Obrir-nos a la gràcia de conèixer la divinitat i la humanitat de Crist
El mont Tabor és el lloc on Pere, Jaume i Joan van veure Jesús en l’esplendor de la seva glòria. Van veure la divinitat que quedava amagada per la humanitat. Aquest dia és l’alba de la fe dels apòstols en qui és Jesús i en la seva vida divina. En la seva humanitat i en la seva identitat total, ell és la imatge de Déu. El van reconèixer perquè el coneixien com a home. I aleshores van sentir la veu que deia: «Aquest és el meu Fill estimat» (Mateu 17,5).
Aquesta veu ja havia parlat abans, en el baptisme de Jesús. Però aleshores només Jesús la va sentir. Ara Jesús és revelat als seus deixebles com el Fill de Déu. «Aquest és el meu Fill estimat». És interessant veure què ve després. Déu diu: «Escolteu-lo». Escoltar la paraula de Déu és una de les gràcies més importants d’un cristià. A la missa, ens inclinem davant el lloc de la Paraula —és Crist qui parla en la lectura de la Paraula—, tal com ens inclinem davant el pa i el vi sobre l’altar. En la paraula i en el sagrament, Jesús parla i és present en l’Església.
Jesús també va parlar del futur, fent saber als apòstols que aquell dia només seria comprès quan ell hagués ressuscitat d’entre els morts. Aleshores entendrien el ple significat de la Transfiguració i podrien permetre’s, durant un temps, preguntar-se què volia dir «ressuscitar d’entre els morts».
Pere, Jaume i Joan recordarien aquell dia per sempre. De fet, Pere en va parlar en escriure la seva primera carta. Nosaltres podem obrir-nos a aquesta gràcia de conèixer la divinitat i la humanitat de Crist, i de creure profundament en el nostre cor que un dia serem transfigurats, de manera que el nostre cos mortal serà semblant al seu.
Donal Neary SJ, The Sacred Heart Messenger, August 2024
Llegeix més
El nostre objectiu és viure plenament a la presència de Déu
Quan tenim una bona relació amb Déu, l’esperit maligne intenta desestabilitzar-nos fent-nos sentir ansiosos, frustrats, insatisfets i tristos. No hauríem d’entrar en el seu terreny de joc entretenint-nos amb la temptació o discutint amb aquests pensaments o impulsos que no ens ajuden. Si ho fem, probablement perdrem la batalla. En canvi, hauríem de retornar serenament a la presència de Déu. Tal com diu el llibre de l’Èxode: «El Senyor combatrà per vosaltres; vosaltres només heu d’estar quiets» (Èxode 14,14).
L’exemple de Maria ens ensenya que l’alegria autèntica ve d’estar units a la font de tota veritable alegria: Déu. Com més units estem a Déu, menys ens alteren les angoixes, les pors i els sofriments. No cal que ens defensem d’aquests embats, perquè la presència mateixa de Déu és la nostra defensa. Fins i tot mentre Maria era a la terra, era com si ja fos al cel, perquè vivia plenament en la presència de Déu, adorant sempre aquell que l’omplia de llum i d’alegria. I a mesura que la seva vida s’acostava al final, la llum que sempre havia brillat en el seu cor es feia cada vegada més intensa. Atreia tot el seu ésser cap amunt, com si volgués arrencar-la de la terra i portar-la cap allà on el seu esperit ja s’enlairava, perquè pogués cantar el seu bell Magníficat en acció de gràcies a Déu pels segles dels segles.
Thomas Casey SJ, Smile of Joy: Mary of Nazareth
Llegeix més
Contemplació: una llarga mirada amorosa a la realitat
Estiguem atents per descobrir indicis de Déu al nostre voltant, i intentem trobar la vida divina al cor de la realitat. Ignasi no va deixar cap norma detallada sobre quanta pregària havien de fer els seus seguidors. En canvi, va demanar que tinguéssim Déu sempre davant dels ulls. Això és la contemplació en l’acció. És una exigència gran, però sabem què vol dir estar fent alguna cosa, agradable o desagradable, tenint una altra persona present en el nostre pensament. Vaig conèixer migrants que treballaven a les mines de diamants d’Àfrica del Sud. Suportaven llargues hores a les profunditats de la terra per poder enviar diners a la família.
La contemplació ha estat descrita com «una llarga mirada amorosa a la realitat». Així és com Déu mira el nostre món. Aleshores Déu «es posa en marxa» i intervé a favor nostre. En aquest sentit, Déu és «el contemplatiu en l’acció». I, naturalment, també ho és Jesús. Prega, treballa, pateix, però sempre en presència del seu Pare. Té un cor que discerneix, i per això pot dir: «Jo faig sempre allò que li plau» (Joan 8,29). Com a companys seus, intentem imitar-lo. No és casualitat que els primers jesuïtes volguessin ser coneguts com a «companys de Jesús».
