Trobar la felicitat a través de l’espiritualitat
Els éssers humans desitgen la felicitat. De vegades la busquem en llocs equivocats i acabem sentint-nos més infeliços que quan vam començar-la a buscar. De vegades és aquesta elecció irreflexiva la que genera més infelicitat personal i comunitària. ‘Aquesta droga recreativa no em farà cap mal. Només és una mica de diversió’. ‘Estic bé, conduiré’. L’experiència humana confirma que som més feliços quan exercim la compassió i la generositat en la varietat de circumstàncies ordinàries de la vida, a través de tots aquells “petits actes sense nom, oblidats, / de bondat i d’amor” (William Wordsworth, ‘Tintern Abbey’) que solen omplir la major part del nostre dia. L’atenció als altres fomenta la satisfacció i la pau, que al seu torn ens enforteix per a acollir les alegries i suportar les càrregues del dolor. Els estímuls irresponsables de vegades passen per felicitat. Tanmateix, solen ser superficials i transitoris, deixant una resplendor buida. La felicitat és la pau i la satisfacció que ens ajuda a mantenir el rumb d’una manera responsable. Els sentiments superficials d’eufòria passen ràpidament. Desenvolupar una espiritualitat sana ens ajudarà a trobar una pau duradora, perquè el camí cap a la pau prové de la vida reflexiva i de l’aprenentatge de l’experiència de què significa realment ser una persona autèntica. Si no hi ha un patró d’almenys una reflexió mínima, vivim una vida superficial.
Jim Maher SJ, Reimagining Religion: A Jesuit Vision
Llegeix més
La meravella del nostre univers
Els Reis també es coneixen com a mags, que es pot traduir com a «astrònom, bruixot o visionari». El terme mags es referia a un grup de sacerdots perses o babilonis que estudiaven les estrelles i els planetes per descobrir el significat dels fets còsmics. En els darrers anys, s’han proposat moltes teories per a explicar el fenomen de l’estrella que els Reis van seguir fins a Betlem: des del cometa Halley (que era visible cap al 12 aC), fins a una nova estrella, passant per una alineació entre Júpiter i Saturn. Els científics van aprenent cada cop més sobre l’univers, sobre les estrelles, els planetes i les galàxies. Si aixequéssim la moneda més petita davant d’una secció del cel nocturn, l’àrea que cobreix podria contenir la llum de milions i milions d’estrelles, moltes de les quals ja no existeixen. El 2003-2004, el telescopi Hubble, que està en òrbita al voltant de la Terra, va fer una foto d’aquest tros de cel. El Camp Ultraprofund del Hubble és una imatge d’una petita regió de l’espai en la constel·lació del Forn, que conté unes deu mil galàxies, cadascuna de les quals comprèn cent mil milions d’estrelles com el nostre Sol. La immensitat del nostre univers pot ser massa gran per a nosaltres.
Creiem en un Déu que ho va crear tot, des del moment de la creació, quan va començar el nostre univers. Per als Reis, la meravellosa llum del cel els va conduir a la llum del món, l’esperança de la humanitat. Això s’ha de celebrar.
Tríona Doherty and Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark
Llegeix més
Ser presents els uns pels altres i per a Déu
Sovint em sorprèn la manera com la gent se saluda abans que comenci la missa. És molt evident que la gent s’alegra de veure’s, i si alguns no hi són, d’altres pregunten per ells i es pregunten com estan. La manera com saludem la gent i els donem la benvinguda pot portar-los una benedicció.
En arribar a casa d’Elisabet, a la regió muntanyosa de Judà, Maria, segons ens diuen, va saludar Elisabet i, gràcies a la salutació de Maria, Elisabet va quedar plena de l’Esperit Sant. Seria meravellós si tots poguéssim saludar els altres d’unes maneres que donessin vida a l’Esperit Sant. La salutació de Maria a Elisabet no va ser només una font de benedicció per a ella, sinó que la salutació posterior d’Elisabet a Maria va ser també una font de benedicció per a Maria.
En saludar Maria, Elisabet la declara la més beneïda de totes les dones, per l’infant especial que portava al ventre, i també perquè havia cregut en la promesa que el Senyor li havia fet a través de l’àngel Gabriel.
