Arribar a aquells que pateixen
Una vegada vaig ser l’orgullosa propietària d’un ciclomotor, el meu transport econòmic per a anar a treballar a un hospital de Dublín. Un dia gloriós vaig sortir a treballar com sempre. Aleshores es va obrir el cel i va caure un diluvi sobre l’asfalt sec com un os, una combinació traïdora. Quan vaig entrar en una rotonda important, la moto va derrapar i vaig sortir disparada. Mentre jeia a terra, incapaç de moure’m, es va acostar un cotxe. Dos metges en van baixar, em van examinar i van demanar una ambulància. Em va fer vergonya arribar a urgències del meu lloc de treball i haver d’explicar el que havia passat. Tanmateix, em van tractar amb la màxima cortesia i cura, i vaig presenciar la mateixa compassió estesa a tots els que m’envoltaven. Afortunadament, no havia patit cap lesió greu i em van donar l’alta més tard, aquell mateix dia. I jo agraïda de ser viva.
Uns quants anys més tard, vaig trobar un accident a Londres. Un jove repartidor de pizzes havia caigut de la moto. No parlava anglès i estava clarament angoixat. Vaig intentar consolar-lo mentre esperàvem l’ambulància. Quan els sanitaris van recomanar l’ingrés a l’hospital, es va aixecar i va marxar a tomballons, deixant la moto a la vora de la carretera. Vaig sospitar que podia ser un treballador indocumentat i tenia por de perdre la feina o de ser deportat. Em va fer mal el cor per ell.
Coneixem moltes persones ferides i trencades per experiències dures. Algunes pateixen un gran dolor físic, altres, un núvol fosc de tristesa: el dolor de la pèrdua roba l’alegria a la vida. Les dificultats econòmiques i la turbulència política arrasen la pau mundial. Posem les nostres mans en les mans glorificades de Jesús, perquè, fortificats per la seva gràcia, puguem estendre una mà d’amistat a tots els qui pateixen.
Sr Siobhan O’Keeffe, The Sacred Heart Messenger, gener del 2023
Déu és sempre present
Durant el confinament per la Covid-19 recordo haver visitat una dona gran que vivia sola i que estava connectada a la missa des del portàtil de la seva néta. Tenia dues espelmes enceses a cada costat de la pantalla i unes quantes flors en un gerro “per honrar la presència del Senyor a casa meva i al meu cor”, com em va dir. Em va commoure profundament la seva fe tangible.
Aquest incident em va recordar que la presència del Senyor és al centre de totes les nostres paraules, culte i testimoni. La seva presència és darrere el vel de les nostres ansietats, lluites i sospites. El Senyor és simplement i profundament allà, per a nosaltres i amb nosaltres, tal com va prometre que seria, fins a la fi dels temps. Res de valor no passa en l’Església que no comenci per veure el Senyor entre nosaltres, patint i transformant tots els nostres dilemes humans.
El Senyor ens diu:
“Si no sabeu per què això importa,
busqueu algú que ho sàpiga,
el nen, el pobre, l’oblidat.
Apreneu d’ells.
Aprendreu de mi.
Trobareu una missió per a la vida.
Trobareu descans per a la vostra ànima.
Seieu i mengeu.”
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, setembre 2023
Llegeix més
Com preguem
La nostra relació amb Déu implica tota la nostra vida, però troba una expressió particular en l’oració. A mesura que es produeixen canvis en la manera com ens experimentem a nosaltres mateixos, també hi haurà ajustaments en la manera com ens relacionem amb Déu. Una experiència de l’amor de Déu pot conduir a un canvi en la relació amb Déu i, al seu torn, a un canvi en la nostra oració i en el nostre sentit de nosaltres mateixos.
Si la imatge de nosaltres mateixos canvia, també canviarà la nostra imatge de Déu, així com la nostra pregària, i ens relacionarem de manera diferent amb els altres. Tots aquests elements estan interconnectats i s’influeixen mútuament. Adonar-se del que passa en nosaltres facilita el moviment en resposta a l’acció del Senyor. L’oració que és “real” i vinculada a la vida ajudarà a obrir les portes al canvi o ens ajudarà a adonar-nos del que s’interposa en el seu camí. Desviarà el focus principal de nosaltres mateixos i de com hem de ser, o com hauríem de ser en l’oració i en la vida. Cal temps si volem trencar la idea que algun dia “ho faré bé”. Continuem reconeixent la nostra necessitat de Déu, per poder deixar que Déu ens guiï.
