El perdó porta a la guarició
La fe cristiana d’una persona es pot mesurar pel grau en què està disposada a perdonar. El perdó és una de les expressions més profundes de la caritat. El perdó porta a la guarició. Arrosseguem molt de llast. El portem en un sac invisible, i ens pot afeixugar i cansar. No hi ha pau interior. Portem ferides, cicatrius, blaus i sofriments del passat, ressentiment, ira i amargor. La clau per a la guarició d’aquesta mena és el perdó. Perdona, i el llast es fon. Deixa anar les cadenes que et lliguen. Les cadenes que ens envolten no tenen pany. Deixa-les anar, perdona, i cauran.
Una actitud incapaç de perdonar, l’amargor i el desig de venjança enverinen l’ànima i augmenten l’ansietat i els sentiments de depressió, mentre que el perdó guareix i allibera. És sa i saludable, i porta pau.
Qui és la persona a qui no donaries la mà?
Si tens odi al cor contra algú, procura arrencar-lo de soca-rel. És més fàcil de dir que de fer. El més important és intentar-ho. Intentar-ho i continuar-ho intentant és ser sant.
No ens assemblem mai tant a Déu com quan perdonem.
Terence Harrington OFM Cap, The Sacred Heart Messenger, abril 2024
L’home de la galleda que perdia aigua
No descartis ningú perquè no arriba al nivell que tu consideres adequat. Té valor als ulls de Déu, «perquè tot allò que Déu ha creat és bo, i no s’ha de rebutjar res si és rebut amb acció de gràcies» (1 Timoteu 4,4).
Hi ha una història de la cultura xinesa sobre un home amb una galleda que perdia aigua. Fa així.
Hi havia un home que portava dues galledes, una a cada costat, equilibrades sobre una vara damunt les espatlles. Cada dia anava al pou i omplia les dues galledes amb aigua fresca. Quan arribava a casa, una galleda era plena i l’altra era només mig plena. La galleda plena se sentia satisfeta d’ella mateixa i orgullosa. La galleda mig plena es disculpava amb angúnia perquè perdia aigua. «No t’amoïnis, no t’amoïnis», va dir l’home. «¿No t’has fixat en les boniques flors silvestres que creixen al teu cantó del camí mentre tornem cap a casa? Les has anat regant cada dia amb l’aigua que s’anava escolant de la teva galleda».
Anne Marie Sweeney, The Sacred Heart Messenger, febrer 2024
Un nou foc encès dins nostre
La Pasqua ens diu que Crist va venir a salvar-nos del nostre jo escarransit. Aquest és el do i també el repte de la resurrecció. Els Evangelis ens diuen que els deixebles estaven dispersos i avergonyits, trencats i desconcertats com a comunitat —en certa manera, nosaltres som exactament iguals— i van ser restaurats a una nova vida de missatge i missió.
La resurrecció tracta de la curació i la restauració de les relacions ferides i trencades entre Déu i la humanitat, entre ells i, en última instància, amb els elements del do únic de la creació, que hem danyat i fins i tot destruït.
La Pasqua ens empodera, ens inspira i encén en nosaltres un nou foc d’entusiasme per a convertir-nos en la veritat de l’evangeli i l’evidència que proclamem, testimoniant la presència contínua del Crist ressuscitat entre nosaltres ara i sempre.
La Pasqua tracta sobre Aquell que va morir abandonat, «tan desfigurat semblava» (Isaïes 53:14), com les moltes persones rebutjades, desemparades i desplaçades que coneixem avui. El Senyor ara ens fa companyia en les nostres pròpies creus, malgrat el silenci absolut, on xiuxiuegem o cridem amb angoixa: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»
Fins i tot quan Déu sembla silenciós i distant, la Pasqua ens diu que no estem sols, sinó que compartim junts la vida ressuscitada del Senyor.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, setembre 2023
Llegeix més
Jesús ha ressuscitat
Al·leluia! Aquesta és una paraula que sentireu molt durant aquesta Pasqua, en la qual ara entrem. Al·leluia és una paraula hebrea que significa «lloeu el Senyor». Això ens diu alguna cosa sobre l’enfocament d’aquest temps, que es caracteritza per l’alegria i l’esperança. Jesús ha ressuscitat i ens convida a aquesta nova vida. L’esdeveniment pasqual il·lumina la nostra vida com a individus i comunitats, cridant-nos a ser llum per al món. El temps de Pasqua s’estén des de la Vetlla Pasqual fins a la festa de Pentecosta, un llarg període de cinquanta dies. En aquesta època de l’any, som conscients dels signes de nova vida que ens envolten. Els dies són més llargs i brillants, els ocells canten, les plantes floreixen. La nova vida que brolla de la terra ens recorda que Déu és la font de tota vida i bondat. La Pasqua és un temps de nous començaments.