Aquí va haver-hi una trobada entre dues dones que les va apropar al Senyor. Hi ha un patró per a tots nosaltres. La nostra vocació és ser presents als altres, saludar-los, d’una manera que els apropi al Senyor i creï un espai perquè el Senyor cobri vida més plenament dintre seu.
Martin Hogan, The Word is Near You, on Your Lips and in Your Heart
Llegeix més
Arribar a aquells que pateixen
Una vegada vaig ser l’orgullosa propietària d’un ciclomotor, el meu transport econòmic per a anar a treballar a un hospital de Dublín. Un dia gloriós vaig sortir a treballar com sempre. Aleshores es va obrir el cel i va caure un diluvi sobre l’asfalt sec com un os, una combinació traïdora. Quan vaig entrar en una rotonda important, la moto va derrapar i vaig sortir disparada. Mentre jeia a terra, incapaç de moure’m, es va acostar un cotxe. Dos metges en van baixar, em van examinar i van demanar una ambulància. Em va fer vergonya arribar a urgències del meu lloc de treball i haver d’explicar el que havia passat. Tanmateix, em van tractar amb la màxima cortesia i cura, i vaig presenciar la mateixa compassió estesa a tots els que m’envoltaven. Afortunadament, no havia patit cap lesió greu i em van donar l’alta més tard, aquell mateix dia. I jo agraïda de ser viva.
Uns quants anys més tard, vaig trobar un accident a Londres. Un jove repartidor de pizzes havia caigut de la moto. No parlava anglès i estava clarament angoixat. Vaig intentar consolar-lo mentre esperàvem l’ambulància. Quan els sanitaris van recomanar l’ingrés a l’hospital, es va aixecar i va marxar a tomballons, deixant la moto a la vora de la carretera. Vaig sospitar que podia ser un treballador indocumentat i tenia por de perdre la feina o de ser deportat. Em va fer mal el cor per ell.
Coneixem moltes persones ferides i trencades per experiències dures. Algunes pateixen un gran dolor físic, altres, un núvol fosc de tristesa: el dolor de la pèrdua roba l’alegria a la vida. Les dificultats econòmiques i la turbulència política arrasen la pau mundial. Posem les nostres mans en les mans glorificades de Jesús, perquè, fortificats per la seva gràcia, puguem estendre una mà d’amistat a tots els qui pateixen.
Sr Siobhan O’Keeffe, The Sacred Heart Messenger, gener del 2023
Déu és sempre present
Durant el confinament per la Covid-19 recordo haver visitat una dona gran que vivia sola i que estava connectada a la missa des del portàtil de la seva néta. Tenia dues espelmes enceses a cada costat de la pantalla i unes quantes flors en un gerro “per honrar la presència del Senyor a casa meva i al meu cor”, com em va dir. Em va commoure profundament la seva fe tangible.
Aquest incident em va recordar que la presència del Senyor és al centre de totes les nostres paraules, culte i testimoni. La seva presència és darrere el vel de les nostres ansietats, lluites i sospites. El Senyor és simplement i profundament allà, per a nosaltres i amb nosaltres, tal com va prometre que seria, fins a la fi dels temps. Res de valor no passa en l’Església que no comenci per veure el Senyor entre nosaltres, patint i transformant tots els nostres dilemes humans.
El Senyor ens diu:
“Si no sabeu per què això importa,
busqueu algú que ho sàpiga,
el nen, el pobre, l’oblidat.
Apreneu d’ells.
Aprendreu de mi.
Trobareu una missió per a la vida.
Trobareu descans per a la vostra ànima.
Seieu i mengeu.”
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, setembre 2023
Llegeix més
Com preguem
La nostra relació amb Déu implica tota la nostra vida, però troba una expressió particular en l’oració. A mesura que es produeixen canvis en la manera com ens experimentem a nosaltres mateixos, també hi haurà ajustaments en la manera com ens relacionem amb Déu. Una experiència de l’amor de Déu pot conduir a un canvi en la relació amb Déu i, al seu torn, a un canvi en la nostra oració i en el nostre sentit de nosaltres mateixos.
