Entra en una relació més propera amb Déu
La reflexió sobre el camí de la vida ens convida a valorar els nostres dons i els nostres àmbits de lluita, per tal de créixer en obertura al Senyor i al seu camí. Durant el seu temps al desert, el poble escollit va canviar en la seva relació amb Déu, amb Moisès i entre ells. De vegades aquests canvis van ser positius, però, en altres ocasions, no va ser així. Els Manaments els van mostrar un Déu d’amor que els va cridar a una veritable relació amb Déu i entre ells. Els van recordar que Déu era a prop seu, preocupat per ells i compromès amb ells. La seva imatge de Déu va patir un canvi, així com la seva relació amb ell. L’aliança els va convertir en un poble vinculat amb el Senyor d’una manera especial. La llei de l’amor era guiar les seves relacions. Tot i que això els va ajudar de vegades, en altres ocasions van seguir el seu propi camí, fins i tot fent i adorant falsos déus. Els interessos egoistes van prevaler i es va perdre una perspectiva més gran. De la mateixa manera, estem fets a imatge de Déu amb el potencial de créixer. Com a persones de la Nova Aliança se’ns dona una dignitat especial i se’ns convida a una relació més estreta amb Déu. La nostra imatge de Déu i del jo pot patir canvis. Creixent en l’autoconeixement, podem ampliar la llibertat que tenim per a respondre al Senyor vivint el manament de l’amor. També podem seguir el nostre camí, però, trobant i adorant falsos déus. Les eleccions que fem tenen implicacions per a la nostra relació amb el Senyor i entre nosaltres. Reflexionant sobre la nostra experiència i aprenent-ne, s’obre el camí al canvi i a una vida més fidel en la veritat que el Senyor ens revela.
Extret de See God Act: The Ministry of Spiritual Direction de Michael Drennan SJ
Llegeix més
Les coses no han canviat tant
Estic segur que avui Noè no aconseguiria completar la seva arca. La riuada hauria passat per sobre d’ell abans que comencés a construir-la. Hi ha tantes normes que regulen les tasques més senzilles… Hi ha muntanyes de tràmits que s’han de fer, formularis que s’han d’omplir, permisos que s’han d’obtenir i estàndards que cal assolir.
Hauria de completar una declaració d’impacte ambiental, fer saber a l’autoritat de planificació que estava creant una estructura temporal, sotmetre’s a una auditoria de seguretat i salut, fer saber a l’oficina d’hisenda d’on treu els diners per si els blanqueja i hauria d’assegurar-se que totes les organitzacions dels drets dels animals estiguin satisfetes amb l’allotjament que els proporcionarà.
El món s’ha convertit en un lloc molt complicat. Podem somiar una vida idíl·lica i senzilla on les coses es puguin fer amb facilitat i amb una camaraderia bàsica, però aquest somni és cada cop més llunyà. És com si el món s’hagués fet per a destruir la iniciativa i mantenir l’statu quo al seu lloc. Això no és nou. Estic segur que Noè va tenir problemes equivalents en el seu moment. Per descomptat, Jesús també era un líder, i va ser l’statu quo qui el va fer crucificar.
Extret de Dipping into Life: 40 Reflections for a Fragile Earth d’Alan Hilliard
Llegeix més
La font de l’Amor
El febrer té molts temes, començant per santa Brígida i acabant amb la possibilitat d’un any de traspàs. Enmig de tot això, hi ha la festa de sant Valentí. Hi havia molts Valentins en l’Església primitiva. El primer Valentí, que podria ser el sant Valentí original, va morir al voltant de l’any 270 dC per haver celebrat el matrimoni dels primers cristians, una pràctica prohibida per la llei.
Quan se celebra l’amor de vegades ens preguntem què se celebra. És un moment passatger i fugaç d’èxtasi emocional? O és el dolor de la pèrdua? O estem marcant alguna cosa que és eterna, alegre i que va més enllà de les paraules?
Un punt de partida podria ser anomenar la font de l’amor: podem pensar que som la font del nostre amor. O podem preguntar-nos si l’amor ve d’un altre lloc. Si l’amor ve d’un altre lloc que el jo, aleshores no depèn de nosaltres. L’amor d’un altre lloc pot ser la meva força i sosteniment en l’acte d’estimar i ser estimat. També ens pot dir com reparar aquest amor. La fe cristiana ens ofereix la història de Jesús de Natzaret mentre ens ensenya a teixir el perdó, el sacrifici, el suport, la cura, la memòria i la sanació de la nostra història d’amor.
“Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu” (1Jn 4,7). Creient-ho, sabem que estimar no depèn de nosaltres, sinó de l’origen de tot plegat.
Extret de The Sacred Heart Messenger, Alan Hilliard, febrer 2021
Llegeix més
Seure amb Déu
De vegades la gent no prega perquè sent que no ho mereix. Creuen que no és per a ells. Menciones la paraula “contemplació” i ja es posen a córrer. Creuen que és per a monjos o gent que té tota mena de preparació. La pregària i la contemplació no són res més que estar “assegut o asseguda amb Déu”.
