Viure en comunió amb els altres
Dona’ns ulls per a veure les necessitats més profundes en la vida de la gent.
Dona’ns un cor ple d’amor pels nostres veïns i també pels desconeguts que trobem.
Ajuda’ns a entendre què vol dir estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos.
Ensenya’ns a tenir cura dels qui estan malalts d’una manera que els enforteixi.
Omple’ns de generositat quan alimentem els qui tenen fam i donem beure als assedegats.
Que siguem una presència guaridora per als febles i cansats, oferint-los la nostra acollida i bondat.
Que recordem escoltar i oferir una mà i un cor que ajudin, quan se’ns presenti l’oportunitat.
Dona’ns un cor d’entesa quan discrepem, però que mai no siguem desagradables els uns amb els altres.
Inspira’ns a sortir del nostre camí per incloure aquells que són desconeguts i desatesos.
Ajuda’ns a ser inclusius amb tothom qui arribi a la nostra porta.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger, agost 2023
Llegeix més
Giving Sanctuary
El debat sobre els refugiats amb els quals es trafica il·legalment, sobre si mereixen o tenen dret a rebre recursos, és un dels que dominen les discussions i poden conduir a comentaris sospitosos i censuradors que exploten les divisions entre persones i promouen la por i l’odi. Aquí és on prosperen el populisme i l’extremisme.
La paràbola del bon samarità ens deixa preguntes sobre qui som, on ens situem en la història, i ens deixa amb la sensació incòmoda que podríem ser qualsevol dels personatges de la narració. Som persones que trobem excuses fàcils, i fins i tot religioses, per no fer allò que ens correspon. Som persones que quedem desemparades a la vora del camí per un món violent i absurd. Som persones que, com el samarità menyspreat, podem oferir a un desconegut un servei de compassió, amistat i hospitalitat.
Som convidats a ser desconeguts sorprenents que acullen els altres! Això implica que també rebrem hospitalitat inesperada de desconeguts sorprenents –els nostres veïns.
Donar acollida era un servei que caracteritzava l’Església. Cal recuperar-lo. Ningú no hauria de sentir-se exclòs de la nostra Església. Donar acollida és un testimoni fidel del missatge i la missió de l’Església. Donar acollida és la manera sinodal de ser fidels, esperançats i amorosos. Això vol dir fer-nos vulnerables als altres que no entenem, que probablement no ens agraden, i que fins i tot podem trobar escandalosos o amenaçadors.
John Cullen, The Sacred Heart Messenger , juliol 2023
Llegeix més
La perspectiva més àmplia
Un amic, amb un diagnòstic terminal, va comentar que ara s’havia d’implicar en l’assumpte seriós de morir, deixar anar tot allò que encara el lligava i atendre els assumptes pendents de la seva vida i les seves relacions. Fer-se gran no és instal·lar-se amb pipa, sabatilles i balancí. Implica una feina seriosa per a la qual no estàvem preparats en anys anteriors.
La papallona ens pot ensenyar molt. Quan vola per damunt del bosc on va néixer i va experimentar la metamorfosi, mira avall els seus descendents, que encara s’arrosseguen per les branques com a erugues, sense cap idea del que vindrà. Tot és menjar i defensar-se. La papallona veu el panorama més gran. Sap que la vida d’eruga no és el final de la història. Sap que just quan et sembla que t’estàs desintegrant sense remei, pot estar a punt de sorgir alguna cosa sorprenent.
Quan pots veure el panorama més gran, tot canvia. Saps que tot passa i que l’esperit humà sobreviu. Veus la vida des d’una altra perspectiva. Estàs mirant amb les ullleres del místic. La teva capacitat de veure el panorama més gran pot ajudar els més joves a afrontar millor les lluites transitòries de la seva pròpia vida, i potser a anar més enllà.
Quan contempla l’infant Jesús, Simeó declara que ja està a punt per a marxar, perquè ha vist el compliment del somni de Déu. Com Simeó, tu has pujat la muntanya de la teva vida. Pots veure l’horitzó ampli, amb la seva bellesa i els seus perills. Has vist el poder de Déu actuar en la teva pròpia vida. I fins i tot quan t’apropes al punt de partir de tot allò que coneixes i estimes, tu, com la papallona que emergeix, estàs dret al llindar de la transformació.
Margaret Silf, The Sacred Heart Messenger , desembre 2023
Llegeix més
La fe es manifesta de maneres diferents
Llegint un text sobre el judici final, una dona de vuitanta anys es preguntava: «Si Déu ja m’ha perdonat, per què hi ha un judici?» Entenia la seva pregunta. Prenent-me una llibertat teològica, li vaig dir que el judici després de la mort era perquè Déu ens digués un altre cop a cadascun de nosaltres que estem perdonats, i per recordar-nos el bé que havíem fet i intentat fer. Ella va respondre: «Consolador per als batejats que s’han apartat». Potser no pensava en ella mateixa, sinó en els seus fills, la majoria dels quals no anaven a l’església? Jo crec que sí. Sovint les preguntes religioses de la gent amaguen una preocupació que tenen pels altres.
