Tenim set d’inclusió
Una imatge famosa mostra la dona samaritana mirant dins el pou i veient-hi la seva imatge i la imatge de Jesús. A les profunditats del pou de la seva vida hi ha la presència de Jesús.
En les profunditats del pou, quan estem en l’amor, el dolor, la mort, la decisió, l’alegria, trobem Déu. Déu és a prop quan som a prop de nosaltres mateixos, fins i tot en la vergonya i el pecat. Tenim set de sentit a la vida, de saber que som totalment estimats, de comunitat i companyia, i Déu ofereix tot això.
Aquesta és l’ofrena de Déu: l’aigua viva és l’Esperit Sant. Tenim set d’inclusió: els deixebles d’aquesta història no volien que Jesús parlés amb una dona. Gran part de la religió de l’època separava les persones. A les profunditats del pou tots som iguals.
Trobem la misericòrdia de Déu al pou. A mesura que ens endinsem en les profunditats de l’oració i de nosaltres mateixos, ens obrim a la misericòrdia. Podem posar condicions a la misericòrdia de Déu: anomenar els nostres pecats o numerar-los. Al fons del pou hi ha l’aigua de la misericòrdia.
Donal Neary SJ, Gospel Reflections for Sundays of Year A
Llegeix més
Estima com ell estima
La majoria de la gent busca la felicitat, però si la felicitat esdevé l’únic objectiu de la nostra recerca, sovint no la trobem. Jesús suggereix que la felicitat arriba a aquells que busquen alguna cosa més. La felicitat arriba a aquells que busquen servir els altres o, com declara Jesús, és donant que rebem. L’acció de Jesús en rentar els peus dels seus deixebles suggereix que el nostre servei als altres no ha de dependre de com es relacionen amb nosaltres. A l’últim sopar, Jesús va rentar els peus de tots els seus deixebles, incloent-hi Judes. Jesús va rentar els peus d’aquell que es va rebel·lar contra ell. Com declara Jesús en l’Evangeli de Lluc: “Si estimeu els qui us estimen, quin mèrit teniu?” Jesús expressa un tipus d’amor molt més autobuidat. Ens crida a viure de la mateixa manera i ens dóna l’Esperit Sant per a ajudar-nos a estimar com ell estima. Martin Hogan, The Word of God is Living and Active
Llegeix més
Estima el teu enemic
“Estima el teu enemic” és fàcil per a algunes persones. Hi ha qui no pot viure sense un enemic. Aprenen a alimentar-se de la negativitat. Poden fer que els altres semblin éssers humans horribles que manquen de la bondat bàsica. Aquesta creació sovint és un producte de la seva imaginació, però necessària per a mantenir el seu propi sentit distorsionat d’autoestima i el seu impuls. Els encanta la presència d’un enemic, perquè, sense ell, haurien de considerar el seu propi cor i la seva pròpia ànima, i això és massa difícil per a ells. Un enemic justifica una visió del món que distreu del benestar personal.
Jesús va patir sota les ordres d’aquesta gent. Va ser convertit en enemic del poble per afavorir els que tenien el poder. Que puguem estar protegits d’aquesta gent i del mal que fan. El cor és un espai massa tendre per a malgastar-lo en aquesta negativitat.
«Jesús va dir: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”. I es van repartir a sorts els seus vestits» (Lluc 23:34).
Alan Hilliard, Dipping into Lent
Llegeix més
La conversió és comunió amb Déu
El papa Francesc va deixar clar que la Quaresma i la conversió de tota la vida «ens ho demanen tot». La conversió demana un canvi de ment, de cor i fins i tot de cos, potser fins al punt de perdre la vida. Tanmateix, el papa Francesc va deixar igualment clar que la conversió no costarà felicitat, no ens enganyarà sobre la plenitud humana. La felicitat depèn de la santedat. La veritable felicitat humana necessita la curació i l’esperança que ofereix la santedat; la santedat ens ajuda a ser plenament humans. Oferir-ho tot no és una opció entre altres, sinó una obertura de la ment, del cor i del cos a la veritat, l’amor i la plenitud. L’objectiu de la conversió és la comunió amb Déu i els altres. El penediment és girar-se cap a la santedat, tornar a rebre “la felicitat per a la qual vam ser creats”. La santedat és el tret distintiu de la felicitat autèntica.
Kevin O’Gorman, Journeying in Joy and Gladness: Lent and Holy Week with Gaudete et Exsultate.
