Joan 5:1-3,5-16 BCI

1Després d’això, en ocasió d’una festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem.

2Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. 3Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. 5Entre ells hi havia un home, malalt des de feia trenta-vuit anys. 6Jesús, en veure’l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: —Vols curar-te? 7El malalt li respongué:
—Senyor, no tinc ningú que em fiqui a la piscina en el moment que es remou l’aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo. 8Jesús li diu:
—Aixeca’t, pren la llitera i camina. 9A l’instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.

Aquell dia era dissabte.

10Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: —Avui és dissabte i no t’és permès de portar la llitera. 11Ell els respongué:
—El qui m’ha posat bo m’ha dit: “Pren la llitera i camina.” 12Li preguntaren:
—Qui és l’home que t’ha dit: “Pren la llitera i camina”? 13Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s’havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. 14Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué: —Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors.” 15Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l’havia posat bo. 16Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li.


Reflexió on Joan 5:1-3,5-16 BCI

Inspiració - 2025-04-01 Pregària diària

Podem dir que trenta-vuit anys són molts anys. Poden ser trenta-vuit, vint, deu, cinc, uns mesos o un grapat de dies. Sigui com sigui –i quan sigui–, Jesús ve sempre a posar-nos drets, a alliberar-nos de les paràlisis, dels petits esclavatges –o no tan petits– que limiten la nostra mobilitat i disponibilitat. Que limiten la nostra llibertat. Per això parlem d’alliberar. Alliberar-nos de farcells que sovint –massa sovint– ni ens adonem que carreguem perquè els tenim justificats i incorporats a les nostres rutines: farcells materials, afectius, de creences, de prejudicis, ideològics… Arribar a identificar les paràlisis necessita temps –poden ser trenta-vuit anys o un grapat de dies–, però Jesús no deixarà mai de mirar-nos, d’adreçar-nos la paraula, d’estendre’ns la mà…, i farà possible que puguem carregar les nostres lliteres i caminar.


Paloma Aragüe Calle hcsa