Brian Grogan SJ, Finding God in All Things
Llegeix més
Déu promet ser sempre amb nosaltres
Hauríem de mantenir els ulls i les orelles oberts en la litúrgia i en la nostra lectura de la Bíblia per a percebre les moltes referències a Déu que és «amb» nosaltres i amb els altres servents que ha escollit, de manera que en puguem apreciar tota la significació teològica. Això ens hauria d’ajudar a valorar la profunditat i totes les implicacions de la salutació universal, aparentment senzilla, amb què els cristians estem tan familiaritzats que sovint ens passa pel pensament sense que l’apreciem: «El Senyor sigui amb vosaltres». Sentir això del prevere a la missa ens hauria de fer aturar regularment: no solament és una benedicció; és sempre també un repte.
Com veiem al llarg de tota la Bíblia, implica una missió particular prèvia que hem rebut personalment de Déu. Ens hauria de recordar que Déu promet ser sempre «amb» nosaltres, tal com Jesús ressuscitat va prometre als seus deixebles (Mateu 28,20), malgrat les nostres insuficiències —i fins i tot a causa d’elles—, perquè Déu pugui dur a terme a través nostre allò que ens demana en aquest moment de la nostra vida. Aquest és el punt.
Jack Mahoney SJ, Glimpses of the Gospels
Llegeix més
Assaborir, delectar-nos i meravellar-nos davant la realitat en què vivim
Els nostres sentits interiors i exteriors tenen un paper important a l’hora de viure una existència humana plena. Els nadons, en els primers mesos de vida, «aprenen» en gran part a través dels sentits. Els adults tenim tendència a confiar excessivament en l’intel·lecte quan cerquem la veritat. Com a conseqüència, no aprofitem l’enriquiment que ofereix una consciència atenta dels sentits. Per a alguns, aquesta consciència pot faltar sense que se’n senti la mancança. Viure la vida en plenitud és més probable quan hom està plenament arrelat en el món quotidià en què es troba, tot fent servir tant les capacitats racionals com les sensorials. Si desitgem viure amb més profunditat, l’atenció als nostres sentits és essencial. Dit d’una altra manera, necessitem crear moments en què, conscientment, simplement ens aturem a «mirar i contemplar, escoltar i sentir, olorar i tastar».
Sovint vivim els esdeveniments de la nostra vida de manera automàtica més que no pas conscient. En determinades activitats i circumstàncies, això ha de ser així. Per exemple, quan conduïm no podem ser conscients de cada moviment que fem amb el fre o el volant. Tanmateix, necessitem moments, tant de bo uns quants cada dia, en què ens permetem deliberadament assaborir, delectar-nos i meravellar-nos davant la realitat concreta que vivim. Alguns exemples podrien ser: parar atenció als sons que ens envolten en un carrer concorregut, a la vista des de la finestra d’una oficina, a la textura i/o el sabor de l’aliment que mengem, a la bellesa interior de la persona amb qui converso, així com reconèixer la bellesa de qui soc jo. En resum, hem de permetre que els nostres mons sensorials, interior i exterior, ens nodreixin tant en els moments ordinaris com en els més extraordinaris. Els moments amagats poden resultar ser les joies que fan que la vida valgui la pena, potser fins i tot plena de meravella. Catherine McCann, Spirituality and the Senses: Living Life to the Full
La ciència, punt de partida de la fe
La fe dona resposta a preguntes com ara: per què existim? Quin és el sentit de la vida? Per què hi ha alguna cosa en comptes de no res? La física nuclear, la química o les matemàtiques no poden respondre aquestes preguntes. No és el seu àmbit. La pregunta que el científic vol respondre és com funciona el nostre món. Durant segles, la gent va pensar i creure que podia trobar la resposta a aquesta pregunta en la Bíblia. Fa només uns quants segles que els cristians van començar a separar aquestes qüestions, un procés de discerniment que encara continua.
Moltes persones diuen que creien quan eren infants, però que van perdre la fe quan van descobrir la ciència. Una de les raons és que el coneixement que moltes persones tenen de la fe s’ha limitat al coneixement que en tenien de petits. No és estrany que una fe així quedi afeblida en confrontar-se amb el pensament científic. Per a d’altres, en canvi, és precisament la pràctica de la ciència el punt de partida d’un camí de fe: qui o què hi ha a l’origen d’aquest cosmos increïblement bell?
