Déu és el nostre desig més profund
Per a l’Església, Maria és un model de fe, de caritat i de deixeble. En el Magnificat hi ha una quarta qualitat que sustenta cadascuna de les altres. Maria és vista com un model de desig: ens ajuda a reconèixer què és el que volem.
El Magnificat comença: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva» (Lc 1,46-47). Observem que la Maria no diu que sigui feliç. La felicitat pot ser una satisfacció que trobem durant un moment de la vida, mentre que l’alegria té una qualitat inquieta, un anhel. Hi ha una expectativa del que busquem, una expectació dolorosa i meravellosa. És una mica com l’experiència dels infants la nit de Nadal, esperant a veure què ens portarà el Pare Noel. Puc recordar aquesta experiència d’anticipació amb molta més intensitat que qualsevol regal que hagi obert mai.
Imagino que Maria estava explicant a l’Elisabet una experiència de Nit de Nadal molt més intensa i plena que la dels nens esperant els regals. Això és perquè anhela allò que porta al ventre: Déu. Agraeix la seva missió de fer néixer el Salvador. Ara desitja sempre allò que el seu Fill i Déu nostre Pare desitgen en la seva vida, i per ella per la vida del poble de Déu.
Cada vegada que arribem a una fita o posem a les nostres mans alguna cosa que hem buscat durant un temps, el resplendor de la satisfacció no dura gaire. Sempre ve una altra cosa per seduir-nos. El motiu pel qual això passa és que no només volem coses boniques, volem la bellesa en sí mateixa; no volem aquesta o aquella cosa bona, volem la bondat en sí mateixa. En resum, volem Déu. Déu és el nostre desig més profund.
Eamonn Walls SJ, The Sacred Heart Messenger, maig 2023
Llegeix més
Càrregues
Moltes persones porten càrregues d’un tipus o altre, molt sovint imposades pels altres. Jesús té clar que la nostra relació amb Déu no pretén ser una càrrega més per a un poble carregat. D’entre les càrregues que portava Jesús, hi havia la imposada per aquells que eren hostils a tothom que el defensava. Va estar més carregat quan penjava de la creu. Va portar aquesta càrrega per a poder ajudar-nos a portar les nostres pròpies càrregues. A través de la seva vida, mort i resurrecció, va alliberar al món el poder de l’amor de Déu, el poder de l’Esperit Sant, un poder vivificant i habilitador.
Sant Pau també es trobava afligit quan escrivia escrivia a l’església de Filips des de la seva cel·la. No obstant això, podia dir: “Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort.” (Filipencs 4:13). El Senyor ens enforteix per a portar les nostres càrregues perquè puguem ajudar a portar les dels altres. Tal com Pau escriu a les esglésies de Galàcia: “Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei de Crist.” (Gàlates 6:2). La llei de Crist, que és la llei de l’amor, fruit de l’Esperit, no consisteix a imposar càrregues sinó a aixecar-les.
Martin Hogan, The Word is Near You, on Your Lips and in Your Heart
Llegeix més
La nostra llar espiritual
Una persona va ser qüestionada amb la següent pregunta: ‘Per què et molestes a quedar-te a l’Església?’ La resposta: ‘No tinc altra llar espiritual’. Escoltarem la paraula i tornarem, sovint durant la Quaresma. Ens allunyem de Déu en viatges petits o grans. Potser no tenim ganes de tornar, però quan ho fem, sabem que som a casa.
L’església és llar perquè és on viu Jesús, no només a l’edifici sinó a la gent. Jesús conviu amb cadascú de nosaltres, i ‘fa llar amb nosaltres’. Viu també entre nosaltres en comunitat, «allà on dues o tres persones es reuneixin en nom meu».
Hem de fer de l’edifici i de l’esperit de les nostres reunions un retorn a casa. A la nostra Església podem escoltar cada setmana les necessitats i celebracions de la parròquia. Recordem especialment els malalts, els moribunds i els que ens han precedit.
Tothom ajuda a construir una casa. El sacerdot no pot fer-ho sol. Podem assegurar-nos que cada parròquia tingui un grup d’acollida, un grup que es mantingui en contacte amb els veïns i planifiqui esdeveniments futurs?
