix, en molts llocs del món, on encara la fam és una realitat diària, es menja el que es troba.
Però és dissabte. I, quan algú està disposat a fer-te mal, aprofita qualsevol pretext. La gana, la necessitat no importen. Només posar en qüestió, sembrar el dubte, fer sentir malament. El context tant li fa, es tracta d’apuntar i fer caure.
Jesús no defuig la interpel·lació, no defuig la Llei, no la nega, en fa veure uns aspectes que també s’han de tenir en compte, no la simplifica. És interessant veure com es defensa. Com emmarca la transgressió que fan els deixebles: també David, també els sacerdots en el temple actuen en dissabte i no per això són culpables.
Llavors, tot és això?
No, porta la situació més enllà: «aquí hi ha una cosa més gran que el temple», «si haguéssiu entès»..., els fa aixecar la mirada, els marca un horitzó, un punt en el cel. No és la llei, parlo de Déu. Aquesta és la gran fidelitat. «El que jo vull és amor i no grans sacrificis».
L’amor supera el temple, o n’ocupa el lloc. Més enllà de la llei i el temple, hi haurà sempre l’amor. Més enllà del culte i de la norma, quan es tracta d’ajudar el qui ens necessita preval sempre l’amor.
Si Déu és amor, Jesús es posa al seu costat: si hi fa fam, que mengin. Preval l’amor sempre. La cura de l’altre, l’estimació ferma i sincera, feta també d’un passar entre els sembrats i collir-ne les espigues per saciar una mica la fam. Coses més grans vindran, però sempre serà l’amor, per sobre de tot.
M. Lluïsa Geronès Estrada
Print