Molts pares i avis es preocupen per la manca de fe dels seus fills i nets. És una tristesa profunda per a una generació que va fer tot el possible per transmetre la fe i la pràctica. Alguns consells de saviesa poden ajudar: «Deixa que Déu se n’ocupi, ell els estima encara més que tu»; «Cadascú troba el seu camí cap a Déu i cap a la vida»; «La seva fe arribarà al seu temps». És un consol pensar que molt de bé –la bondat, l’amor pels pobres, la pregària, la cura i la compassió– es transmet pels pares, encara que la fe d’una generació més jove es pugui expressar de manera diferent.
Maria i Josep es van preguntar què li havia agafat a Jesús per escapar-se i deixar-los preocupats i angoixats. La seva resposta («He d’ocupar-me de les coses del meu Pare»), també és rellevant per a nosaltres. Molta gent s’ocupa de les coses del Pare de maneres diferents de com ho faig jo, o com ho fa un pare. L’important és que, d’alguna manera, en algun lloc, intentant viure una vida bona, ens ocupem també nosaltres «de les coses del nostre Pare»!
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, gener 2021
Llegeix més
Sigues com sant Francesc d’Assís
La festa de Sant Francesc d’Assís se celebra cada any el 4 d’octubre. Marca el final del Temps de la Creació i ens convida a celebrar el patró de l’ecologia. Sant Francesc va ser un místic que, «fidel a les Escriptures, ens convida a veure la natura com un llibre magnífic en què Déu ens parla i ens concedeix una visió de la seva bellesa i bondat infinites» (Laudato Si’, 12).
Conscient de la profunda interconnexió de tot, sant Francesc tenia una profunda comprensió del que avui anomenem ecologia integral. De la mateixa manera que Jesús passava molt de temps en la natura, contemplant els pardals (Lluc 12,6) i les llavors més petites (Lluc 17,5), sant Francesc també vivia en completa harmonia amb la creació. Ens va mostrar que la cura de la creació és inseparable de la preocupació pels altres, de la justícia pels pobres i de la nostra pròpia pau interior. Veient que tot està connectat, i vivint aquesta visió amb alegria i amb un cor obert, sant Francesc era –i és– profundament estimat. Ens porta al cor del que és ser humà i ens convida a una profunda conversió interior: «Igual que passa quan ens enamorem d’algú, sempre que Francesc mirava el sol, la lluna o el més petit dels animals, esclatava en un cant, atraient totes les altres criatures a la seva lloança» (Laudato Si’, 11).
Som cridats a prendre consciència per reparar la nostra relació trencada amb el món natural i entre nosaltres. Som cridats a allunyar-nos de la destrucció i, sentint-nos íntimament connectats amb tot el que existeix, a cuidar més profundament la nostra llar comuna.
Tríona Doherty and Jane Mellett, The Sacred Heart Messenger, octubre 2021
Llegeix més
Gratitud
Hi ha molt a dir sobre la gratitud. La vida és un do preciós, que hauríem d’apreciar i n’hauríem de gaudir. Conec una senyora encantadora que afirma que s’hauria de viure amb un cor agraït. Cada matí i cada vespre dona gràcies a Déu. Si tots poguéssim viure així cada dia… No solament es tracta de donar gràcies a Déu pel seu preciós do per a nosaltres. És bo per a nosaltres valorar les coses. Millora la nostra perspectiva. Ens tornem més positius i veiem encara més de les coses bones que Déu ens ha donat.
Donem tantes coses per fetes, cosa que pot portar a una perspectiva negativa. Viure la vida amb un cor agraït significa saber que Déu ens ho ha donat tot i que vol que siguem feliços. Aquest és el dia que el Senyor ha fet: alegrem-nos i celebrem-lo.
Mary Hunt, The Sacred Heart Messenger, febrer 2022
Llegeix més
Agraïm els nostres recursos alimentaris.
Malbaratem molt menjar.
Comprem massa.
Ens fascinen gangues com ara “3 pel preu de 2”.
El papa Francesc sobre el malbaratament d’aliments:
«Els nostres avis solien vetllar per no llençar les restes de menjar. El consumisme ens ha acostumat a malgastar menjar diàriament i no som capaços de veure el seu valor real… Llençar menjar és com robar de la taula dels pobres i famolencs: al voltant d’1.300 milions de tones mètriques (1.430 milions de tones) d’aliments, o un terç del que es produeix per al consum humà, es perden o es malgasten cada any, segons l’agència d’alimentació de les Nacions Unides».
