Consells d’oració

De la mateixa manera que no som mai conscients de l’aire que ens envolta, tampoc no ens acostumem a adonar de la presència de Déu, perquè sempre és al nostre voltant. El camí de la fe és un do de Déu, que ens estima, que fa el primer pas i espera pacientment, en silenci, gairebé tímidament, la resposta humana.
La vida és una vocació, una crida a cercar aquest Déu discret.
Aquest Déu discret no va venir al món al so de campanes i trompetes. Quan jo era petit, buscava Déu mirant cap amunt, intentant veure si el podia trobar a través d’alguna escletxa en el cel. Avui, quan busco Déu, miro cap avall, no cap amunt, perquè el trobo en les coses petites. Com ha dit el papa Francesc, trobem l’extraordinari en l’ordinari.
La joia més gran neix de les bones relacions. La tristesa i el sofriment més grans no provenen de perdre la feina o els béns, sinó de les relacions trencades i traïdes. Tota relació d’amor arrela en l’amor que aquest Déu discret té per tots nosaltres.

John Scally, Waiting in Joy

Hi ha molta foscor en el nostre món, molts deserts que hem de travessar en la nostra societat, en les nostres comunitats i en les relacions que mantenim els uns amb els altres. De tant en tant, algú apareix per fer llum enmig d’aquesta foscor.
Un mediador intervé en un conflicte familiar; una jove activista pel clima encén un moviment global; milions de joves s’impliquen políticament; un mentor dona el consell adequat en el moment just; un amic fa una trucada que alegra el dia d’algú; una comunitat obre el cor a les persones refugiades.
Tots passem moments de desert al llarg de la vida. Quan ens trobem en aquests espais desolats, recordem que la gràcia de Déu pot arribar en qualsevol moment. En algun lloc, enmig de la foscor, brilla una llum que les tenebres no poden apagar.

Tríona Doherty and Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Gospels in the Year of Mark

Va ser un mestre de la Llei qui va preguntar a Jesús, en l’evangeli: «Qui és el meu proïsme?». Probablement esperava una definició que establís els límits de les seves obligacions. Però, en lloc de donar-li una definició, Jesús li va explicar la història d’un home desgraciat que havia estat apallissat, robat i abandonat mig mort a la vora del camí.
Diversos membres respectables de la societat van sentir el seu crit d’auxili, però el van ignorar. En canvi, un vianant —un samarità— va sentir els gemecs d’aquell home, se’n va compadir i va acudir a ajudar-lo. Li va embenar les ferides, el va portar a un hostal i fins i tot es va oferir a pagar-ne les despeses.
Després d’escoltar la història, el mestre de la Llei va reconèixer que havia estat precisament el samarità menyspreat qui s’havia comportat veritablement com a proïsme d’aquell home. Jesús va concloure: «Vés, i tu fes igual».
Si Jesús expliqués avui aquesta història, potser ho faria d’una altra manera. Podria parlar d’una família de refugiats ucraïnesos que ha hagut de fugir de casa seva, a Mariúpol. Després d’haver deixat enrere totes les seves possessions i buscant desesperadament un lloc segur per als seus fills, després de mesos de rebuig arriben finalment a un petit poble de l’oest d’Irlanda. Allà, la comunitat els acull, una família del poble els ofereix allotjament i l’escola local els rep amb els braços oberts.
O potser Jesús explicaria una altra història: la d’aquells que surten al mar —sovint desafiant les normatives oficials— per rescatar migrants que intenten travessar la Mediterrània en embarcacions precàries a punt d’enfonsar-se.
Hi ha tantes històries que Jesús podria explicar sobre els bons samaritans d’avui que ajuden els nostres germans i germanes migrants. Tanmateix, les seves paraules finals continuarien sent les mateixes: «Vés, i tu fes igual».

Patrick Carberry SJ, Living Prayer 2024

El relat de Llàtzer ens convida a tots a experimentar la resurrecció aquí i ara! Jesús ens crida a sortir de la tomba i a entrar en la plenitud de la vida, a experimentar avui el consol de l’amor i la pau de Déu, no pas en un futur llunyà. Sovint és més fàcil quedar-se dins la tomba, però Jesús vol més per a nosaltres i diu: «Llàtzer, surt a fora!». I als qui l’envolten els ordena: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar». Aleshores, «van treure la pedra».
En aquest relat d’alliberament descobrim una nova manera d’entendre el poder de la fe i de l’amor. És una crida adreçada a tots nosaltres a apartar-nos d’una cultura de mort, a ajudar-nos mútuament a deslligar-nos i a permetre que nosaltres mateixos i els altres puguem sortir a la llum. Ser salvats, en aquest sentit, vol dir ser guarits, experimentar una restauració. En un sentit global, significa reconèixer que «la injustícia no és invencible» (Laudato si’, 74).
Al cor d’aquesta història hi ha la certesa que l’amor ho pot vèncer tot, fins i tot la mort i la desesperança. Tots podem participar avui d’aquesta vida ressuscitada, en l’amor i en la pau. Jesús ve perquè tinguem vida, i en tinguem a desdir (Joan 10,10).

