Pregària d’obertura

Déu, que la teva llum guaridora resplendeixi sobre meu, portant harmonia al meu ésser interior, mentre obro el cor a la teva paraula.

Evangeli

Lluc 1:46-56, Càntic de Maria

Maria digué:
—La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa;
des d’ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè el Totpoderós obra en mi meravelles;
el seu nom és sant,
i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació.
»Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;
omple de béns els pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
»Ha protegit Israel,
el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Reflexió

En aquesta pregària poètica i plena de lloança, el reconeixement de Maria de l’amor de Déu esclata de dins seu quan saluda la seva cosina Elisabet. Es donen suport mútuament en aquest temps d’incertesa, amb una confiança que porta alegria. Maria era una dona humil, no de família rica ni amb una posició social evident. Per tant, les circumstàncies externes no són sempre un indicador del favor de Déu. En aquest passatge, els humils i els pobres es mostren com a propers al cor de Déu.
La nostra vida interior és important; és allò que ens ajuda a tenir una relació personal i única amb ell. Quan reflexiono sobre com prego, després de donar gràcies a Déu i de lloar-lo, els meus pensaments es dirigeixen a la meva família i a les persones que estimo. El seu benestar té un impacte en mi i en la meva capacitat de viure l’alegria. El nostre amor a Déu i al proïsme estan connectats; és difícil no sentir-se afectat per les injustícies i el patiment del món que veiem a les pantalles de televisió.
El Magnificat ens anima a reconèixer la presència de Déu en les nostres trobades quotidianes, a contar les nostres benediccions, a abraçar la humilitat i l’esperança en un món just i compassiu. M’imagino que l’alegria de Déu neix de saber que la seva creació té allò que necessita i que ningú no fa servir el seu poder per a excloure els altres. Quan preguem avui el Magnificat, ¿podem fer que les seves paraules esdevinguin les nostres? ¿Pot la seva pregària convertir-se en la nostra?

Què podem fer per portar la visió de Déu al nostre món, reconeixent els seus impulsos suaus, per ajudar-lo en la seva obra de construir un món millor?

Pregària després de la reflexió

Senyor, obre’m els ulls perquè reconegui la teva presència en les persones que trobo cada dia.
Com Maria, ensenya’m a construir comunitat amb bondat i humilitat.
Ajuda’m a mostrar gratitud amb les meves paraules i accions,
i mantén-me obert a la teva alegria en les meves trobades amb els altres.

Pregària final

«No ens cansem mai de trucar a la porta de Déu. Cada dia, per Maria, portem tota la nostra vida al cor de Déu! Truqueu a la porta del cor de Déu! Maria prega; prega juntament amb la comunitat de deixebles i ens ensenya a tenir una confiança plena en Déu, en la seva misericòrdia. Aquesta és la força de la pregària!»

– Papa Francesc