La fe es manifesta de maneres diferents
Llegint un text sobre el judici final, una dona de vuitanta anys es preguntava: «Si Déu ja m’ha perdonat, per què hi ha un judici?» Entenia la seva pregunta. Prenent-me una llibertat teològica, li vaig dir que el judici després de la mort era perquè Déu ens digués un altre cop a cadascun de nosaltres que estem perdonats, i per recordar-nos el bé que havíem fet i intentat fer. Ella va respondre: «Consolador per als batejats que s’han apartat». Potser no pensava en ella mateixa, sinó en els seus fills, la majoria dels quals no anaven a l’església? Jo crec que sí. Sovint les preguntes religioses de la gent amaguen una preocupació que tenen pels altres.
Molts pares i avis es preocupen per la manca de fe dels seus fills i nets. És una tristesa profunda per a una generació que va fer tot el possible per transmetre la fe i la pràctica. Alguns consells de saviesa poden ajudar: «Deixa que Déu se n’ocupi, ell els estima encara més que tu»; «Cadascú troba el seu camí cap a Déu i cap a la vida»; «La seva fe arribarà al seu temps». És un consol pensar que molt de bé –la bondat, l’amor pels pobres, la pregària, la cura i la compassió– es transmet pels pares, encara que la fe d’una generació més jove es pugui expressar de manera diferent.
Maria i Josep es van preguntar què li havia agafat a Jesús per escapar-se i deixar-los preocupats i angoixats. La seva resposta («He d’ocupar-me de les coses del meu Pare»), també és rellevant per a nosaltres. Molta gent s’ocupa de les coses del Pare de maneres diferents de com ho faig jo, o com ho fa un pare. L’important és que, d’alguna manera, en algun lloc, intentant viure una vida bona, ens ocupem també nosaltres «de les coses del nostre Pare»!
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, gener 2021
Llegeix més
Sigues com sant Francesc d’Assís
La festa de Sant Francesc d’Assís se celebra cada any el 4 d’octubre. Marca el final del Temps de la Creació i ens convida a celebrar el patró de l’ecologia. Sant Francesc va ser un místic que, «fidel a les Escriptures, ens convida a veure la natura com un llibre magnífic en què Déu ens parla i ens concedeix una visió de la seva bellesa i bondat infinites» (Laudato Si’, 12).
Conscient de la profunda interconnexió de tot, sant Francesc tenia una profunda comprensió del que avui anomenem ecologia integral. De la mateixa manera que Jesús passava molt de temps en la natura, contemplant els pardals (Lluc 12,6) i les llavors més petites (Lluc 17,5), sant Francesc també vivia en completa harmonia amb la creació. Ens va mostrar que la cura de la creació és inseparable de la preocupació pels altres, de la justícia pels pobres i de la nostra pròpia pau interior. Veient que tot està connectat, i vivint aquesta visió amb alegria i amb un cor obert, sant Francesc era –i és– profundament estimat. Ens porta al cor del que és ser humà i ens convida a una profunda conversió interior: «Igual que passa quan ens enamorem d’algú, sempre que Francesc mirava el sol, la lluna o el més petit dels animals, esclatava en un cant, atraient totes les altres criatures a la seva lloança» (Laudato Si’, 11).
Som cridats a prendre consciència per reparar la nostra relació trencada amb el món natural i entre nosaltres. Som cridats a allunyar-nos de la destrucció i, sentint-nos íntimament connectats amb tot el que existeix, a cuidar més profundament la nostra llar comuna.
Tríona Doherty and Jane Mellett, The Sacred Heart Messenger, octubre 2021
Llegeix més
Gratitud
Hi ha molt a dir sobre la gratitud. La vida és un do preciós, que hauríem d’apreciar i n’hauríem de gaudir. Conec una senyora encantadora que afirma que s’hauria de viure amb un cor agraït. Cada matí i cada vespre dona gràcies a Déu. Si tots poguéssim viure així cada dia… No solament es tracta de donar gràcies a Déu pel seu preciós do per a nosaltres. És bo per a nosaltres valorar les coses. Millora la nostra perspectiva. Ens tornem més positius i veiem encara més de les coses bones que Déu ens ha donat.
Donem tantes coses per fetes, cosa que pot portar a una perspectiva negativa. Viure la vida amb un cor agraït significa saber que Déu ens ho ha donat tot i que vol que siguem feliços. Aquest és el dia que el Senyor ha fet: alegrem-nos i celebrem-lo.
Mary Hunt, The Sacred Heart Messenger, febrer 2022
Llegeix més
Agraïm els nostres recursos alimentaris.
Malbaratem molt menjar.
Comprem massa.
Ens fascinen gangues com ara “3 pel preu de 2”.
