Sessió 2: Viure en equilibri

Quietud

Preneu-vos un moment per a quedar-vos quiets mentre comencem aquesta sessió:

Presta atenció a la teva respiració, sense canviar-ne el ritme. Observa com inspires…, i com expires… Observa el ritme…, la profunditat…, la qualitat. . . La temperatura. . . La sensació de l’aire que entra i surt de la boca o del nas… fes tres respiracions més profundes. . .

Evangeli

Joan 12:23-26 BCI

Ell respongué:
—Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

Reflexió

Aquesta és una de les dites atribuïdes a Jesús que sona absurda. Va en contra de tots els nostres instints, així com de les idees psicològiques contemporànies, d'»odiar la nostra vida en aquest món», per no parlar de la promesa aparent que si odiem prou la nostra vida, la podrem conservar per sempre.

Tot i això, aquest estrany avís en la lectura d’avui és una clau poderosa per al misteri del que l’espiritualitat ignasiana anomena «despreniment». La paraula ‘despreniment’ pot semblar que implica una mena d’indiferència separadora envers la resta del món i les necessitats dels altres. En realitat, en termes d’espiritualitat, significa pràcticament al contrari. Podria expressar-se millor com l’art d’estar en equilibri amb tot el que passa, de manera que no ens desviem ni pel triomf ni pel desastre, sinó que siguem capaços, en paraules de Rudyard Kipling, de «tractar aquests dos impostors de la mateixa manera», negant-nos a deixar que s’apoderin de la nostra consciència.

Si hi ha alguna cosa (o algú) que desitgem posseir desmesuradament o que desitgem evitar desmesuradament, aquest aferrament ens roba la llibertat interior i ens pot destruir. Déu ens convida a prendre decisions que no estiguin modelades ni per l’esperança de guanyar ni per la por de perdre, sinó que sorgeixin del més profund del nostre cor, on Déu habita en nosaltres.

El secret està a acollir amb prou lleugeresa totes les coses i circumstàncies creades, de manera que no deixem que ens sedueixin i que ens moguin a prendre decisions contràries als nostres valors més profunds. Es tracta de gaudir amb gratitud d’aquests dons mentre els tenim, però sense desfer-nos si els perdem, de manera que res a la terra no tingui el poder de soscavar el nostre equilibri espiritual.

L’Íñigo va aprendre aquesta lliçó de la manera més dura, a través de l’amarga experiència de la seva pròpia vulnerabilitat i les seves compulsions, i, fins i tot, de vegades, de la seva desesperació. No estem sols en aquest camí rocós.

Aquesta lectura també és crucial per al nostre viatge cap a la transformació per la seva impressionant imatge de la llavor que cau a terra i mor, abans que pugui sorgir la nova vida que conté. Tots sabem pel món natural que aquesta és la manera com la vida es renova, però és més difícil acceptar que alguna cosa en nosaltres mateixos, en la nostra societat o en l’ordre mundial també ha de morir si volem ser lliures de passar a la següent etapa del nostre viatge. Per a permetre que aquest procés es produeixi, cal que deixem anar prou la nostra subjecció possessiva sobre aquestes coses per a permetre que morin quan sigui el moment adequat.

Al llarg de la nostra vida, haurem de deixar anar moltes coses, incloent-hi, molt probablement, els nostres mitjans de subsistència, les nostres relacions, la nostra salut, la nostra mobilitat, les nostres facultats, la nostra seguretat financera, la nostra independència i, en última instància, la mateixa vida física. El procés de despreniment és un repte continu. Jesús ens n’adverteix, però també ens ensenya a acceptar-lo i ens acompanya experimentant moltes pèrdues humanes en la seva pròpia vida terrenal.

Parla amb Déu

Aquesta setmana, fes una ullada profunda a la teva pròpia vida. Hi ha alguna cosa a la qual t’aferres excessivament o sents que no podries viure sense? Hi ha alguna cosa que estiguis decidit a guanyar o aconseguir tant sí com no? Hi ha alguna cosa que tinguis por d’afrontar fins al punt que fas tot el que pots per evitar-ho? La crida al despreniment t’invita a relaxar la teva subjecció en qualsevol objectiu terrenal que tendeixi a apoderar-se de la teva consciència i, a continuació, gaudir de la llibertat de prendre les teves decisions vitals des d’un punt d’equilibri interior.

De vegades, el que està bé no és el millor. Hi ha algun aspecte de la teva vida que, tot i que pugui semblar bo, calgui deixar anar per a permetre que sorgeixi alguna cosa millor? És aquest un moment en què el nostre «gra de blat» humà cau a terra i mor? Pots confiar que aquest «morir» és la condició prèvia necessària per a l’aparició d’una nova vida? Allò que veiem com una amenaça per al nostre benestar, podria convertir-se en un camí cap a la nostra millora? Quines són les teves pròpies esperances sobre com podria ser aquesta millora humana?

L’última part de la lectura d’avui és una instrucció molt clara: servir i seguir. A mesura que avancem en el nostre viatge, descobrirem més què significa servir Déu i servir-nos els uns als altres, i seguir Jesús per caminar pel camí de l’amor. Fixeu-vos que Jesús ens demana repetidament que el seguim, no per adorar-lo, sinó per seguir-lo, no solament per parlar, sinó per actuar. Què significa aquesta crida per a vosaltres personalment?

Anota en el teu diari qualsevol cosa que hagis après de la teva oració aquesta setmana, qualsevol cosa a la qual t’aferris o de la qual tinguis por, o qualsevol cosa que sentis que, com la llavor, ha mort i ha caigut a terra.

Aquesta setmana, podríem pregar per la gràcia de reconèixer i acceptar la nostra pròpia vulnerabilitat, confiant que la mort de la llavor de tot el que pensem que som, pot alliberar el nou creixement de tot el que podem arribar a ser.