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, febrer 2023
Llegeix més
Escoltant l’Evangeli
La majoria dels caps de setmana dic missa en una de les nostres presons locals. En general, entre un 10 i un 15 per cent dels presos venen a missa, molt més del que esperaries. Es divideixen aproximadament en tres grups: els primers són els ‘catòlics de bressol’, la gent que està destinada a ser-hi i els únics que mai donen problemes; els segons són membres de diverses tradicions reformades que no s’aixecat del llit a temps per al servei anglicà; el tercer són persones que sembla que potser no haguessin estat mai dins d’una església en les seves vides. Potser el tercer grup vingui per curiositat, només per tenir alguna cosa a fer. No tenen ni idea d’on són ni com s’han de comportar, però també són els que escolten més.
Solia preguntar-me el motiu fins que un d’ells, en Kolo, un ghanès, em va dir:
“Pare, entrar a la presó és un senyal bastant clar a la vida de qualsevol persona que el Pla A no funciona realment. I si tens un Pla B que pot funcionar, et creuen o no, poden estar o no d’acord amb tu, però sempre et donaran una audiència justa.’ Va ser el moment en què vaig pensar per a mi mateix: ‘Sí, per això m’he llevat aquest matí. Sabia que hi havia una raó.’ Hi ha alguna cosa molt humil en saber que la gent a qui estàs predicant potser escolta l’Evangeli per primera vegada.
La tasca dels homes, no diferent de la nostra, és ser la presència de Crist dins el lloc on viuen i treballen. No crec que hi hagi cap Església que no pugui aprendre alguna cosa de les comunitats cristianes catòliques de l’«interior».
Paul O’Reilly SJ, Hope in All Things
Llegeix més
Què és el Regne de Déu?
Què és el Regne de Déu? No és una pregunta fàcil de respondre. Una vegada es va descriure en termes d’algú que assistia a un xàfec en una ciutat concorreguda en un dia de compres ple de gent. La pluja va agafar la gent desprevinguda i, mentre s’agrupaven per refugiar-se, es van adonar que uns nois caminaven cap a un nen amb cadira de rodes i ajudaven la seva mare a resguardar-lo de la pluja. Un altre home va posar la seva jaqueta sobre el cap de la seva dona mentre la pluja gelada li mullava la camisa i li baixava a poc a poc per l’esquena. Una noia es va aixecar de la seva porta protegida i valorada per oferir l’espai a una dona gran. Una mare jove va embolicar els seus fills petits amb el seu abric per donar-los aixopluc i protegir-los.
Tot tan senzill, però per a qui observa, cada acte parla del Regne de Déu plenament viu; es tracta de posar l’altre primer. El Regne de Déu no és una ubicació geogràfica ni un jardí emmurallat. No és un lloc on s’arriba, sinó una realitat a viure. No es tracta d’una adreça futura, sinó de viure la vida en l’ara, vivint-la plenament i de forma viva, vivint-la lliurement i alegrement, vivint-la per als altres i amb els altres perquè la glòria de Déu es pugui revelar una vegada i una altra, fins i tot en un esclat de núvols d’hivern.
Vincent Sherlock, Let Advent be Advent
Llegeix més
La nostra relació amb Déu
La primera Pasqua va trencar totes les expectatives dels deixebles. La Setmana Santa continua trencant les nostres expectatives. El Senyor ressuscitat ens continua agafant per sorpresa. Ell és entre nosaltres fins i tot quan tota esperança sembla perduda; ens toca amb la seva presència quan menys ens ho esperem. Quan som més conscients del nostre fracàs de seguir-lo, ens diu la seva paraula de pau, perquè fins i tot quan som infidels, ell es manté fidel. La Pasqua anuncia que la història de la nostra relació amb el Senyor no s’acaba mai, perquè la seva relació amb nosaltres no s’acaba mai. Continua present entre nosaltres, assegurant-nos la seva presència, oferint-nos el seu do de pau i enviant-nos com a missatgers d’esperança.
Martin Hogan, The Word is Near You, on Your Lips and in Your Heart
Llegeix més
Reunir-se en Crist
Hi ha dos bols d’aigua en la història de la Passió. Un és el de Pilat, acostumat a esbandir-se les mans i espolsar-se tota responsabilitat. L’altre és ple d’aquella aigua amb què Jesús banya els altres, amarant-los d’un amor fastuós.