El missatge de Pasqua és per a tothom, sigui quina sigui la seva situació. Mai no és massa tard per a començar de nou. La bona notícia és que Jesús és amb nosaltres. És present quan preguem i quan ens costa pregar, quan ens sentim feliços i quan patim, en la bellesa del nostre món, que sempre es renova, i en la bondat i l’amor que compartim amb els altres. Mentre fem camí per aquest nou temps, obrim la porta i convidem Jesús ressuscitat a entrar.
Tríona Doherty i Jane Mellett, The Deep End: Un viatge amb els Evangelis a l’any de Mateu
Llegeix més
Beneïts els qui creuen sense haver vist
Tomàs…, gràcies! Per portar honestedat a la nostra fe. No va fingir ser millor del que era. Va començar volent proves i va acabar content de la fe. És el sant patró de les transicions i els passos en la fe. La fe és un viatge. És el sant de la fe en el nostre temps. La comunitat va ser el lloc on va trobar la fe, després d’haver-la perdut quan va intentar anar sol. Després va tornar a la comunitat de fe i va emprendre un viatge de vida que el va portar fins al martiri a l’Índia.
També va trobar Crist en voler tocar les seves ferides. Trobem Déu quan entrem en les seves ferides entrant en les ferides del nostre món. En la comunitat de fe de l’Església podem mantenir la nostra fe. La nostra fe també creix aquí. Tomàs va buscar la fe volent tocar les ferides de Jesús. Quan Jesús el va convidar a fer-ho, va descobrir que no ho necessitava. Va trobar fe en ser amb el Crist ferit i va descobrir la seva fe en la glòria de Crist.
Nosaltres podem fer el mateix. El que va dir a Tomàs ens ho diu a tots: «Perquè m’has vist has cregut? Beneïts els qui creuran sense haver vist».
Donal Neary SJ, Gospel Reflections for Sundays of Year A
Llegeix més
La realitat de la resurrecció
No és fàcil creure en la resurrecció. No és casualitat que, en gairebé totes les aparicions hi hagi incredulitat i dubte, també entre les persones que coneixien molt bé Jesús. Alhora, aquests testimonis vacil·lants proclamaran la seva resurrecció.
Potser aquesta és la prova més sòlida de la realitat de la resurrecció. Els deixebles de Jesús van quedar traumatitzats pel vergonyós fracàs que havia resultat ser l’obra de la vida de Jesús (i la seva pròpia). Havien fugit en totes direccions. Poc després, el mateix poble proclamarà amb una passió inimaginable que el seu heroi és el Salvador del poble. Ja no amaguen la seva mort a la creu. Ara ho proclamaran gairebé amb orgull. Entre ambdós moments, han d’haver experimentat alguna cosa encara més impactant i dramàtica que la catàstrofe de la crucifixió de Jesús: la seva resurrecció.
Nicolaas Sintobin SJ, Did Jesus Really Exist? and 51 Other Questions
Llegeix més
Enfrontant-se a la foscor
Tots experimentem la foscor a la vida de vegades. És en enfrontar-nos al lloc fosc i buit que podem veure la realitat que els nostres problemes, tot i que de vegades semblen molt grans, no són mai tota la història. Per a mi, alentir el ritme i recuperar la disciplina de l’oració i la reflexió, en lloc de portar-me a un lloc de terror i ruïna, en realitat em porta a un lloc de curació. És un lloc de trobada amb la realitat, de trobada amb Déu.
