Escoltant l’Evangeli
La majoria dels caps de setmana dic missa en una de les nostres presons locals. En general, entre un 10 i un 15 per cent dels presos venen a missa, molt més del que esperaries. Es divideixen aproximadament en tres grups: els primers són els ‘catòlics de bressol’, la gent que està destinada a ser-hi i els únics que mai donen problemes; els segons són membres de diverses tradicions reformades que no s’aixecat del llit a temps per al servei anglicà; el tercer són persones que sembla que potser no haguessin estat mai dins d’una església en les seves vides. Potser el tercer grup vingui per curiositat, només per tenir alguna cosa a fer. No tenen ni idea d’on són ni com s’han de comportar, però també són els que escolten més.
Solia preguntar-me el motiu fins que un d’ells, en Kolo, un ghanès, em va dir:
“Pare, entrar a la presó és un senyal bastant clar a la vida de qualsevol persona que el Pla A no funciona realment. I si tens un Pla B que pot funcionar, et creuen o no, poden estar o no d’acord amb tu, però sempre et donaran una audiència justa.’ Va ser el moment en què vaig pensar per a mi mateix: ‘Sí, per això m’he llevat aquest matí. Sabia que hi havia una raó.’ Hi ha alguna cosa molt humil en saber que la gent a qui estàs predicant potser escolta l’Evangeli per primera vegada.
La tasca dels homes, no diferent de la nostra, és ser la presència de Crist dins el lloc on viuen i treballen. No crec que hi hagi cap Església que no pugui aprendre alguna cosa de les comunitats cristianes catòliques de l’«interior».
Paul O’Reilly SJ, Hope in All Things
Llegeix més
Què és el Regne de Déu?
Què és el Regne de Déu? No és una pregunta fàcil de respondre. Una vegada es va descriure en termes d’algú que assistia a un xàfec en una ciutat concorreguda en un dia de compres ple de gent. La pluja va agafar la gent desprevinguda i, mentre s’agrupaven per refugiar-se, es van adonar que uns nois caminaven cap a un nen amb cadira de rodes i ajudaven la seva mare a resguardar-lo de la pluja. Un altre home va posar la seva jaqueta sobre el cap de la seva dona mentre la pluja gelada li mullava la camisa i li baixava a poc a poc per l’esquena. Una noia es va aixecar de la seva porta protegida i valorada per oferir l’espai a una dona gran. Una mare jove va embolicar els seus fills petits amb el seu abric per donar-los aixopluc i protegir-los.
Tot tan senzill, però per a qui observa, cada acte parla del Regne de Déu plenament viu; es tracta de posar l’altre primer. El Regne de Déu no és una ubicació geogràfica ni un jardí emmurallat. No és un lloc on s’arriba, sinó una realitat a viure. No es tracta d’una adreça futura, sinó de viure la vida en l’ara, vivint-la plenament i de forma viva, vivint-la lliurement i alegrement, vivint-la per als altres i amb els altres perquè la glòria de Déu es pugui revelar una vegada i una altra, fins i tot en un esclat de núvols d’hivern.
Vincent Sherlock, Let Advent be Advent
Llegeix més
La nostra relació amb Déu
La primera Pasqua va trencar totes les expectatives dels deixebles. La Setmana Santa continua trencant les nostres expectatives. El Senyor ressuscitat ens continua agafant per sorpresa. Ell és entre nosaltres fins i tot quan tota esperança sembla perduda; ens toca amb la seva presència quan menys ens ho esperem. Quan som més conscients del nostre fracàs de seguir-lo, ens diu la seva paraula de pau, perquè fins i tot quan som infidels, ell es manté fidel. La Pasqua anuncia que la història de la nostra relació amb el Senyor no s’acaba mai, perquè la seva relació amb nosaltres no s’acaba mai. Continua present entre nosaltres, assegurant-nos la seva presència, oferint-nos el seu do de pau i enviant-nos com a missatgers d’esperança.