Els dos bols estan sempre davant nostre en la vida. Jesús ens mostra que quan et poses del costat dels desposseïts, el nostre esperit aprofundeix i creix. Quan la nostra auto-obsessió es redueix, la teva vida s’expandeix i l’horitzó s’amplia. Acollir la invitació no és convertir-se en un estora. Som cridats, no a atendre els desitjos de la gent, sinó les seves necessitats. Servim els altres en nom de Crist. Compartim el que tenim, però —més important encara— qui som, sobretot amb persones que són rebutjades i alienades. Ells són la presència vital que ens transforma mostrant-nos el cor de Déu, els profetes, els predicadors i els testimonis provocadors de l’evangeli. Ens interpel·len amb preguntes que ens pertorben i ens inquieten, mentre ens porten a mirar la Passió i la Pasqua amb uns ulls i un cor nous.
La Pasqua ens convida a recordar el Senyor quan ens reunim com a comunitat per a l’Eucaristia. Ell ens confia el seu futur al món en l’Església.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, abril 2022
Llegeix més
Sortir al “desert”
La Quaresma és un temps per a respondre a aquesta fam que es troba al nucli del nostre ésser, la fam d’una connexió més profunda amb el Creador, d’experimentar la frescor de la nostra vida, la fam del que realment anhelem. Quin millor lloc per a resoldre tot això que “el desert”? De tant en tant, aterrem al desert. De vegades és una experiència desagradable i d’altres en tenim ganes, com a resposta a un profund desig de retrocedir de l’experiència quotidiana i fer espai en la nostra vida per a la reflexió. Està dirigit per l’Esperit i no estem sols.
Tríona Doherty and Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark
Llegeix més
‘Aixecar-se’ per la Quaresma
‘A què renuncies per la Quaresma?’ ‘Dolços!’ Infantil? Per descomptat. De petit, però, passar quaranta dies sense dolços era un compromís seriós. El dia de Sant Patrici va ser l’única llum en un viatge aparentment interminable de dolça privació.
Hi ha molt més per a la Quaresma. El nen en nosaltres pot renunciar als dolços, però la part fidel dins nostre està cridada a un lloc de reflexió i penediment, on fem balanç i acceptem allò que trobem, un magatzem d’on surt allò vell i allò nou, on podríem trobar records de dies més febles i innocents, quan anàvem a l’església i beneïem la nostra cara.
A més de “renunciar” per la Quaresma, hi ha també un lloc per a “aixecar-se”? Prendre una mirada més positiva, reprendre la crida a la missa dominical? Hi ha espai en el viatge de Quaresma per a una mica de justícia social, divulgació, caritat, voluntariat? Espai per a marcar la diferència en la vida dels altres? Potser, si podem perdonar una mica, estimar molt, compartir més, pregar sincerament, implicar-nos, trobarem que en comptes de renunciar als dolços, ens embolcallarà una dolçor espiritual, una veritable sensació de benestar.
Vincent Sherlock, The Sacred Heart Messenger, febrer 2023
Llegeix més
Quaresma: un temps per a escoltar
L’Anunciació ens porta de nou a la font de la Quaresma: l’anunci de l’Encarnació i Maria dient “sí” a formar-ne part. És l’anunci del cel que el Fill de Déu aviat naixerà a la terra. Ara comença el misteri que s’acaba a la Quaresma.
L’Encarnació és plena de gent: Maria, Josep, Isabel i els dos nadons no nascuts, en el ventre de la mare, com hem començat tots. El Fill de Déu no vindria a la terra sense orígens humans. Tenia una mare com tots nosaltres. Estem recordant els nostres inicis.
Potser la Quaresma pot tractar de persones més que de rituals. Podem dedicar temps a gaudir de la vida familiar, posant èmfasi a donar a la família i la comunitat en lloc de preguntar-nos què en podem obtenir. La Quaresma pot ser un temps per a compartir amb els més necessitats, un temps per a satisfer algunes de les necessitats del món en general. Durant la Quaresma podem oferir el nostre temps i regals personals als altres. La Quaresma pot ser un temps per a escoltar la paraula de Déu i per a escoltar-nos els uns als altres.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, abril 2023
Llegeix més