Tríona Doherty and Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Matthew

Tot el que existeix en la creació té una bellesa particular i una manera pròpia de donar glòria a Déu. Això ens hauria de fer pensar dues vegades en el temps que perdem envejant-nos els uns als altres. Si sento enveja, sé que he perdut de vista aquesta singularitat gloriosa, rebuda de Déu, que em fa ser qui soc. Qui se suposa que has de ser? És ben evident: has de ser tu mateix!

Creats a imatge i semblança de Déu, el nostre veritable jo està amagat en Crist, el nou Adam. El Fill únic de Déu va venir a mostrar-nos qui som i a ajudar-nos a arribar a ser plenament nosaltres mateixos. Pot semblar estrany, però no arribarem mai a ser realment nosaltres mateixos fins que no ens trobem amb Jesucrist, el Fill de Déu, i arribem a conèixer-lo i estimar-lo com el gran do del Pare a la creació. És a través de Jesús que som alliberats per a arribar a ser qui som cridats a ser.

Al començament del seu camí, sant Francesc pregava: «Qui sou vós, Senyor, i qui soc jo?». Francesc va arribar a comprendre que, com més se’ns revela Déu, més descobrim qui som realment, qui som cridats a ser. El nostre veritable jo està amagat en Crist, esperant-nos (Colossencs 3,1-11). No arribem a ser qui som cridats a ser a través de l’enveja i la competició. Ens anem trobant cada vegada més a gust en el nostre veritable jo quan ens comencem a adonar que som estimats incondicionalment pel que som.

Liam Kelly OFM, The Sacred Heart Messenger, octubre 2024

Una cosa que se sent sovint aquests dies és: «En quin món vivim?». Comencem a parlar de Gaza, Israel, Ucraïna i de la llista de llocs del món actual on hi ha guerres, divisions i pobresa, i també de les maneres dures amb què ens tractem els uns als altres. Podem deixar que tot això ens afecti. Algunes preguntes ens poden ajudar. Hi puc fer alguna cosa? Què puc fer per Gaza? Ben poca cosa. Però això no vol dir que deixi d’interessar-m’hi o d’indignar-me’n. Podem fer una mica en aquesta situació i en moltes altres. Podem, per exemple, contactar amb algú que tingui familiars treballant-hi, i podem ajudar econòmicament.
A més, tinc raó en el que dic? He fet els deures per saber quina és realment la situació? Molt sovint dividim la gent, arreu, entre els dolents i els bons. Hi ha bona gent a Ucraïna i a Rússia. També hi ha mala gent en tots dos llocs. Parla amb persones, llegeix informes fiables; assegura’t de tenir els fets.
Esperem i preguem per aquells que treballen, sovint amb gran perill per a ells mateixos, per la pau, la prosperitat i una vida digna per als milions de persones que no en tenen.
.

Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, juliol 2024

Estimat Senyor, una de les targetes més boniques que he rebut mai només tenia dues paraules: «Simplement t’estimo». En aquell moment, això era el que més necessitava sentir. I, Senyor, sempre necessito sentir-ho de tu.

Em va ajudar molt que, fa uns anys, el papa Francesc escrivís a La joia de l’Evangeli (n. 6): «Després de tot, som infinitament estimats». Aquesta afirmació immensa sobre tu, Déu, significa que, per molt que jo et falli, tu et complaus en mi tal com soc. Soc estimat/estimada radicalment; tens una mirada totalment positiva sobre mi.
Els terapeutes intenten —amb més o menys èxit— tenir una consideració positiva incondicional envers els seus clients; altrament, la relació terapèutica no podrà començar mai de debò. Això reflecteix, en el pla humà, la teva mirada sobre cadascun de nosaltres. La relació entre tu i jo només pot començar en aquesta atmosfera. Per això, ajuda’m a creure, malgrat totes les històries negatives que arrossego des de la infantesa, que ningú no em pot estimar com tu, que no t’allunyes mai de mi per desesperació o avorriment, i que no hi ha res que pugui augmentar ni disminuir el teu amor per mi.

