Potser ens cal afinar la nostra vida
Fa un temps, durant un cap de setmana de vacances a Londres, vaig decidir anar a una de les meves esglésies preferides de la ciutat, St Martin in the Fields. Al llarg dels darrers anys, m’ha ofert un espai tranquil i de pregària per a començar les vacances. Aquell matí, quan vaig entrar a l’església, em vaig adonar que no seria una experiència tan silenciosa. Al davant de l’església hi havia un gran piano de cua. Assegut o, més aviat, agenollat davant seu, hi havia un afinador de pianos. Estava fent la seva feina, tocant repetidament una nota i fent canvis minúsculs en l’altura del so… Bé, no sé ben bé com feia la seva màgia!
Vaig seure, vaig tancar els ulls i vaig intentar pregar. Però les notes continuaven i em vaig adonar que em deixava endur per les notes i pels canvis de to que amb prou feines podia percebre.
Les notes massa agudes baixaven de to.
Les massa greus pujaven.
I allò es va convertir en una manera de pregar.
En aquella pregària, em va colpir el pensament que podem estar una mica desafinats de moltes maneres en la nostra vida.
Hi ha àmbits que són greus, on experimentem una sensació d’abatiment, tristesa, decaïment o manca d’energia. També hi ha àmbits de la nostra vida en què som massa aguts, amb nosaltres mateixos i també amb els altres. D’aquesta manera, podem estar desafinats amb nosaltres mateixos i amb els altres. Potser necessitem afinar-nos per a poder viure en harmonia amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el pla de Déu per a nosaltres. Déu, a través de la pregària, vol connectar amb nosaltres.
Brendan McManus SJ i Jim Deeds, Sortint del desastre
Afeccions desordenades
Allò que Ignasi anomena afeccions desordenades pot acabar dominant-nos: l’orgull, la cobdícia, la por, el perfeccionisme, l’apetit insaciable d’afirmació instantània generat per les xarxes socials, la sobreestimulació, l’expectativa d’estar disponibles les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana, la manca de consciència que som administradors de la creació i no pas els seus propietaris, l’obsessió pel prestigi i l’estatus, la síndrome de «jo tinc més que tu» i totes les altres atraccions que ens allunyen de Déu, de nosaltres mateixos i dels altres, i ens deixen en un estat de turbulència emocional, excitació i esgotament.
El meu valor com a persona no està determinat pel que tinc. Les meves possessions materials, els meus èxits acadèmics, els meus assoliments, els meus ingressos i el meu saldo bancari no defineixen el meu valor com a persona humana única i de valor incalculable. El meu valor no ve determinat pel que hi ha fora de mi. El mal esperit, l’enemic de la meva naturalesa humana, voldria fer-me creure el contrari. Soc infinitament més ric que tot això. És molt fàcil quedar atrapats en allò que pensem que necessitem i desitgem, però, vist amb la llum freda del dia, veiem les il·lusions tal com són. La solidaritat entre nosaltres, més que no pas la competència entre nosaltres, és la idea de Déu sobre el sentit de la vida.
Jim Maher SJ, Pathways to a Decision with Ignatius of Loyola
Llegeix més
Som col·laboradors actius en l’obra de Déu
Un text per a pensar i pregar cada dia d’aquesta setmana:
Una reflexió per a pensar i pregar cada dia d’aquesta setmana:
Miraven des del cel —el Pare, el Fill i l’Esperit Sant— amb amor pel seu poble. Veien homes i dones de totes les races, colors, edats, creences, santedat i pecat. Sabien que la raça humana necessitava ajuda i van esperar molt de temps fins que arribà el moment oportú.
La Paraula de Déu, el Fill de Déu, engendrat abans de tots els segles, es va fer un de nosaltres. La resta de la història ja la coneixem. Una de les persones de la Trinitat es va fer un de nosaltres, perquè nosaltres poguéssim arribar a ser com ells. Jesús, Fill del Pare etern, va néixer, va viure i va morir com nosaltres. En la mort, cruelment assassinat i després posat al sepulcre, l’Esperit va prendre vida en ell, i ara l’Esperit de Jesús i del Pare és viu en cadascun de nosaltres des del baptisme.
La vida de la Trinitat es fa ben ordinària en l’amor, la cura i el perdó que ens oferim els uns als altres. També és present en les maneres com intentem millorar la vida dels pobres, dels deprimits i dels angoixats; en la manera com intentem ensenyar a una generació més jove les millors lliçons d’humanitat i de fe, per introduir-los en aquest misteri de Déu. Som col·laboradors actius en l’obra de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, en el món d’avui.
