Amor relacional

Vivim en una època fascinada per la identitat. Hi ha un debat constant sobre la identitat de gènere.

Entendre qui som és una necessitat humana profunda i saludable. Molta gent no es troba a casa amb la seva pròpia pell i l’aplicació d’etiquetes pot ser profundament inútil. Tot això sembla un treball interior seriós, i ho és! Però el cristià creu que ens hem de girar cap enfora, no mirar cap endins en el jo. En l’era del selfie, això és tot un repte.

Partim d’una creença bàsica que cada ésser humà és fet a imatge de Déu; en aquest cas, un Déu relacional que és Pare, Fill i Esperit Sant (Trinitat). Al cor mateix de Déu hi ha relacions mútues entre tots tres. Pel que recullo, la neurociència també sosté que el cervell és profundament social. El cervell dels nadons pren forma quan senten i experimenten una interacció amorosa. Són gent petita intensament social. El seu viatge cap a l’autodescobriment es fa sempre en companyia dels altres. Sovint escoltem gent parlant de “la meva altra meitat”, o d’algú que és o va ser “una part de mi”. La manera de parlar de l’amor és sempre relacional. Inconscientment fem servir el llenguatge de la Trinitat; sentim que algú altre ens fa complets. Dues persones juntes són exclusives, però n’hi afegim una tercera, resulta en amor i què tenim? Una comunitat, una comunió d’amor inclusiva. Tindràs molts flaixos de la Trinitat en la teva vida…, només hi has d’estar obert.

Extret de The Sacred Heart Messenger, December 2021, Tom Cox