El món en què vivim pot distreure molt. Tot es trenca, les coses importants s’esmicolen en petits trossos. L’oració, i particularment la contemplació, permet entrar al cor de Déu, sabent que aquest món batega com un de sol, i que hi ha harmonia. Som més que trossos trencats i peces individuals. Per a estar en pau s’ha de veure el conjunt, tenir una imatge del tot, tenir el sentit del tot, i és la pregària i la contemplació les que ens ajuden a aconseguir-ho.
Trobo que quan prego al matí començo el meu dia amb un sentit més gran de propòsit. No tan sols busco els petits trossos per intentar encaixar-los d’una manera caòtica.
Alan Hilliard, Dipping into Life: 40 Reflections for a Fragile Earth
Llegeix més
Confia en Déu
La preocupació és la causa de molts dels problemes del món, i pot ser un senyal que Déu no és el primer en la meva vida en aquest moment.
Un dia de preocupació pot ser més esgotador que un dia de treball dur. No hi ha res que faci gastar més energia que preocupar-se. És una pèrdua total de temps i és inútil. La preocupació pot danyar la teva salut. Pot fer augmentar la pressió arterial, provocar depressió, augmentar els nivells d’estrès i fer passar nits sense dormir.
No hi ha cap pastilla que puguis prendre per a evitar preocupar-te; cap seminari, llibre o CD no t’ho impedirà. La resposta és posar Déu al control de la teva vida. Confia en ell. No creuis ponts fins a arribar-hi. No estenguis el paraigua fins que comenci a ploure.
Entrega-ho tot a Déu: tu mateix, els teus problemes, plans i salut, tot. Entrega’t i abandona’t a ell. El teu futur és a les mans de Déu. Si estàs a les mans de Déu estàs en bones mans. Confia en ell i tot anirà bé. És més fàcil de dir que de fer. Pot trigar temps. Però funciona.
Terence Harrington OFMCap, extret de The Sacred Heart Messenger, desembre de 2023
Llegeix més
Déu ens acompanya en temps de por
En una ciutat estranya m’havien dit que contactés amb un nadiu de la ciutat per creuar la carretera; amb ell estaria segur. Em vaig espantar en una ciutat plena de trànsit. La por es va esvair quan vaig tenir l’ajuda d’una altra persona, d’algú que em va ajudar a travessar.
Moltes de les nostres pors es dissolen si les compartim; no desapareixen de seguida, però esdevenen diferents. Ens podem ajudar mútuament perquè tots tenim por de vegades, tal com la gent va tenir por de la covid durant la pandèmia. En el dol tenim por d’estar sols, de quedar-nos sols. Passa el mateix quan ens fem grans. Tots tenim pors com aquestes, i les podem portar a la nostra relació amb Déu. Job, en l’Antic Testament, era així. Fins i tot tenia por d’estar perdent el seu Déu, però sent honest com era amb Déu, podia viure amb la seva por. Jesús va tenir por a l’hort de Getsemaní, però més tard, confiant en el seu Pare, va anar a morir sense por.
Que Déu ens beneeixi amb l’alegria de caminar amb ell, acompanyant-nos en moments de por, ajudant-nos a viure la nostra vida amb confiança. Una dita de Jesús en l’Evangeli és “No tinguis por”. ‘Jo sempre vaig davant teu. Vine, segueix-me.’ La nostra pregària pot ser: ‘Senyor, ajuda’m a creure que no pot passar res que tu i jo junts no puguem afrontar i vèncer’.
Extret de The Sacred Heart Messenger, juliol de 2023
Llegeix més
La nostra estrella guia
Sovint preguem: ‘Cor de Jesús, fes que el nostre cor sigui com el teu’. Preguem per ser tan grans com Jesús en compassió i cura de tota la creació.
El déu d’Herodes en la història dels Mags és petit, creat a imatge i semblança d’Herodes. El seu déu és tan petit com la seva influència, que no va durar, i tan petit com la pedra preciosa de la seva corona. Ha fet Déu tan petit com l’extensió del seu cor, que mirava els altres només pel que en podia obtenir, i no pel que els podia donar. El seu afany pel poder és tan fort que mata fins i tot infants que podrien amenaçar-lo. Una petita part d’ell voldrà veure i escoltar Jesús més tard, però només per condemnar-lo.
El Déu dels Reis Mags és un gran déu! Prou gran per a portar els savis pel llarg camí cap a Betlem. Van seguir l’estrella de l’amor, la bondat, la fe, el coratge, la resistència i la justícia, guiats per una estrella la llum de la qual, que és la llum de Déu, no falla mai. El seu Déu és prou gran per a ser reconegut en un nadó petit. Van buscar i van trobar el que buscaven, tot i que potser no estaven segurs del que trobarien.