Llegeix més
Infinitament estimat
El Bon Pastor ens convida a descansar una estona entre els prats herbosos i els rierols. Vol que ens relaxem en la seva presència, que ens nodrim, ens enfortim i ens renovem. En aquest lloc, podem passar d’un puny tancat de negació, frustració i agitació a una mà oberta d’acceptació, relaxació i serenitat. Després del descans, potser se’ns convida a caminar més a prop d’ell, a ser més lliures, més segurs i més capaços de navegar pels camins sovint borrosos de la nostra vida. Podem aprendre molt de la saviesa moderna i contemplativa per a viure la vida amb gran riquesa, i quan tot estigui dit i fet, podem alegrar-nos de ser infinitament estimats.
Massa de nosaltres aprenem a “estimar” l’angoixa i l’ansietat: diem que és la manera de treballar i de viure al món. Tan sols cinc minuts de silenci semblen inútils. Però entrem en contacte amb el “mestre interior” quan trobem temps per a estar quiets, connectant-nos amb una pau i un equilibri profunds. Està disponible per a ser aprofitat mentre vivim el moment: parlant amb la gent, treballant en tasques, caminant amb una brisa fresca a la cara, fins i tot corrent.
Gavin T. Murphy, Bursting Out in Praise: Spirituality & Mental Health
L’esperança és un do de Déu
La nostra esperança prové del fet que Jesús és viu, és amb nosaltres i al nostre costat. L’àngel va dir: “No el busqueu entre els morts”. L’esperança no prové de dins nostre. És un do de Déu, per a ser pregat i acollit amb agraïment. L’esperança és poder “tallar en la foscor” i saber que no estem perduts. És cavar el jardí, segurs que les plantes de l’any que ve creixeran. És mirar els nostres fills i gaudir del futur que s’estén davant seu com un do de Déu. És assegurar-se que l’amor pugui créixer en el matrimoni i que la vida pugui continuar i desplegar-se en el nostre cor fins i tot si l’amor s’esvaeix. És l’esperança compartida per les persones que cuiden incansablement els qui estimen, per les persones que no abandonen el fill o la filla a la presó. Podem pensar en moltes més esperances a la vida.
La nostra esperança és segura gràcies a Jesús. Tenim una esperança segura perquè va ressuscitar d’entre els morts i perquè és amb nosaltres cada dia. Tenim una esperança segura gràcies al do de la fe que tenim dins, i podem dir amb alegria: “Feliços som els qui no hem vist però creiem”. El somriure del Senyor Jesús el dia de l’Ascensió ens pot fer somriure.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, maig 2024
Que hi hagi gràcia
«Aurora Boreal, les llums del nord», va dir l’Anne. «Que meravellós». Vaig considerar com es podia expressar la seva magnificència amb paraules. No ho necessitava. «Deixa’m amb la màgia», va interrompre. Em va recordar la resposta de la meva mare al meu intent d’explicar per què la planta de pregària aixeca les fulles en senyal de lloança quan cau la nit. «Està pregant», va dir. «Amb això en tinc prou». Bons missatges tots dos, perquè em van fer tornar a la font de la nostra millor resposta, és a dir, la meravella i l’elogi. I allò meravellós no s’ha de rendir mai a cap fórmula de paraules. Ens posem davant d’una posta de sol, per exemple, i diem: “Ah”, perquè és realment un moment d’admiració. I, si hem de buscar una paraula, que sigui «gràcia»! De fet, sant Pau va trobar aquesta paraula com la seva millor aliada quan va escriure sobre la Bona Nova, que per a ell era tota gràcia i agraciada, donada amb gràcia i tocant les cordes de la gratitud en aquells que l’escoltaven. Així va ser per a Gerard Manley Hopkins, que va remarcar que el misteri de l’Encarnació –del Déu que sempre ens supera entrant al nostre torrent sanguini en Jesús– no es podria reduir mai a «una equació teològica», ja que la seva meravella «deixa la ment oscil·lant, equilibrada però en alça». Tremolant.
De la mateixa manera, parlem de «canvi climàtic» o «escalfament global» i no tenim ni idea del que volem dir, tret que hàgim hagut de caminar més cada dia per a anar a buscar aigua, hàgim perdut la nostra llar o, com a criadors de rens, hàgim vist com els nostres rens cauen a través del gel que s’aprima i es trenca.