Si la imatge de nosaltres mateixos canvia, també canviarà la nostra imatge de Déu, així com la nostra pregària, i ens relacionarem de manera diferent amb els altres. Tots aquests elements estan interconnectats i s’influeixen mútuament. Adonar-se del que passa en nosaltres facilita el moviment en resposta a l’acció del Senyor. L’oració que és “real” i vinculada a la vida ajudarà a obrir les portes al canvi o ens ajudarà a adonar-nos del que s’interposa en el seu camí. Desviarà el focus principal de nosaltres mateixos i de com hem de ser, o com hauríem de ser en l’oració i en la vida. Cal temps si volem trencar la idea que algun dia “ho faré bé”. Continuem reconeixent la nostra necessitat de Déu, per poder deixar que Déu ens guiï.
Dir oracions no és el mateix que pregar. Amb el temps, els desitjos de Déu poden esdevenir més centrals en la nostra pregària, amb un enfocament cada cop menys centrat en un mateix. Portar els problemes reals de la vida a la pregària implica una obertura al canvi en totes les relacions considerades aquí: amb un mateix, amb Déu i amb els altres. En observar el canvi en la manera com experimentem Déu, o en el nostre sentit del jo com a fet a imatge de Déu, o en la pregària mateixa, se’ns convida a fer el vincle entre ells. Això obre la dimensió més àmplia d’aquestes relacions i la riquesa que contenen. El vincle entre la pregària i la vida es fa més evident.
Michael Drennan SJ, See God Act: The Ministry of Spiritual Direction
La natura com a lloc sagrat
Els jardins ofereixen un espai infinit per als místics en potència! Són llocs segurs, llocs de vida, plens de bellesa. On hi ha un jardí, hi haurà aigua i éssers vius amb la seva variada bellesa. Charles Darwin, tot i ser recordat com el gran defensor de l’evolució, es veia a si mateix principalment com un observador del món natural. Va passar gran part de la vida contemplant les coses més simples, i acaba la seva gran obra, The Origin of Species, dient: “És interessant contemplar un marge frondós…”. Aquest humil marge que va estudiar és cobert de moltes plantes, amb ocells que canten, insectes que volen i cucs que s’arrosseguen per la terra humida. Això el porta a reflexionar que “aquestes formes elaboradament construïdes, tan diferents entre si i dependents les unes de les altres…, han estat totes produïdes per lleis que actuen al nostre voltant”.
Així, doncs, troba el teu marge frondós, contempla’l i reflexiona sobre la seva llarga història i sobre el que intenta dir-te. Que aquest sigui el teu lloc sagrat on t’enamoris del món natural i del seu creador. Deixa que el tapís de la vida cobri vida sota la teva mirada. Potser exclamaràs, com Darwin: “Ha estat per a mi un dia gloriós, com donar ulls a un cec”.
Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’
El Senyor ve a aquells que el busquen amb pregària
Crida l’atenció que les vídues tendeixin a tenir un perfil molt positiu en els evangelis. En una de les paràboles que va explicar Jesús, una vídua acut constantment a un jutge corrupte per obtenir la justícia a la qual té dret, fins que finalment aconsegueix que ell la prengui seriosament. Jesús va explicar aquesta paràbola com un encoratjament per a nosaltres a continuar pregant sempre i a no desanimar-nos. En una altra ocasió, mentre Jesús era al temple de Jerusalem, va veure una vídua que posava dues monedes de coure, tot el que tenia per a viure, al tresor del temple. Jesús crida l’atenció dels seus deixebles cap a ella com a model de lliurament complet a Déu. En un dels evangelis, trobem una vídua anomenada Anna que mai no sortia del Temple, servint Déu nit i dia amb dejuni i oració.
Les vídues eren vulnerables en temps de Jesús. Si no tenien fills, eren especialment vulnerables. Potser va ser la seva situació molt vulnerable la que les va portar a confiar en Déu. Si no tenien ningú en qui confiar, podien confiar en Déu. Pel fet d’estar una mica soles al món, hi havia un espai en la seva vida que era ple de Déu.
