La realitat de la resurrecció
No és fàcil creure en la resurrecció. No és casualitat que, en gairebé totes les aparicions hi hagi incredulitat i dubte, també entre les persones que coneixien molt bé Jesús. Alhora, aquests testimonis vacil·lants proclamaran la seva resurrecció.
Potser aquesta és la prova més sòlida de la realitat de la resurrecció. Els deixebles de Jesús van quedar traumatitzats pel vergonyós fracàs que havia resultat ser l’obra de la vida de Jesús (i la seva pròpia). Havien fugit en totes direccions. Poc després, el mateix poble proclamarà amb una passió inimaginable que el seu heroi és el Salvador del poble. Ja no amaguen la seva mort a la creu. Ara ho proclamaran gairebé amb orgull. Entre ambdós moments, han d’haver experimentat alguna cosa encara més impactant i dramàtica que la catàstrofe de la crucifixió de Jesús: la seva resurrecció.
Nicolaas Sintobin SJ, Did Jesus Really Exist? and 51 Other Questions
Llegeix més
Enfrontant-se a la foscor
Tots experimentem la foscor a la vida de vegades. És en enfrontar-nos al lloc fosc i buit que podem veure la realitat que els nostres problemes, tot i que de vegades semblen molt grans, no són mai tota la història. Per a mi, alentir el ritme i recuperar la disciplina de l’oració i la reflexió, en lloc de portar-me a un lloc de terror i ruïna, en realitat em porta a un lloc de curació. És un lloc de trobada amb la realitat, de trobada amb Déu.
El Dissabte Sant de cada any, cau el silenci, i el sepulcre fosc i buit crida als qui temen el final: “Veniu, vegeu!”. I ara entenc per què havien d’anar al sepulcre. Jesús els ensenyava, fins i tot en un moment de gran misèria, que tots hem d’anar al sepulcre, als llocs foscos i buits, per molt espantosos que siguin. Per què ens hi crida? Perquè quan hi anem, quan ens enfrontem a la foscor, veurem que no és gens fosc. S’acosta una llum meravellosa. Els problemes, fins i tot la mort, no són el final. Sempre hi ha la promesa de tres dies després.
Brendan McManus SJ and Jim Deeds, Emerging from the Mess
Llegeix més
Un gran salt de fe
Estem tan familiaritzats amb la història de l’Anunciació que pot ser fàcil donar per feta la fe de Maria. És fàcil oblidar que el missatge de Gabriel va obrir un nou horitzó molt més gran per a Maria. No li va donar cap garantia humana, no li va oferir un camí familiar o segur. La va portar completament més enllà de qualsevol zona de confort. Tot sobre aquest episodi singular exigia un gran salt de fe: ja era prou difícil acceptar que un àngel li parlava, era encara més difícil creure que una verge pogués concebre, però qui podia imaginar que qualsevol dona pogués convertir-se en la mare de Déu! Gabriel pintava un quadre que vorejava l’absurd. Maria no es va aturar a pensar en la pura improbabilitat del que se li anunciava. Si ho hagués fet, probablement s’hauria negat a creure. El focus de Maria estava en Déu. Creia prou en el poder i l’amor de Déu per a acceptar el missatge que Gabriel li va comunicar. Es va submergir de tot cor en l’oceà il·limitat de Déu mentre deia: «Soc la serventa del Senyor; que es faci en mi segons la teva paraula» (Lluc 1:38).
Thomas Casey SJ, Smile of Joy: Mary of Nazareth
Llegeix més
Tenim set d’inclusió
Una imatge famosa mostra la dona samaritana mirant dins el pou i veient-hi la seva imatge i la imatge de Jesús. A les profunditats del pou de la seva vida hi ha la presència de Jesús.
En les profunditats del pou, quan estem en l’amor, el dolor, la mort, la decisió, l’alegria, trobem Déu. Déu és a prop quan som a prop de nosaltres mateixos, fins i tot en la vergonya i el pecat. Tenim set de sentit a la vida, de saber que som totalment estimats, de comunitat i companyia, i Déu ofereix tot això.