Brian Grogan SJ, I Am Infinitely Loved

Aquest camí de la vida és ple, en alguns moments, d’una gran bellesa. A tots ens convindria alentir el pas i apreciar més sovint aquesta bellesa. Amb massa freqüència deixem que passi de llarg sense reconèixer-la. De vegades, però, sí que la percebem. De vegades ens adonem que som en presència de la bellesa, i ens permetem congelar el temps, quedar-nos en aquesta presència. En aquests moments, som prou conscients per a experimentar realment la bellesa. Encara que aquests moments potser no arriben gaire sovint, quan ho fan solen ser molt emotius. Ens connecten amb una veritat central: que, malgrat tot el sofriment que hi ha al món —i n’hi ha, de sofriment, en aquest món— i en la nostra vida —n’hi ha i n’hi haurà, de sofriment, en la nostra vida—, també hi ha bellesa. No podem explicar per què és així; només podem acceptar que és així.
Això d’acceptar és difícil. Tanmateix, en acceptar el sofriment, també som lliures per a acceptar i assaborir encara més la bellesa que veiem i experimentem en el món.
Prova de pregar pels altres: porta ben a prop del cor, en la pregària, tots els qui pateixen en aquest moment; porta ben a prop del cor, en la pregària, tots els qui estan malalts; porta ben a prop del cor, en la pregària, tots els qui en aquest moment no veuen o no poden veure bellesa en la seva vida.

Jim Deeds & Brendan McManus SJ, Finding God in the Mess

Dir «sí» és una part vital de la nostra relació amb Déu; també ho és la nostra llibertat de dir «no». Ara miro enrere i veig clarament que moltes vegades a la vida he dit «no» —encara que en aquell moment no ho entengués com un «no» a Déu—. Gràcies a Déu, també puc recordar alguns moments en què vaig dir «sí». Dir «sí» a Déu ens permet ser una presència viva d’amor, alegria i misericòrdia en aquest món. El nostre «sí» sempre ens porta a estimar-nos i valorar-nos a nosaltres mateixos, els altres i el món que ens envolta.
En la història i la tradició cristianes hi ha nombroses persones que van dir «sí»: Maria, Jeremies, Moisès i Pere, per exemple. Potser no sabien exactament a què deien «sí», però van tenir la saviesa de reconèixer que Déu els ho demanava i que hi havien d’accedir.
Si et trobes davant d’un «sí» difícil, recorda que estàs en bona companyia amb tots ells. I tingues present també això: els qui diuen «sí» reben els dons necessaris per a aquell «sí». Així veiem Pere, el pescador sense instrucció, esdevenir un mestre savi i líder d’un nou moviment: un sant. Tu també rebràs els dons necessaris per al teu «sí».

Jim Deeds & Brendan McManus SJ, Finding God in the Mess

Els nostres esforços poden semblar petits i inútils, però molts episodis de l’evangeli revelen un motiu recurrent: Déu té una mirada especial per a les persones petites i les coses petites. Pensem en l’òbol de la vídua i en la multiplicació dels pans i els peixos (Marc 12,41-44; 8,1-9). A Canà, l’aigua ordinària es converteix en el millor vi (Joan 2,1-12); en l’últim sopar, l’humil pa i el vi esdevenen el cos i la sang del Senyor (Lluc 22,19-20). La vida de cada persona, per amagada que sigui, influeix en totes les altres (Romans 14,7). Qualsevol bona acció, per petita que sigui, feta amb amor, té una qualitat eterna, perquè l’amor no s’acaba mai (1 Corintis 13,8) i en recollirem el fruit en el temps de la sega (Gàlates 6,9). Això fonamenta l’esperança que les nostres petites contribucions a favor del nostre planeta malalt tenen el seu propi valor simbòlic. Juliana de Norwich expressa aquesta esperança:

«Déu em va mostrar una cosa petita, de la mida d’una avellana, reposant al palmell de la mà. La vaig mirar i vaig pensar: ‘Què pot ser això?’. I em fou respost: ‘És tot el que ha estat creat’. Em vaig meravellar de com podia subsistir, perquè em semblava que podia caure sobtadament en el no-res per la seva petitesa. I em fou respost: ‘Subsisteix i subsistirà sempre, perquè Déu l’estima. I així totes les coses tenen el seu començament en l’amor de Déu’. En aquesta petita cosa vaig veure tres veritats: la primera, que Déu la va crear; la segona, que Déu l’estima; i la tercera, que Déu la guarda».

Brian Grogan SJ, Creation Walk:The Amazing Story of a Small Blue Planet