Donal Neary SJ, Gospel Reflections for Sundays of Year A
Llegeix més
L’alegria d’estimar amb un cor agraït
A l’estiu sorgeix una nova bellesa a mesura que el jardí es va omplint de color. Les flors s’obren, les fulles es despleguen i els arbres comencen a vestir-se amb el seu fullatge estiuenc complet. Cada dia porta alguna cosa nova, especialment als parterres de plantes perennes, i el jardiner va realment enfeinat: adobant, regant, segant i cuidant la gespa, i fent front a l’abundància de males herbes i a l’esclat de vida entre les plagues del jardí que han trobat el seu lloc a la terra que s’escalfa.
Si el jardiner no va amb compte, gairebé no tindrà temps de gaudir de tot plegat; hi ha tant a fer per a mantenir el ritme de l’abundància estiuenca de la natura. És important trobar temps entre tasca i tasca simplement per a seure i meravellar-se, per a treure una tassa de te o una beguda fresca d’estiu al jardí i simplement seure, contemplar i experimentar-ne la bellesa i l’alegria. Aquests mesos, amb els seus dies llargs i atrafegats i els seus vespres lànguids, són també el temps d’afinar la mirada per copsar la bellesa de la nostra vida i descobrir l’alegria que hi ha a estimar amb un cor agraït.Sr Stanislaus Kennedy, RSC, The Sacred Heart Messenger, juliol 2024
Llegeix més
Prega per arribar a ser com Maria
Si el mes de maig és un mes de devoció a Maria, potser podem pregar per arribar a ser com ella en el nostre cor, despertant-nos als seus ensenyaments perquè puguem aprendre a apreciar-ho tot a través del prisma del seu amor, de la seva saviesa i de la seva veritat. Que les nostres paraules, emocions, accions, creences i sentiments retornin, per elecció conscient i decisió divina, a la unió amb la Font. Despertar-nos cada dia amb gràcia i amb un sentit de pau, preparació, protecció, amor i fe en el nostre cor és viure en el món d’una manera nova, valenta i gloriosa. Aquesta energia maternal, compassiva i expansiva, és disponible cada dia i s’ofereix a cadascun de nosaltres perquè puguem crear una nova terra cohesionada, amb tota la creació de Déu interconnectada.
Si permetem que aquesta visió creixi dins la nostra consciència, tant individualment com col·lectivament, potser podrem deixar anar els nostres patrons de divisió i abraçar l’essència de la nostra Mare sagrada en el nostre cor i confiar que això ens conduirà novament a casa, a la unitat, a la plenitud i a l’amor incondicional. Que aquesta sigui la nostra pregària a la nostra Mare Maria durant aquest mes de maig.
Andrea Hayes, The Sacred Heart Messenger, maig 2024
Llegeix més
El perdó porta a la guarició
La fe cristiana d’una persona es pot mesurar pel grau en què està disposada a perdonar. El perdó és una de les expressions més profundes de la caritat. El perdó porta a la guarició. Arrosseguem molt de llast. El portem en un sac invisible, i ens pot afeixugar i cansar. No hi ha pau interior. Portem ferides, cicatrius, blaus i sofriments del passat, ressentiment, ira i amargor. La clau per a la guarició d’aquesta mena és el perdó. Perdona, i el llast es fon. Deixa anar les cadenes que et lliguen. Les cadenes que ens envolten no tenen pany. Deixa-les anar, perdona, i cauran.
Una actitud incapaç de perdonar, l’amargor i el desig de venjança enverinen l’ànima i augmenten l’ansietat i els sentiments de depressió, mentre que el perdó guareix i allibera. És sa i saludable, i porta pau.
Qui és la persona a qui no donaries la mà?
Si tens odi al cor contra algú, procura arrencar-lo de soca-rel. És més fàcil de dir que de fer. El més important és intentar-ho. Intentar-ho i continuar-ho intentant és ser sant.
No ens assemblem mai tant a Déu com quan perdonem.
Terence Harrington OFM Cap, The Sacred Heart Messenger, abril 2024
L’home de la galleda que perdia aigua
No descartis ningú perquè no arriba al nivell que tu consideres adequat. Té valor als ulls de Déu, «perquè tot allò que Déu ha creat és bo, i no s’ha de rebutjar res si és rebut amb acció de gràcies» (1 Timoteu 4,4).
Hi ha una història de la cultura xinesa sobre un home amb una galleda que perdia aigua. Fa així.
Hi havia un home que portava dues galledes, una a cada costat, equilibrades sobre una vara damunt les espatlles. Cada dia anava al pou i omplia les dues galledes amb aigua fresca. Quan arribava a casa, una galleda era plena i l’altra era només mig plena. La galleda plena se sentia satisfeta d’ella mateixa i orgullosa. La galleda mig plena es disculpava amb angúnia perquè perdia aigua. «No t’amoïnis, no t’amoïnis», va dir l’home. «¿No t’has fixat en les boniques flors silvestres que creixen al teu cantó del camí mentre tornem cap a casa? Les has anat regant cada dia amb l’aigua que s’anava escolant de la teva galleda».