El papa Francesc sobre el malbaratament d’aliments:
«Els nostres avis solien vetllar per no llençar les restes de menjar. El consumisme ens ha acostumat a malgastar menjar diàriament i no som capaços de veure el seu valor real… Llençar menjar és com robar de la taula dels pobres i famolencs: al voltant d’1.300 milions de tones mètriques (1.430 milions de tones) d’aliments, o un terç del que es produeix per al consum humà, es perden o es malgasten cada any, segons l’agència d’alimentació de les Nacions Unides».
Com Jesús, el papa Francesc va utilitzar un llenguatge dramàtic per a expressar una qüestió. Ens va recordar alguna cosa que no volem sentir. Quan malbaratem menjar, faltem al respecte al que la terra ens dona. Tenir cura de la terra no tan sols és qüestió d’ecologisme; també es tracta de garantir la distribució equitativa dels recursos de la terra i d’estar agraïts a la terra pel que ens dona.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, setembre 2022
Llegeix més
Compartir i cuidar la nostra llar comuna
Val la pena explorar les riqueses del terme escollit pel Papa per a la Mare Terra, la nostra llar comuna. La paraula “llar” desperta en nosaltres un món de records i emocions. Si heu tingut una infància feliç, la llar és el lloc pel qual sentiu l’afecte més gran: combina bones relacions amb les particularitats del lloc on vau començar la vostra vida. Com diu Elvis Presley, la llar és on és el cor. Això ressona amb la dita: “Calen mans per a construir una casa, però només els cors poden construir una llar”.
El Papa diu:
La nostra llar comuna és com una germana amb qui compartim la vida, i una mare bonica que ens obre els braços per abraçar-nos. (Laudato Si’, 1)
És difícil imaginar un nom més commovedor per al món que «la nostra llar comuna». «El nostre planeta és una pàtria i la humanitat és un sol poble que viu en una llar comuna» (Laudato Si’, 164).
Hem de redescobrir allò de què gaudien els nostres avantpassats: un profund i amorós sentit de relació amb el planeta Terra i tots els seus habitants. De petits, compartíem el que potser era una petita llar; ara compartim un planeta, i com sant Francesc d’Assís en l’antiguitat, en el nostre temps tenim la tasca de protegir-lo i reparar-lo.
Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’
Llegeix més
Sentir-nos “a casa” amb la Bíblia
Quan estem de dol o en dubte, sabem que podem acudir a la Bíblia amb confiança. Quan ens dirigim a la Bíblia, a versets concrets, de fet fem el nostre propi mapa personal de les habitacions on ens sentim com a casa amb Déu i amb nosaltres mateixos. Aquestes habitacions es converteixen en la nostra llar. Podem visitar-les quan comencem el dia o fer-hi una pausa tranquil·la al vespre. Aquests versos es converteixen en llocs on arrelem i creixem, com l’arbre fructífer del primer salm, “les fulles del qual no es marceixen mai”.
La Bíblia i els evangelis ens recorden que no tornem mai a casa sols! La paraula de Déu és una invitació a participar en una conversa, sigui verbal o silenciosa. Sovint, aquesta conversa ens portarà a la variada companyia de les persones de les històries bíbliques.
Sentir-nos a casa en la paraula de Déu ens permet la solitud quan la necessitem. També ens ofereix la companyia interessant de persones que ens poden consolar quan estem pertorbats i molestar-nos quan estem massa còmodes.
Alan Hilliard, The Sacred Heart Messenger
Llegeix més
Trobar la felicitat a través de l’espiritualitat
Els éssers humans desitgen la felicitat. De vegades la busquem en llocs equivocats i acabem sentint-nos més infeliços que quan vam començar-la a buscar. De vegades és aquesta elecció irreflexiva la que genera més infelicitat personal i comunitària. ‘Aquesta droga recreativa no em farà cap mal. Només és una mica de diversió’. ‘Estic bé, conduiré’. L’experiència humana confirma que som més feliços quan exercim la compassió i la generositat en la varietat de circumstàncies ordinàries de la vida, a través de tots aquells “petits actes sense nom, oblidats, / de bondat i d’amor” (William Wordsworth, ‘Tintern Abbey’) que solen omplir la major part del nostre dia. L’atenció als altres fomenta la satisfacció i la pau, que al seu torn ens enforteix per a acollir les alegries i suportar les càrregues del dolor. Els estímuls irresponsables de vegades passen per felicitat. Tanmateix, solen ser superficials i transitoris, deixant una resplendor buida. La felicitat és la pau i la satisfacció que ens ajuda a mantenir el rumb d’una manera responsable. Els sentiments superficials d’eufòria passen ràpidament. Desenvolupar una espiritualitat sana ens ajudarà a trobar una pau duradora, perquè el camí cap a la pau prové de la vida reflexiva i de l’aprenentatge de l’experiència de què significa realment ser una persona autèntica. Si no hi ha un patró d’almenys una reflexió mínima, vivim una vida superficial.