Com Jesús, el papa Francesc va utilitzar un llenguatge dramàtic per a expressar una qüestió. Ens va recordar alguna cosa que no volem sentir. Quan malbaratem menjar, faltem al respecte al que la terra ens dona. Tenir cura de la terra no tan sols és qüestió d’ecologisme; també es tracta de garantir la distribució equitativa dels recursos de la terra i d’estar agraïts a la terra pel que ens dona.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, setembre 2022
Llegeix més
Compartir i cuidar la nostra llar comuna
Val la pena explorar les riqueses del terme escollit pel Papa per a la Mare Terra, la nostra llar comuna. La paraula “llar” desperta en nosaltres un món de records i emocions. Si heu tingut una infància feliç, la llar és el lloc pel qual sentiu l’afecte més gran: combina bones relacions amb les particularitats del lloc on vau començar la vostra vida. Com diu Elvis Presley, la llar és on és el cor. Això ressona amb la dita: “Calen mans per a construir una casa, però només els cors poden construir una llar”.
El Papa diu:
La nostra llar comuna és com una germana amb qui compartim la vida, i una mare bonica que ens obre els braços per abraçar-nos. (Laudato Si’, 1)
És difícil imaginar un nom més commovedor per al món que «la nostra llar comuna». «El nostre planeta és una pàtria i la humanitat és un sol poble que viu en una llar comuna» (Laudato Si’, 164).
Hem de redescobrir allò de què gaudien els nostres avantpassats: un profund i amorós sentit de relació amb el planeta Terra i tots els seus habitants. De petits, compartíem el que potser era una petita llar; ara compartim un planeta, i com sant Francesc d’Assís en l’antiguitat, en el nostre temps tenim la tasca de protegir-lo i reparar-lo.
Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’
Llegeix més
Sentir-nos “a casa” amb la Bíblia
Quan estem de dol o en dubte, sabem que podem acudir a la Bíblia amb confiança. Quan ens dirigim a la Bíblia, a versets concrets, de fet fem el nostre propi mapa personal de les habitacions on ens sentim com a casa amb Déu i amb nosaltres mateixos. Aquestes habitacions es converteixen en la nostra llar. Podem visitar-les quan comencem el dia o fer-hi una pausa tranquil·la al vespre. Aquests versos es converteixen en llocs on arrelem i creixem, com l’arbre fructífer del primer salm, “les fulles del qual no es marceixen mai”.
La Bíblia i els evangelis ens recorden que no tornem mai a casa sols! La paraula de Déu és una invitació a participar en una conversa, sigui verbal o silenciosa. Sovint, aquesta conversa ens portarà a la variada companyia de les persones de les històries bíbliques.
Sentir-nos a casa en la paraula de Déu ens permet la solitud quan la necessitem. També ens ofereix la companyia interessant de persones que ens poden consolar quan estem pertorbats i molestar-nos quan estem massa còmodes.
Alan Hilliard, The Sacred Heart Messenger
Llegeix més
Trobar la felicitat a través de l’espiritualitat
Els éssers humans desitgen la felicitat. De vegades la busquem en llocs equivocats i acabem sentint-nos més infeliços que quan vam començar-la a buscar. De vegades és aquesta elecció irreflexiva la que genera més infelicitat personal i comunitària. ‘Aquesta droga recreativa no em farà cap mal. Només és una mica de diversió’. ‘Estic bé, conduiré’. L’experiència humana confirma que som més feliços quan exercim la compassió i la generositat en la varietat de circumstàncies ordinàries de la vida, a través de tots aquells “petits actes sense nom, oblidats, / de bondat i d’amor” (William Wordsworth, ‘Tintern Abbey’) que solen omplir la major part del nostre dia. L’atenció als altres fomenta la satisfacció i la pau, que al seu torn ens enforteix per a acollir les alegries i suportar les càrregues del dolor. Els estímuls irresponsables de vegades passen per felicitat. Tanmateix, solen ser superficials i transitoris, deixant una resplendor buida. La felicitat és la pau i la satisfacció que ens ajuda a mantenir el rumb d’una manera responsable. Els sentiments superficials d’eufòria passen ràpidament. Desenvolupar una espiritualitat sana ens ajudarà a trobar una pau duradora, perquè el camí cap a la pau prové de la vida reflexiva i de l’aprenentatge de l’experiència de què significa realment ser una persona autèntica. Si no hi ha un patró d’almenys una reflexió mínima, vivim una vida superficial.
Jim Maher SJ, Reimagining Religion: A Jesuit Vision
Llegeix més