Dir oracions no és el mateix que pregar. Amb el temps, els desitjos de Déu poden esdevenir més centrals en la nostra pregària, amb un enfocament cada cop menys centrat en un mateix. Portar els problemes reals de la vida a la pregària implica una obertura al canvi en totes les relacions considerades aquí: amb un mateix, amb Déu i amb els altres. En observar el canvi en la manera com experimentem Déu, o en el nostre sentit del jo com a fet a imatge de Déu, o en la pregària mateixa, se’ns convida a fer el vincle entre ells. Això obre la dimensió més àmplia d’aquestes relacions i la riquesa que contenen. El vincle entre la pregària i la vida es fa més evident.
Michael Drennan SJ, See God Act: The Ministry of Spiritual Direction
La natura com a lloc sagrat
Els jardins ofereixen un espai infinit per als místics en potència! Són llocs segurs, llocs de vida, plens de bellesa. On hi ha un jardí, hi haurà aigua i éssers vius amb la seva variada bellesa. Charles Darwin, tot i ser recordat com el gran defensor de l’evolució, es veia a si mateix principalment com un observador del món natural. Va passar gran part de la vida contemplant les coses més simples, i acaba la seva gran obra, The Origin of Species, dient: “És interessant contemplar un marge frondós…”. Aquest humil marge que va estudiar és cobert de moltes plantes, amb ocells que canten, insectes que volen i cucs que s’arrosseguen per la terra humida. Això el porta a reflexionar que “aquestes formes elaboradament construïdes, tan diferents entre si i dependents les unes de les altres…, han estat totes produïdes per lleis que actuen al nostre voltant”.
Així, doncs, troba el teu marge frondós, contempla’l i reflexiona sobre la seva llarga història i sobre el que intenta dir-te. Que aquest sigui el teu lloc sagrat on t’enamoris del món natural i del seu creador. Deixa que el tapís de la vida cobri vida sota la teva mirada. Potser exclamaràs, com Darwin: “Ha estat per a mi un dia gloriós, com donar ulls a un cec”.
Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’
El Senyor ve a aquells que el busquen amb pregària
Crida l’atenció que les vídues tendeixin a tenir un perfil molt positiu en els evangelis. En una de les paràboles que va explicar Jesús, una vídua acut constantment a un jutge corrupte per obtenir la justícia a la qual té dret, fins que finalment aconsegueix que ell la prengui seriosament. Jesús va explicar aquesta paràbola com un encoratjament per a nosaltres a continuar pregant sempre i a no desanimar-nos. En una altra ocasió, mentre Jesús era al temple de Jerusalem, va veure una vídua que posava dues monedes de coure, tot el que tenia per a viure, al tresor del temple. Jesús crida l’atenció dels seus deixebles cap a ella com a model de lliurament complet a Déu. En un dels evangelis, trobem una vídua anomenada Anna que mai no sortia del Temple, servint Déu nit i dia amb dejuni i oració.
Les vídues eren vulnerables en temps de Jesús. Si no tenien fills, eren especialment vulnerables. Potser va ser la seva situació molt vulnerable la que les va portar a confiar en Déu. Si no tenien ningú en qui confiar, podien confiar en Déu. Pel fet d’estar una mica soles al món, hi havia un espai en la seva vida que era ple de Déu.
Anna estava en constant comunió de pregària amb Déu. Era convenient que passés just en el moment que Maria i Josep portaven el seu fill al temple i Simeó anunciava qui esdevindria aquest nen. Més tard, Jesús ja adult diria: “Demaneu i us serà donat; busqueu i trobareu”. Anna era algú que buscava el Senyor en pregària, i un dia va trobar aquell que buscava. Havent-lo trobat, el va compartir amb els altres. Va parlar del nen a tots els que esperaven l’alliberament de Jerusalem. Tenim molt a aprendre d’aquesta vídua. Ens recorda que el Senyor ve a aquells que el busquen en pregària, i ens anima a compartir amb els altres el Senyor que ha vingut a nosaltres.