Martin Hogan, The Word is Near You, on Your Lips and in Your Heart
Llegeix més
Reunir-se en Crist
Hi ha dos bols d’aigua en la història de la Passió. Un és el de Pilat, acostumat a esbandir-se les mans i espolsar-se tota responsabilitat. L’altre és ple d’aquella aigua amb què Jesús banya els altres, amarant-los d’un amor fastuós.
Els dos bols estan sempre davant nostre en la vida. Jesús ens mostra que quan et poses del costat dels desposseïts, el nostre esperit aprofundeix i creix. Quan la nostra auto-obsessió es redueix, la teva vida s’expandeix i l’horitzó s’amplia. Acollir la invitació no és convertir-se en un estora. Som cridats, no a atendre els desitjos de la gent, sinó les seves necessitats. Servim els altres en nom de Crist. Compartim el que tenim, però —més important encara— qui som, sobretot amb persones que són rebutjades i alienades. Ells són la presència vital que ens transforma mostrant-nos el cor de Déu, els profetes, els predicadors i els testimonis provocadors de l’evangeli. Ens interpel·len amb preguntes que ens pertorben i ens inquieten, mentre ens porten a mirar la Passió i la Pasqua amb uns ulls i un cor nous.
La Pasqua ens convida a recordar el Senyor quan ens reunim com a comunitat per a l’Eucaristia. Ell ens confia el seu futur al món en l’Església.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, abril 2022
Llegeix més
Sortir al “desert”
La Quaresma és un temps per a respondre a aquesta fam que es troba al nucli del nostre ésser, la fam d’una connexió més profunda amb el Creador, d’experimentar la frescor de la nostra vida, la fam del que realment anhelem. Quin millor lloc per a resoldre tot això que “el desert”? De tant en tant, aterrem al desert. De vegades és una experiència desagradable i d’altres en tenim ganes, com a resposta a un profund desig de retrocedir de l’experiència quotidiana i fer espai en la nostra vida per a la reflexió. Està dirigit per l’Esperit i no estem sols.
Tríona Doherty and Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark
Llegeix més
‘Aixecar-se’ per la Quaresma
‘A què renuncies per la Quaresma?’ ‘Dolços!’ Infantil? Per descomptat. De petit, però, passar quaranta dies sense dolços era un compromís seriós. El dia de Sant Patrici va ser l’única llum en un viatge aparentment interminable de dolça privació.
Hi ha molt més per a la Quaresma. El nen en nosaltres pot renunciar als dolços, però la part fidel dins nostre està cridada a un lloc de reflexió i penediment, on fem balanç i acceptem allò que trobem, un magatzem d’on surt allò vell i allò nou, on podríem trobar records de dies més febles i innocents, quan anàvem a l’església i beneïem la nostra cara.
A més de “renunciar” per la Quaresma, hi ha també un lloc per a “aixecar-se”? Prendre una mirada més positiva, reprendre la crida a la missa dominical? Hi ha espai en el viatge de Quaresma per a una mica de justícia social, divulgació, caritat, voluntariat? Espai per a marcar la diferència en la vida dels altres? Potser, si podem perdonar una mica, estimar molt, compartir més, pregar sincerament, implicar-nos, trobarem que en comptes de renunciar als dolços, ens embolcallarà una dolçor espiritual, una veritable sensació de benestar.
Vincent Sherlock, The Sacred Heart Messenger, febrer 2023
Llegeix més
Quaresma: un temps per a escoltar
L’Anunciació ens porta de nou a la font de la Quaresma: l’anunci de l’Encarnació i Maria dient “sí” a formar-ne part. És l’anunci del cel que el Fill de Déu aviat naixerà a la terra. Ara comença el misteri que s’acaba a la Quaresma.
L’Encarnació és plena de gent: Maria, Josep, Isabel i els dos nadons no nascuts, en el ventre de la mare, com hem començat tots. El Fill de Déu no vindria a la terra sense orígens humans. Tenia una mare com tots nosaltres. Estem recordant els nostres inicis.