Anna estava en constant comunió de pregària amb Déu. Era convenient que passés just en el moment que Maria i Josep portaven el seu fill al temple i Simeó anunciava qui esdevindria aquest nen. Més tard, Jesús ja adult diria: “Demaneu i us serà donat; busqueu i trobareu”. Anna era algú que buscava el Senyor en pregària, i un dia va trobar aquell que buscava. Havent-lo trobat, el va compartir amb els altres. Va parlar del nen a tots els que esperaven l’alliberament de Jerusalem. Tenim molt a aprendre d’aquesta vídua. Ens recorda que el Senyor ve a aquells que el busquen en pregària, i ens anima a compartir amb els altres el Senyor que ha vingut a nosaltres.
Martin Hogan, The Word of God is Living and Active
Llegeix més
La vocació del ministeri
Quan mireu el capellà de la vostra parròquia, penseu en qui veieu en lloc de què veieu. El qui és l’home que en algun moment de la seva vida va sentir que Déu volia que es convertís en prevere. El qui és aquell que coneix la incertesa, el dubte i la decepció, però que encara troba la fe gratificant i el ministeri com la seva forma de vida escollida. El qui és aquell que aprecia una paraula amable i necessita absolutament el suport de les vostres oracions. Si veiem el capellà com què, es converteix en una funció, un dispensador de serveis i “alguna cosa” amb qui només cal contactar quan es requereix un servei. Quan Jesús va enviar els Dotze, sabia que la gent els necessitava tant com ells necessitaven la gent. Aquesta veritat es manté inalterada.
Pensa ara en els capellans que coneixes, els religiosos que coneixes, i recorda les seves interaccions amb tu en la vida. Moments de tristesa i dolor, moments d’incertesa o por, malaltia o tensió, moments també de celebració i d’alegria, on era ell o ella? El més probable és que sigui molt a prop teu i dels teus. Potser quan sents crítiques a capellans o religiosos, si són sinceres, les acceptes, les entens i hi empatitzes, però potser quan sentis que no són justificades podries dir: “Aquesta no ha estat la meva experiència”. En això, almenys, reconeixes el camí escollit en resposta a la crida de Déu, perquè Jesús es va fixar en la gent i va sentir que necessitaven ministres entre ells. Potser pots dir unes paraules després de la missa; un somriure, una encaixada de mans: “Gràcies per això, estem contents que siguis aquí entre nosaltres. Per cert, he pregat per tu aquest cap de setmana”.
Vincent Sherlock, Let Advent be Advent
Llegeix més
Déu és el nostre desig més profund
La imatge popular d’un místic és la d’algú que passa molt de temps sol en oració solitària, aïllat del món que el distreu. El misticisme de la natura, però, és un regal per a tothom! Potser no ets una persona que passa gaire temps sola amb Déu, però a mesura que contemples la natura, ¿vas creixent en meravella, en consciència que cada tros de la creació et canta una cançó i t’invita a escoltar la seva melodia? ¿Sorgeixen sentiments de temor reverencial quan dediques petits moments a meravellar-te del que la natura continua inventant? Quan et preocupes pel desordre de la vida, pots embolicar-la en gratitud per la fermesa de les lleis de creixement de la natura? ¿Pots esperar que potser Déu no hagi abandonat aquest món caòtic nostre als seus propis dispositius destructius, sinó que treballi creativament per portar-lo a la bellesa que vol?
El papa Francesc diu:
Sentir cada criatura cantant l’himne de la seva existència és viure amb alegria en l’amor i l’esperança de Déu. Aquesta contemplació de la creació ens permet descobrir en cada cosa un ensenyament que Déu ens vol transmetre, ja que, per al creient, contemplar la creació és escoltar un missatge, escoltar una veu paradoxal i silenciosa. (Laudato Si’, 85)
Per a ser místic, doncs, no cal ser una persona que tingui els genolls desgastats, tot i que Déu atrau algun cor a aquesta intimitat silenciosa. Només cal que miris llargament i amb amor la creació, i que la deixis parlar al teu cor.
Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’
Llegeix més