Anne Marie Sweeney, The Sacred Heart Messenger, febrer 2024
Un nou foc encès dins nostre
La Pasqua ens diu que Crist va venir a salvar-nos del nostre jo escarransit. Aquest és el do i també el repte de la resurrecció. Els Evangelis ens diuen que els deixebles estaven dispersos i avergonyits, trencats i desconcertats com a comunitat —en certa manera, nosaltres som exactament iguals— i van ser restaurats a una nova vida de missatge i missió.
La resurrecció tracta de la curació i la restauració de les relacions ferides i trencades entre Déu i la humanitat, entre ells i, en última instància, amb els elements del do únic de la creació, que hem danyat i fins i tot destruït.
La Pasqua ens empodera, ens inspira i encén en nosaltres un nou foc d’entusiasme per a convertir-nos en la veritat de l’evangeli i l’evidència que proclamem, testimoniant la presència contínua del Crist ressuscitat entre nosaltres ara i sempre.
La Pasqua tracta sobre Aquell que va morir abandonat, «tan desfigurat semblava» (Isaïes 53:14), com les moltes persones rebutjades, desemparades i desplaçades que coneixem avui. El Senyor ara ens fa companyia en les nostres pròpies creus, malgrat el silenci absolut, on xiuxiuegem o cridem amb angoixa: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»
Fins i tot quan Déu sembla silenciós i distant, la Pasqua ens diu que no estem sols, sinó que compartim junts la vida ressuscitada del Senyor.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, setembre 2023
Llegeix més
Jesús ha ressuscitat
Al·leluia! Aquesta és una paraula que sentireu molt durant aquesta Pasqua, en la qual ara entrem. Al·leluia és una paraula hebrea que significa «lloeu el Senyor». Això ens diu alguna cosa sobre l’enfocament d’aquest temps, que es caracteritza per l’alegria i l’esperança. Jesús ha ressuscitat i ens convida a aquesta nova vida. L’esdeveniment pasqual il·lumina la nostra vida com a individus i comunitats, cridant-nos a ser llum per al món. El temps de Pasqua s’estén des de la Vetlla Pasqual fins a la festa de Pentecosta, un llarg període de cinquanta dies. En aquesta època de l’any, som conscients dels signes de nova vida que ens envolten. Els dies són més llargs i brillants, els ocells canten, les plantes floreixen. La nova vida que brolla de la terra ens recorda que Déu és la font de tota vida i bondat. La Pasqua és un temps de nous començaments.
El missatge de Pasqua és per a tothom, sigui quina sigui la seva situació. Mai no és massa tard per a començar de nou. La bona notícia és que Jesús és amb nosaltres. És present quan preguem i quan ens costa pregar, quan ens sentim feliços i quan patim, en la bellesa del nostre món, que sempre es renova, i en la bondat i l’amor que compartim amb els altres. Mentre fem camí per aquest nou temps, obrim la porta i convidem Jesús ressuscitat a entrar.
Tríona Doherty i Jane Mellett, The Deep End: Un viatge amb els Evangelis a l’any de Mateu
Llegeix més
Beneïts els qui creuen sense haver vist
Tomàs…, gràcies! Per portar honestedat a la nostra fe. No va fingir ser millor del que era. Va començar volent proves i va acabar content de la fe. És el sant patró de les transicions i els passos en la fe. La fe és un viatge. És el sant de la fe en el nostre temps. La comunitat va ser el lloc on va trobar la fe, després d’haver-la perdut quan va intentar anar sol. Després va tornar a la comunitat de fe i va emprendre un viatge de vida que el va portar fins al martiri a l’Índia.
També va trobar Crist en voler tocar les seves ferides. Trobem Déu quan entrem en les seves ferides entrant en les ferides del nostre món. En la comunitat de fe de l’Església podem mantenir la nostra fe. La nostra fe també creix aquí. Tomàs va buscar la fe volent tocar les ferides de Jesús. Quan Jesús el va convidar a fer-ho, va descobrir que no ho necessitava. Va trobar fe en ser amb el Crist ferit i va descobrir la seva fe en la glòria de Crist.
Nosaltres podem fer el mateix. El que va dir a Tomàs ens ho diu a tots: «Perquè m’has vist has cregut? Beneïts els qui creuran sense haver vist».
Donal Neary SJ, Gospel Reflections for Sundays of Year A
Llegeix més