Potser la Quaresma pot tractar de persones més que de rituals. Podem dedicar temps a gaudir de la vida familiar, posant èmfasi a donar a la família i la comunitat en lloc de preguntar-nos què en podem obtenir. La Quaresma pot ser un temps per a compartir amb els més necessitats, un temps per a satisfer algunes de les necessitats del món en general. Durant la Quaresma podem oferir el nostre temps i regals personals als altres. La Quaresma pot ser un temps per a escoltar la paraula de Déu i per a escoltar-nos els uns als altres.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, abril 2023
Llegeix més
La missió de Sant Patrici
Moltes llegendes, històries i tradicions han crescut al llarg dels segles sobre el sant més famós d’Irlanda. Cal, per tant, separar l’home del mite tornant als escrits de sant Patrici, incloent-hi el que s’ha conegut com la seva Confessió.
En un simple relat escrit, brilla la confiança de Patrick en Déu i el seu agraïment cap a ell que havia aconseguit tant a través d’un instrument feble. Això no desvirtua de cap manera la llum única que la seva Confessió projecta sobre aquest humil missioner de Crist que va portar el seu Evangeli d’amor al poble irlandès. Un gran missioner va mirar enrere en la seva vida i va veure el patró laberíntic del meravellós disseny de Déu.
Mentre repassa el seu viatge vital, que admet que era ple de defectes i mancances, i en els esdeveniments aparentment a l’atzar de la seva vida, tan inexplicables quan es van produir, ara veu la mà de Déu en l’obra en la qual es realitza el seu pla ocult per a la salvació dels irlandesos. Cap meravella extraordinària no va marcar el seu progrés a tot Irlanda, però va tocar el cor dels joves que s’acostaven a ell i van dedicar la seva vida a seguir Crist en el sacerdoci i la vida religiosa.
El coneixement essencial sobre un sant no rau tant en les dates i els llocs, sinó més aviat en la seva santedat, els seus valors, allò que el va inspirar i les seves lluites espirituals. Sobre aquests punts estem ben informats. Patrick estableix el registre clar sobre la seva missió i subratlla el paper que Déu hi va tenir. Sovint mal entès en el passat, Patrick esperava que els seus lectors finalment comprenguessin com considerava la seva llarga, àrdua però finalment reeixida missió. La seva història és una mostra de la gràcia de Déu que porta a la meravella i l’acció de gràcies.
Maurice Hogan SSC, en el Pròleg a Aidan J. Larkin, The Spiritual Journey of Saint Patrick
Llegeix més
Abraça el desert
Hi ha un proverbi zen que diu: ‘Deixa anar o deixa’t arrossegar’. I ningú no vol ser arrossegat pels voltants. La Quaresma ens convida a abraçar aquest temps de desert. Quan dejunem de coses que no ens donen vida, també estem fent espai activament perquè Déu insufli vida i amor al nostre cor una vegada més. Ho fem amb la confiança que Déu que ens estima vol que triem la vida i que eliminem els obstacles que s’interposen en el nostre camí. Aquesta és una “bona notícia”, una autèntica metanoia (un canvi de cor). El Regne de Déu s’està complint en nosaltres i al nostre voltant, encara no complet, però amb cada viatge al desert ens acostem més a aquesta realitat. Que aquest temps de Quaresma sigui un període de gràcia.
Tríona Doherty i Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark
Llegeix més
Estigueu quiets, atureu-vos i respireu
No és casualitat que Jesús passi quaranta dies al desert; aquesta és una unitat de temps bíblica molt particular. Recorda els israelites vagant pel desert durant quaranta anys abans d’arribar a la Terra Promesa; el Gran Diluvi va durar quaranta dies; Moisès va dejunar durant quaranta dies al desert de la muntanya del Sinaí (Deuteronomi 9:18), com va fer Elies prop de la muntanya (1Reis 19:8). Estem en bona companyia quan entrem al desert, un lloc on Déu es revela. Durant la Quaresma ens convé allunyar-nos de les nostres rutines habituals, estar quiets, aturar-nos i respirar. No hem de tenir por d’això, perquè l’Evangeli ens mostra que el temps que passem al desert és guiat per l’Esperit i no estem sols.
Tríona Doherty i Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark
Llegeix més