Aquesta és l’ofrena de Déu: l’aigua viva és l’Esperit Sant. Tenim set d’inclusió: els deixebles d’aquesta història no volien que Jesús parlés amb una dona. Gran part de la religió de l’època separava les persones. A les profunditats del pou tots som iguals.
Trobem la misericòrdia de Déu al pou. A mesura que ens endinsem en les profunditats de l’oració i de nosaltres mateixos, ens obrim a la misericòrdia. Podem posar condicions a la misericòrdia de Déu: anomenar els nostres pecats o numerar-los. Al fons del pou hi ha l’aigua de la misericòrdia.
Donal Neary SJ, Gospel Reflections for Sundays of Year A
Llegeix més
Estima com ell estima
La majoria de la gent busca la felicitat, però si la felicitat esdevé l’únic objectiu de la nostra recerca, sovint no la trobem. Jesús suggereix que la felicitat arriba a aquells que busquen alguna cosa més. La felicitat arriba a aquells que busquen servir els altres o, com declara Jesús, és donant que rebem. L’acció de Jesús en rentar els peus dels seus deixebles suggereix que el nostre servei als altres no ha de dependre de com es relacionen amb nosaltres. A l’últim sopar, Jesús va rentar els peus de tots els seus deixebles, incloent-hi Judes. Jesús va rentar els peus d’aquell que es va rebel·lar contra ell. Com declara Jesús en l’Evangeli de Lluc: “Si estimeu els qui us estimen, quin mèrit teniu?” Jesús expressa un tipus d’amor molt més autobuidat. Ens crida a viure de la mateixa manera i ens dóna l’Esperit Sant per a ajudar-nos a estimar com ell estima. Martin Hogan, The Word of God is Living and Active
Llegeix més
Estima el teu enemic
“Estima el teu enemic” és fàcil per a algunes persones. Hi ha qui no pot viure sense un enemic. Aprenen a alimentar-se de la negativitat. Poden fer que els altres semblin éssers humans horribles que manquen de la bondat bàsica. Aquesta creació sovint és un producte de la seva imaginació, però necessària per a mantenir el seu propi sentit distorsionat d’autoestima i el seu impuls. Els encanta la presència d’un enemic, perquè, sense ell, haurien de considerar el seu propi cor i la seva pròpia ànima, i això és massa difícil per a ells. Un enemic justifica una visió del món que distreu del benestar personal.
Jesús va patir sota les ordres d’aquesta gent. Va ser convertit en enemic del poble per afavorir els que tenien el poder. Que puguem estar protegits d’aquesta gent i del mal que fan. El cor és un espai massa tendre per a malgastar-lo en aquesta negativitat.
«Jesús va dir: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”. I es van repartir a sorts els seus vestits» (Lluc 23:34).
Alan Hilliard, Dipping into Lent
Llegeix més
La conversió és comunió amb Déu
El papa Francesc va deixar clar que la Quaresma i la conversió de tota la vida «ens ho demanen tot». La conversió demana un canvi de ment, de cor i fins i tot de cos, potser fins al punt de perdre la vida. Tanmateix, el papa Francesc va deixar igualment clar que la conversió no costarà felicitat, no ens enganyarà sobre la plenitud humana. La felicitat depèn de la santedat. La veritable felicitat humana necessita la curació i l’esperança que ofereix la santedat; la santedat ens ajuda a ser plenament humans. Oferir-ho tot no és una opció entre altres, sinó una obertura de la ment, del cor i del cos a la veritat, l’amor i la plenitud. L’objectiu de la conversió és la comunió amb Déu i els altres. El penediment és girar-se cap a la santedat, tornar a rebre “la felicitat per a la qual vam ser creats”. La santedat és el tret distintiu de la felicitat autèntica.
Kevin O’Gorman, Journeying in Joy and Gladness: Lent and Holy Week with Gaudete et Exsultate.