Martin Hogan, The Word of God is Living and Active
Llegeix més
La vocació del ministeri
Quan mireu el capellà de la vostra parròquia, penseu en qui veieu en lloc de què veieu. El qui és l’home que en algun moment de la seva vida va sentir que Déu volia que es convertís en prevere. El qui és aquell que coneix la incertesa, el dubte i la decepció, però que encara troba la fe gratificant i el ministeri com la seva forma de vida escollida. El qui és aquell que aprecia una paraula amable i necessita absolutament el suport de les vostres oracions. Si veiem el capellà com què, es converteix en una funció, un dispensador de serveis i “alguna cosa” amb qui només cal contactar quan es requereix un servei. Quan Jesús va enviar els Dotze, sabia que la gent els necessitava tant com ells necessitaven la gent. Aquesta veritat es manté inalterada.
Pensa ara en els capellans que coneixes, els religiosos que coneixes, i recorda les seves interaccions amb tu en la vida. Moments de tristesa i dolor, moments d’incertesa o por, malaltia o tensió, moments també de celebració i d’alegria, on era ell o ella? El més probable és que sigui molt a prop teu i dels teus. Potser quan sents crítiques a capellans o religiosos, si són sinceres, les acceptes, les entens i hi empatitzes, però potser quan sentis que no són justificades podries dir: “Aquesta no ha estat la meva experiència”. En això, almenys, reconeixes el camí escollit en resposta a la crida de Déu, perquè Jesús es va fixar en la gent i va sentir que necessitaven ministres entre ells. Potser pots dir unes paraules després de la missa; un somriure, una encaixada de mans: “Gràcies per això, estem contents que siguis aquí entre nosaltres. Per cert, he pregat per tu aquest cap de setmana”.
Vincent Sherlock, Let Advent be Advent
Llegeix més
Déu és el nostre desig més profund
La imatge popular d’un místic és la d’algú que passa molt de temps sol en oració solitària, aïllat del món que el distreu. El misticisme de la natura, però, és un regal per a tothom! Potser no ets una persona que passa gaire temps sola amb Déu, però a mesura que contemples la natura, ¿vas creixent en meravella, en consciència que cada tros de la creació et canta una cançó i t’invita a escoltar la seva melodia? ¿Sorgeixen sentiments de temor reverencial quan dediques petits moments a meravellar-te del que la natura continua inventant? Quan et preocupes pel desordre de la vida, pots embolicar-la en gratitud per la fermesa de les lleis de creixement de la natura? ¿Pots esperar que potser Déu no hagi abandonat aquest món caòtic nostre als seus propis dispositius destructius, sinó que treballi creativament per portar-lo a la bellesa que vol?
El papa Francesc diu:
Sentir cada criatura cantant l’himne de la seva existència és viure amb alegria en l’amor i l’esperança de Déu. Aquesta contemplació de la creació ens permet descobrir en cada cosa un ensenyament que Déu ens vol transmetre, ja que, per al creient, contemplar la creació és escoltar un missatge, escoltar una veu paradoxal i silenciosa. (Laudato Si’, 85)
Per a ser místic, doncs, no cal ser una persona que tingui els genolls desgastats, tot i que Déu atrau algun cor a aquesta intimitat silenciosa. Només cal que miris llargament i amb amor la creació, i que la deixis parlar al teu cor.
Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’
Llegeix més
Gestionar la llibertat
Dachau era més a prop de la ciutat de Munic del que m’imaginava. Per alguna raó vaig pensar que em perdria el camp, fora de la vista i fora de la ment. Durant la visita vaig descobrir que va ser construït a principis dels anys trenta. No per a empresonar-hi cap grup ètnic en particular, sinó qualsevol persona que discrepés públicament de les polítiques de Hitler. Això va canviar amb el temps.