El Dissabte Sant de cada any, cau el silenci, i el sepulcre fosc i buit crida als qui temen el final: “Veniu, vegeu!”. I ara entenc per què havien d’anar al sepulcre. Jesús els ensenyava, fins i tot en un moment de gran misèria, que tots hem d’anar al sepulcre, als llocs foscos i buits, per molt espantosos que siguin. Per què ens hi crida? Perquè quan hi anem, quan ens enfrontem a la foscor, veurem que no és gens fosc. S’acosta una llum meravellosa. Els problemes, fins i tot la mort, no són el final. Sempre hi ha la promesa de tres dies després.
Brendan McManus SJ and Jim Deeds, Emerging from the Mess
Llegeix més
Un gran salt de fe
Estem tan familiaritzats amb la història de l’Anunciació que pot ser fàcil donar per feta la fe de Maria. És fàcil oblidar que el missatge de Gabriel va obrir un nou horitzó molt més gran per a Maria. No li va donar cap garantia humana, no li va oferir un camí familiar o segur. La va portar completament més enllà de qualsevol zona de confort. Tot sobre aquest episodi singular exigia un gran salt de fe: ja era prou difícil acceptar que un àngel li parlava, era encara més difícil creure que una verge pogués concebre, però qui podia imaginar que qualsevol dona pogués convertir-se en la mare de Déu! Gabriel pintava un quadre que vorejava l’absurd. Maria no es va aturar a pensar en la pura improbabilitat del que se li anunciava. Si ho hagués fet, probablement s’hauria negat a creure. El focus de Maria estava en Déu. Creia prou en el poder i l’amor de Déu per a acceptar el missatge que Gabriel li va comunicar. Es va submergir de tot cor en l’oceà il·limitat de Déu mentre deia: «Soc la serventa del Senyor; que es faci en mi segons la teva paraula» (Lluc 1:38).
Thomas Casey SJ, Smile of Joy: Mary of Nazareth
Llegeix més
Tenim set d’inclusió
Una imatge famosa mostra la dona samaritana mirant dins el pou i veient-hi la seva imatge i la imatge de Jesús. A les profunditats del pou de la seva vida hi ha la presència de Jesús.
En les profunditats del pou, quan estem en l’amor, el dolor, la mort, la decisió, l’alegria, trobem Déu. Déu és a prop quan som a prop de nosaltres mateixos, fins i tot en la vergonya i el pecat. Tenim set de sentit a la vida, de saber que som totalment estimats, de comunitat i companyia, i Déu ofereix tot això.
Aquesta és l’ofrena de Déu: l’aigua viva és l’Esperit Sant. Tenim set d’inclusió: els deixebles d’aquesta història no volien que Jesús parlés amb una dona. Gran part de la religió de l’època separava les persones. A les profunditats del pou tots som iguals.
Trobem la misericòrdia de Déu al pou. A mesura que ens endinsem en les profunditats de l’oració i de nosaltres mateixos, ens obrim a la misericòrdia. Podem posar condicions a la misericòrdia de Déu: anomenar els nostres pecats o numerar-los. Al fons del pou hi ha l’aigua de la misericòrdia.
Donal Neary SJ, Gospel Reflections for Sundays of Year A
Llegeix més
Estima com ell estima
La majoria de la gent busca la felicitat, però si la felicitat esdevé l’únic objectiu de la nostra recerca, sovint no la trobem. Jesús suggereix que la felicitat arriba a aquells que busquen alguna cosa més. La felicitat arriba a aquells que busquen servir els altres o, com declara Jesús, és donant que rebem. L’acció de Jesús en rentar els peus dels seus deixebles suggereix que el nostre servei als altres no ha de dependre de com es relacionen amb nosaltres. A l’últim sopar, Jesús va rentar els peus de tots els seus deixebles, incloent-hi Judes. Jesús va rentar els peus d’aquell que es va rebel·lar contra ell. Com declara Jesús en l’Evangeli de Lluc: “Si estimeu els qui us estimen, quin mèrit teniu?” Jesús expressa un tipus d’amor molt més autobuidat. Ens crida a viure de la mateixa manera i ens dóna l’Esperit Sant per a ajudar-nos a estimar com ell estima. Martin Hogan, The Word of God is Living and Active
Llegeix més