Llegeix més
Infinitament estimat
El Bon Pastor ens convida a descansar una estona entre els prats herbosos i els rierols. Vol que ens relaxem en la seva presència, que ens nodrim, ens enfortim i ens renovem. En aquest lloc, podem passar d’un puny tancat de negació, frustració i agitació a una mà oberta d’acceptació, relaxació i serenitat. Després del descans, potser se’ns convida a caminar més a prop d’ell, a ser més lliures, més segurs i més capaços de navegar pels camins sovint borrosos de la nostra vida. Podem aprendre molt de la saviesa moderna i contemplativa per a viure la vida amb gran riquesa, i quan tot estigui dit i fet, podem alegrar-nos de ser infinitament estimats.
Massa de nosaltres aprenem a “estimar” l’angoixa i l’ansietat: diem que és la manera de treballar i de viure al món. Tan sols cinc minuts de silenci semblen inútils. Però entrem en contacte amb el “mestre interior” quan trobem temps per a estar quiets, connectant-nos amb una pau i un equilibri profunds. Està disponible per a ser aprofitat mentre vivim el moment: parlant amb la gent, treballant en tasques, caminant amb una brisa fresca a la cara, fins i tot corrent.
Gavin T. Murphy, Bursting Out in Praise: Spirituality & Mental Health
L’esperança és un do de Déu
La nostra esperança prové del fet que Jesús és viu, és amb nosaltres i al nostre costat. L’àngel va dir: “No el busqueu entre els morts”. L’esperança no prové de dins nostre. És un do de Déu, per a ser pregat i acollit amb agraïment. L’esperança és poder “tallar en la foscor” i saber que no estem perduts. És cavar el jardí, segurs que les plantes de l’any que ve creixeran. És mirar els nostres fills i gaudir del futur que s’estén davant seu com un do de Déu. És assegurar-se que l’amor pugui créixer en el matrimoni i que la vida pugui continuar i desplegar-se en el nostre cor fins i tot si l’amor s’esvaeix. És l’esperança compartida per les persones que cuiden incansablement els qui estimen, per les persones que no abandonen el fill o la filla a la presó. Podem pensar en moltes més esperances a la vida.
La nostra esperança és segura gràcies a Jesús. Tenim una esperança segura perquè va ressuscitar d’entre els morts i perquè és amb nosaltres cada dia. Tenim una esperança segura gràcies al do de la fe que tenim dins, i podem dir amb alegria: “Feliços som els qui no hem vist però creiem”. El somriure del Senyor Jesús el dia de l’Ascensió ens pot fer somriure.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, maig 2024
Que hi hagi gràcia
«Aurora Boreal, les llums del nord», va dir l’Anne. «Que meravellós». Vaig considerar com es podia expressar la seva magnificència amb paraules. No ho necessitava. «Deixa’m amb la màgia», va interrompre. Em va recordar la resposta de la meva mare al meu intent d’explicar per què la planta de pregària aixeca les fulles en senyal de lloança quan cau la nit. «Està pregant», va dir. «Amb això en tinc prou». Bons missatges tots dos, perquè em van fer tornar a la font de la nostra millor resposta, és a dir, la meravella i l’elogi. I allò meravellós no s’ha de rendir mai a cap fórmula de paraules. Ens posem davant d’una posta de sol, per exemple, i diem: “Ah”, perquè és realment un moment d’admiració. I, si hem de buscar una paraula, que sigui «gràcia»! De fet, sant Pau va trobar aquesta paraula com la seva millor aliada quan va escriure sobre la Bona Nova, que per a ell era tota gràcia i agraciada, donada amb gràcia i tocant les cordes de la gratitud en aquells que l’escoltaven. Així va ser per a Gerard Manley Hopkins, que va remarcar que el misteri de l’Encarnació –del Déu que sempre ens supera entrant al nostre torrent sanguini en Jesús– no es podria reduir mai a «una equació teològica», ja que la seva meravella «deixa la ment oscil·lant, equilibrada però en alça». Tremolant.
De la mateixa manera, parlem de «canvi climàtic» o «escalfament global» i no tenim ni idea del que volem dir, tret que hàgim hagut de caminar més cada dia per a anar a buscar aigua, hàgim perdut la nostra llar o, com a criadors de rens, hàgim vist com els nostres rens cauen a través del gel que s’aprima i es trenca.
Hugh O’Donnell SDB, The Sacred Heart Messenger, Juny 2024