L’estrella que ens guia és l’estrella de l’amor i de les preguntes, les alegries i penes del camí de la nostra vida. Viu al cor de tots els que ens trobem. Com sant Francesc d’Assís, veiem en una multitud de gent, no una multitud, sinó l’amor i la imatge de Déu multiplicats en tots. El seu Déu és ample i, com Jesús, la seva cura pel món de Déu és per a cada persona que Déu va crear, cada bri d’herba i tot allò que té vida.
Extret de The Sacred Heart Messenger, gener de 2023
Llegeix més
El regal més gran
Silvano Fausti SJ va escriure una versió del conte de Nadal que és popular a les escoles de primària italianes. Caleb era el més pobre dels pastors que hi havia prop de Betlem en aquella nit santa: només tenia dues ovelles. Quan l’àngel es va aparèixer als pastors i els va dir que anessin a la ciutat per trobar el seu Salvador en un pessebre dins d’una cova, ràpidament van recollir alguns regals, el que tenien a mà. Un va portar un pollastre, un altre, un pa acabat de fer i un altre, una cistella de fruita. Caleb els va seguir, però com que era tan pobre, no tenia cap regal per a portar.
Quan els pastors van arribar a la cova van entrar a dins, cadascú portant el seu regal, i es van agenollar davant de Jesús. Aviat van arribar altres persones, cadascuna amb algun regal per a honrar el nen sagrat. En Caleb es va quedar una mica lluny, massa avergonyit per a acostar-se al nen amb les mans buides.
Maria i Josep es van sentir aclaparats pels seus visitants. Els va costar gestionar la multitud i tots aquells regals útils, sobretot perquè Maria també aguantava Jesús. En adonar-se que Caleb era lluny, amb les mans buides i l’expressió trista, li va demanar que s’acostés, i després li va col·locar el nadó als braços mentre arreglava els regals. Les mans de Caleb ja no eren buides. De fet, tenien el regal més gran de tots.
Encara que tinguem poc o no tinguem res a oferir al Senyor aquest Nadal, aquesta pobresa, en si mateixa, pot ser un do suficient per a acollir el Fill de Déu.
Extret de The Sacred Heart Messenger, desembre de 2023
Llegeix més
Crist neix de nou cada any al nostre cor
Molta gent troba l’hivern difícil; amb temps fred i molt poca llum solar, pot ser un moment difícil. Però és durant aquestes setmanes que els cristians celebrem una cosa sorprenent: Déu entra en la humanitat, es fica dins la nostra pell i viu entre nosaltres com a persona humana plena, d’una manera que encara ens costa expressar amb paraules. Jesús, un jueu palestí que va néixer en una família sense llar en un refugi d’animals en una part remota de l’Imperi Romà, va ser marginat des del principi. Tot i això, va transformar la història i continua transformant la nostra vida avui.
En totes les lluites esgarrifoses del nostre món, llavors i ara, Déu ha nascut. Crist neix de nou cada any en el nostre cor, si podem fer-li lloc dins nostre, i al nostre món, si mirem amb consciència els llocs ordinaris. Mentre encenem l’espelma blanca de la corona d’Advent el matí de Nadal, recordem el que representa: la pau, la unitat i l’esperança que el món anhela desesperadament. Estem convidats a alegrar-nos amb els àngels i els pastors, unint-nos en lloança i cant: «Glòria a Déu a les altures i pau a la terra, als homes de bona voluntat».
Extret de The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark de Tríona Doherty i Jane Mellet
Llegeix més
«Vés ara a Betlem»
El Nadal es descriu sovint com una època «màgica»: trobades festives, cançons i pel·lícules, l’emoció de les cares del matí de Nadal, les tradicions que portem amb nosaltres des de la infància, tot això evoca fortes emocions. Però hi ha una cosa que transcendeix tot això: la història familiar dels pastors.
Uns dos mil anys més tard, les nostres pròpies rutines diàries són desplaçades per l’arribada del Nadal i aquesta «bona notícia de gran alegria» (Lluc 2:10). Com els pastors, estem convidats a sortir del nostre dia a dia amb els seus reptes i preocupacions, i «anar ara a Betlem»; trobar el nen Jesús al pessebre amb tota la seva novetat i vulnerabilitat humana. Vivim en un món que es pot sentir cada cop més incert, fosc i aterridor. No ens podem escapar de les notícies diàries de guerra, fam, tiroteigs massius, atacs d’odi a les minories, notícies preocupants sobre el nostre clima i el nostre planeta. És important estar compromesos, però l’allau de males notícies ens pot fer sentir ansiosos pel futur i per la nostra pròpia seguretat i la dels que estimem. Aquest dia de Nadal tenim l’oportunitat, com els pastors, de sortir de la nostra rutina i visitar el pessebre de Nadal. Aquesta escena encara té el poder d’emocionar-nos i sorprendre’ns. Portem a sobre les nostres preocupacions i angoixes, i potser les podem deixar una estona, mentre, com Maria, reflexionem profundament i guardem dins nostre aquest misteri de Déu. El món encara hi serà per a tornar-hi, com van fer els pastors, amb una nova perspectiva i una esperança renovada.
Extret de The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark de Tríona Doherty i Jane Mellett
Llegeix més