Hugh O’Donnell SDB, The Sacred Heart Messenger, Juny 2024
Mantenir-se connectat
Un text per a pensar i pregar cada dia d’aquesta setmana:
L’oració no és innata. És una cosa que es pot aprendre. Per sort, no cal que t’ho inventis tot tu mateix. Els cristians fa dos mil anys que resen. Per tant, s’han recollit molts coneixements. Si busques què et pot ajudar a pregar, és bo deixar-te inspirar per això.
Hi ha tantes maneres diferents de pregar com persones. A algunes persones els agrada pregar amb textos, siguin o no de la Bíblia. A altres els agrada pregar sense paraules. Pots pregar sol o amb altres persones. En un lloc tranquil i apartat o enmig de l’enrenou de la ciutat. A alguns els agrada pregar durant molta estona. Per a d’altres, com més curt, millor. Una bona manera de pregar és una manera que, en aquell moment, t’ajuda a viure més connectat amb Déu. Això pot canviar amb el temps. El que t’ajuda a arribar a Déu avui pot no funcionar tan bé demà. Això no és estrany. Això es pot aplicar a la major part de la vida d’una persona.
Nicolaas Sintobin SJ, Did Jesus Really Exist? and 51 Other Questions
Llegeix més
El carbó ardent
Aquesta història era la preferida d’un predicador. Hi havia un feligrès que abans assistia a missa regularment i de sobte va deixar d’anar-hi. Al cap d’unes quantes setmanes, el mossèn va decidir visitar-lo. Era una nit freda i el capellà va trobar l’home sol a casa, assegut davant d’un foc de carbó ardent.
Endevinant el motiu de la visita del mossèn, l’home el va acollir, el va conduir a una gran cadira a prop de la llar de foc i va esperar. El pastor es va posar còmode, però no va dir res. En el silenci pesat, senzillament es va asseure i va mirar el foc.
Al cap d’uns minuts, el capellà va agafar les pinces, prengué amb cura un carbó que cremava intensament del foc i el va col·locar a un costat de la llar de foc, tot sol. Després es va recolzar a la cadira, encara en silenci. Tots dos van observar el carbó. A poc a poc, la flama del carbó disminuí, hi va haver una resplendor momentània i després el foc es va apagar. Aviat quedà fred i mort. El mossèn es va aixecar de nou, va recollir el carbó fred i mort i el tornà a posar al mig del foc. Immediatament va començar a brillar de nou amb la llum i la calor de les brases ardents que l’envoltaven.
La moral era simple. Un sol tros de carbó no pot cremar sol; calen molts trossos de carbó per a fer un foc que no s’apaga. Cap cristià no pot cremar per Déu durant gaire temps sense el suport constant de la resta de l’Església.
Paul O’Reilly SJ, Hope in All Things
Llegeix més
Què és el que vols?
La pregunta «Què vols?» és una de les que Jesús fa sovint en els Evangelis. La manera com la gent respon a aquesta pregunta revela quines són les seves prioritats. Quan Jesús va fer la pregunta al cec, va respondre: «Que hi vegi». Quan Jesús va fer la pregunta als deixebles de Joan Baptista al principi de l’Evangeli de Joan, van respondre: «On us allotgeu?». En tots dos casos, Jesús va poder respondre a la resposta donada a la seva pregunta. Quan va fer la mateixa pregunta a la mare de dos dels dotze, Jaume i Joan, Jesús no va poder respondre al que li va contestar. La resposta donada per la mare va revelar que la seva prioritat era que els seus fills tinguessin posicions d’estatus i honor en el regne de Jesús. Això era malinterpretar la naturalesa del Regne que Jesús va venir a proclamar. Va ser en el moment que Jesús no tenia cap estatus i honor, ja que penjava d’una creu romana, que va ser proclamat públicament rei. Això es va fer en burla, però, irònicament, proclamava una veritat. Jesús va revelar el Regne d’amor de Déu més plenament en aquell moment de més vergonya i humiliació. Jaume, Joan i els altres deixebles havien de saber que s’apuntaven a un regne que no tenia cap relació amb els regnes d’aquest món. Jesús no es trobava entre els “governants” i els “grans homes” que “dominen” sobre els seus súbdits i “fan sentir la seva autoritat”. La seva autoritat no es manifestava en el fet de ser servit, sinó en el servei amorós i abnegat dels altres. El mateix passa amb tots els que serien els seus deixebles. L’obra de Jesús avui continua sent portar el Regne de Déu a la terra, no construir un altre regne terrenal.
Martin Hogan, The Word is a Lamp on my Path
Llegeix més