Jim Maher SJ, Reimagining Religion: A Jesuit Vision
Llegeix més
La meravella del nostre univers
Els Reis també es coneixen com a mags, que es pot traduir com a «astrònom, bruixot o visionari». El terme mags es referia a un grup de sacerdots perses o babilonis que estudiaven les estrelles i els planetes per descobrir el significat dels fets còsmics. En els darrers anys, s’han proposat moltes teories per a explicar el fenomen de l’estrella que els Reis van seguir fins a Betlem: des del cometa Halley (que era visible cap al 12 aC), fins a una nova estrella, passant per una alineació entre Júpiter i Saturn. Els científics van aprenent cada cop més sobre l’univers, sobre les estrelles, els planetes i les galàxies. Si aixequéssim la moneda més petita davant d’una secció del cel nocturn, l’àrea que cobreix podria contenir la llum de milions i milions d’estrelles, moltes de les quals ja no existeixen. El 2003-2004, el telescopi Hubble, que està en òrbita al voltant de la Terra, va fer una foto d’aquest tros de cel. El Camp Ultraprofund del Hubble és una imatge d’una petita regió de l’espai en la constel·lació del Forn, que conté unes deu mil galàxies, cadascuna de les quals comprèn cent mil milions d’estrelles com el nostre Sol. La immensitat del nostre univers pot ser massa gran per a nosaltres.
Creiem en un Déu que ho va crear tot, des del moment de la creació, quan va començar el nostre univers. Per als Reis, la meravellosa llum del cel els va conduir a la llum del món, l’esperança de la humanitat. Això s’ha de celebrar.
Tríona Doherty and Jane Mellett, The Deep End: A Journey with the Sunday Gospels in the Year of Mark
Llegeix més
Ser presents els uns pels altres i per a Déu
Sovint em sorprèn la manera com la gent se saluda abans que comenci la missa. És molt evident que la gent s’alegra de veure’s, i si alguns no hi són, d’altres pregunten per ells i es pregunten com estan. La manera com saludem la gent i els donem la benvinguda pot portar-los una benedicció.
En arribar a casa d’Elisabet, a la regió muntanyosa de Judà, Maria, segons ens diuen, va saludar Elisabet i, gràcies a la salutació de Maria, Elisabet va quedar plena de l’Esperit Sant. Seria meravellós si tots poguéssim saludar els altres d’unes maneres que donessin vida a l’Esperit Sant. La salutació de Maria a Elisabet no va ser només una font de benedicció per a ella, sinó que la salutació posterior d’Elisabet a Maria va ser també una font de benedicció per a Maria.
En saludar Maria, Elisabet la declara la més beneïda de totes les dones, per l’infant especial que portava al ventre, i també perquè havia cregut en la promesa que el Senyor li havia fet a través de l’àngel Gabriel.
Aquí va haver-hi una trobada entre dues dones que les va apropar al Senyor. Hi ha un patró per a tots nosaltres. La nostra vocació és ser presents als altres, saludar-los, d’una manera que els apropi al Senyor i creï un espai perquè el Senyor cobri vida més plenament dintre seu.
Martin Hogan, The Word is Near You, on Your Lips and in Your Heart
Llegeix més
Arribar a aquells que pateixen
Una vegada vaig ser l’orgullosa propietària d’un ciclomotor, el meu transport econòmic per a anar a treballar a un hospital de Dublín. Un dia gloriós vaig sortir a treballar com sempre. Aleshores es va obrir el cel i va caure un diluvi sobre l’asfalt sec com un os, una combinació traïdora. Quan vaig entrar en una rotonda important, la moto va derrapar i vaig sortir disparada. Mentre jeia a terra, incapaç de moure’m, es va acostar un cotxe. Dos metges en van baixar, em van examinar i van demanar una ambulància. Em va fer vergonya arribar a urgències del meu lloc de treball i haver d’explicar el que havia passat. Tanmateix, em van tractar amb la màxima cortesia i cura, i vaig presenciar la mateixa compassió estesa a tots els que m’envoltaven. Afortunadament, no havia patit cap lesió greu i em van donar l’alta més tard, aquell mateix dia. I jo agraïda de ser viva.
Uns quants anys més tard, vaig trobar un accident a Londres. Un jove repartidor de pizzes havia caigut de la moto. No parlava anglès i estava clarament angoixat. Vaig intentar consolar-lo mentre esperàvem l’ambulància. Quan els sanitaris van recomanar l’ingrés a l’hospital, es va aixecar i va marxar a tomballons, deixant la moto a la vora de la carretera. Vaig sospitar que podia ser un treballador indocumentat i tenia por de perdre la feina o de ser deportat. Em va fer mal el cor per ell.
Coneixem moltes persones ferides i trencades per experiències dures. Algunes pateixen un gran dolor físic, altres, un núvol fosc de tristesa: el dolor de la pèrdua roba l’alegria a la vida. Les dificultats econòmiques i la turbulència política arrasen la pau mundial. Posem les nostres mans en les mans glorificades de Jesús, perquè, fortificats per la seva gràcia, puguem estendre una mà d’amistat a tots els qui pateixen.
Sr Siobhan O’Keeffe, The Sacred Heart Messenger, gener del 2023