La visita va ser alhora trista i intrigant. Hi havia molt per a recordar, però hi havia una part que no oblidaré mai. Al final de la visita, el guia va descriure els dies que els soldats alemanys van abandonar el campament, deixant els presoners al seu allotjament. Un cop els presoners es van adonar que els soldats havien marxat, van voler abandonar el campament, però els oficials aliats a càrrec dels presoners van insistir que es quedessin on eren. Dies després, les tropes aliades van entrar al campament i van alliberar els presoners. Les tropes van quedar commocionades pel que van trobar.
Els comandants aliats del campament tenien raó. Si els presoners haguessin sortit cap a carreteres obertes, podrien haver mort o també podrien haver estat atacats per les tropes que avançaven, que no haurien sabut de lluny qui eren les persones que s’acostaven.
Vaig quedar-me en silenci una estona mentre la visita s’acabava. Una veu suau s’obria camí en la meva ànima i em deia: “Sovint és més difícil gestionar la llibertat que el captiveri”. Aquesta veu suau i la imatge d’aquell camp de presoners m’han tornat a venir al cap moltes vegades quan he afrontat canvis, amb els seus nous reptes i oportunitats.
Alan Hilliard, Dipping into Life: 40 Reflections for a Fragile Earth
Vivint en el temps de durant l’any
En qualsevol any hi ha trenta-tres o trenta-quatre diumenges del temps de durant l’any, depenent de la data de Pasqua. En algunes llengües és anomenat “ordinari”, que en anglès significa alguna cosa que no és ni especial ni distintiva. Tanmateix, el temps de durant l’any constitueix la major part de l’any litúrgic, i en el nostre calendari eclesial és ben lluny de ser insignificant i poc interessant. El temps s’anomena sovint “ordinari” perquè està numerat. La paraula llatina ordinalis es refereix als nombres d’una sèrie. Les setmanes del temps de durant l’any representen la vida ordenada de l’Església, quan no fem festa ni dejunem. El temps de durant l’any ve després del de Nadal i acaba quan comença la Quaresma. Una segona porció comença després de Pentecosta i ens condueix fins a l’Advent.
La història de la vida, la missió, el missatge i el ministeri de Jesús es desplega per a nosaltres durant el temps de durant l’any: miracles, paràboles, la crida dels Dotze, el sermó de la muntanya, el do del pa de vida, tot ens connecta amb el camí de l’Evangeli que som convidats a seguir.
Com tots els temps litúrgics, el temps de durant l’any és fet per a ser viscut! No som receptors passius de la litúrgia o de la vida cristiana. Som cridats a ser participants plens i actius en la vida variada de Jesús, portant la quotidianitat de la nostra vida a la litúrgia.
El temps de durant l’any és qualsevol cosa menys un temps ordinari o corrent. És el temps en què Déu fa coses extraordinàries en la vida de la gent corrent. És prendre consciència que els moments quotidians de la nostra vida corrent són carregats de la presència de Déu.
Tots intentem seguir aquest camí de l’Evangeli en la quotidianitat de l’aquí i l’ara, en el desgavell, el desordre, el misteri i la quotidianitat. És aquí on és Déu.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, juny 2023
Llegeix més
Ferida oculta i curació que ajuda
Tots estem ferits, danyats, trencats i amb problemes; tothom necessita curació. La curació necessària no sempre és física. De vegades poden ser cicatrius emocionals, sentiments ferits, dol, i també cal la curació de relacions i records. És impressionant com som de fràgils, dèbils i vulnerables.
Moltes persones experimenten una autoestima baixa, sentiments d’inferioritat, manca de valoració pròpia i manca de confiança. Senten que no valen per a res. El camí cap a una curació d’aquesta mena és a través de paraules d’elogi, ànim i afirmació.
Allà on vagis avui, planta-hi paraules d’ànim i simplement observa què passa. La millor teràpia curativa de totes és l’amistat. Es fa més curació entre amics amb una tassa de te que en moltes sales de teràpia. Hem de cuidar-nos els uns als altres.
El secret és aprendre a conviure i afrontar el dolor, i adonar-se que està bé no estar bé. No es tracta del que ens passa, sinó de com afrontem el que passa. Quan la vida et doni una llimona, converteix-la en llimonada. Una mica d’ànims, una paraula amable i una orella que escolta poden curar.
Terence Harrington OFMCap, The Sacred Heart Messenger, desembre 2023
Llegeix més