Joan 15:12-17 BCI
12Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. 13Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. 14Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. 16No m’heu escollit vosaltres a mi; soc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, * i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17Això us mano: que us estimeu els uns als altres.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Joan 15:12-17 BCI
Inspiració - 2025-05-23 Pregària diària
Era el darrer sopar. Ja Jesús havia rentat els peus als deixebles. Jesús comença un llarg col·loqui amb els seus deixebles. Els ha de dir coses molt importants i comença pel fonamental: vol donar-los de manera clara una ordre, un mandat: “Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”.
El passatge evangèlic parla de l’amistat, de donar la vida pels amics. Un dels primers passos a fer per a poder estimar és tenir present l’altre, els altres. Fer-se conscient de la seva existència, de la seva realitat. Observar com flueix la vida de les persones que apreciem ens pot portar a un acompanyament més personalitzat. Em serveixen els petits detalls de la vida quotidiana. Aquells que podem oferir de la manera més senzilla, simplement seguint els esdeveniments de cada dia i recordant-nos de les persones estimades.
Darrere d’aquesta actitud s’hi amaga un estat d’ànim que actua com a transformador d’esperits. Hi ha gent que només dient una paraula encén la il·lusió, el seu sol somriure és capaç de besar l’ànima, donant la mà trenquen la solitud, empunyen una guitarra i componen una simfonia que amenitza la vida i l’omple d’alegria i de màgia com si fos una contínua festa. I, què em dieu d’aquesta abraçada sanadora que tots podem oferir?
Per a això cal aturar-se i pensar. Tenir vida interior. Sentir-se estimat. Ser algú per a algú. Valorar allò que tens i saber-ho compartir i comunicar. Això implica vitalitat, dinamisme, posar-se a cercar; en el fons, desinstal·lar-se, sortir d’un mateix… Endinsar-se en aquests gestos és una manera de donar la vida pels altres…, i és a l’abast de tothom.
Emili Reimat