Nikolaas Sintobin SJ, Did Jesus Really Exist? And 51 other questions
Llegeix més
Hem rebut gràcia
En les seves cartes, Pau parla sovint des de la consciència d’haver estat molt agraciat per Déu. Encara que es considera «el més petit de tots els sants» —els batejats—, se li ha confiat una «gràcia especial». La gràcia de què parla Pau és l’evangeli, que revela el misteri de Crist. Pau queda corprès per «les profunditats que veig en el misteri de Crist». És molt conscient que aquesta gràcia que li ha estat confiada comporta una responsabilitat. És cridat a ser servidor d’aquest evangeli amb què ha estat agraciat, responsable d’anunciar-lo a aquells que no l’han sentit mai, i es veu a si mateix com un «administrador» que ha rebut molt del seu amo i que ara ha de demostrar que és digne d’allò que se li ha confiat.
Tots hem estat agraciats de diverses maneres pel Senyor. Hem estat batejats en Crist; hem rebut una participació en el seu Esperit; se’ns ha confiat l’evangeli; som membres del cos de Crist, l’Església; rebem la seva vinguda com a pa de vida en l’Eucaristia; som tocats per la seva presència misericordiosa en el sagrament de la Reconciliació. Com a administradors dignes de confiança, el Senyor ens ha confiat molt. Com a administradors «fidels i assenyats», hem de continuar valorant les moltes gràcies que hem rebut de Déu i viure a partir d’allò que se’ns ha confiat. Hem rebut gràcia del Senyor perquè puguem ser gràcia per als altres amb allò que hem rebut.
Martin Hogan, The Word of God is Living and Active
Només Déu sap què vindrà després
L’acció global actual per a protegir i restaurar el planeta Terra és impulsada i sostinguda per l’Esperit de Déu, el que infon la vida. «L’Esperit Sant sobre el món torçat / cova amb pit càlid i amb ales, ah!, resplendents» (G. M. Hopkins). La humanitat no està sola, lluitant per una causa desesperada. Veus profètiques de tots els àmbits sostenen aquest moment històric únic de gràcia i de repte. Anem descobrint que allò que semblava perdut i irrecuperable pot tornar a la vida, com passa amb espècies rescatades de l’extinció i amb la plantació d’una gran muralla verda d’arbres a través dels deserts africans.
La saviesa sense límits i les dinàmiques de l’univers, que han configurat les coses fins ara, són al nostre abast: no anem a la deriva en un aïllament còsmic, sinó que estem immersos en un mar d’energia divina que supera tota comprensió. Hem de fer tot el que puguem, pregar profundament i estar disposats a patir molt, sabent que la força divina actua dins nostre per dur a terme els propòsits de Déu més enllà de les nostres esperances i somnis (Efesis 3,20).
En la nostra crisi global, també som testimonis del creixement sorprenent, encara que fràgil, de la comunitat humana. Persones de totes les religions i de cap religió uneixen les mans en una causa comuna, i això respon al desig profund de Déu: que tots siguem u en una harmonia universal (Joan 17,11).
L’aliança divina amb la creació perdura sempre: «Quan aparegui l’arc en els núvols, recordaré la meva aliança eterna amb tots els éssers vius de la terra» (Gènesi 9,16). «Quan envies el teu Esperit, renoves la faç de la terra» (Salm 104,30). Com diu el bisbe Desmond Tutu: «Només Déu sap què vindrà després!»
Brian Grogan SJ, Creation Walk: The Amazing Story of a Small Blue Planet
Somiar el somni de Déu
Sant Ignasi deia que podem trobar Déu en els nostres desigs més profunds. És una afirmació extraordinària si la portem a la pràctica. Dedicar temps a somiar sobre els nostres desigs més profunds potser ens portarà a un espai sagrat.
Heus aquí un altre pensament extraordinari. Un amic molt savi va dir fa un temps que, si diem «sí» a Déu, Déu farà possible aquest «sí», fins i tot si allò a què estem dient «sí» és una cosa que no havíem previst en la vida o que no ens sentim capaços de fer. En altres paraules, el nostre «sí» des d’una posició de fe és terreny adobat perquè Déu hi faci la seva obra. Pensem en el «sí» de Maria a l’àngel, que va fer possible la vinguda de Jesús al món.
Res d’això no té relació amb nosaltres; no té res a veure amb obtenir coses. És molt més profund i molt més significatiu per a la nostra vida i per a la vida dels qui ens envolten. Potser ni tan sols ens veurem «guanyant» res en un sentit mundà. Simplement ens alineem amb Déu. Somiem el somni de Déu.
Posant-ho tot junt, si somiem el somni de Déu per a la nostra vida, si trobem els nostres desigs més profunds, molt més enllà dels desigs superficials, i diem «sí» a Déu, podem veure com el somni de Déu per a nosaltres i per al nostre món es fa realitat. I això sí que és Bona Notícia!
Brendan McManus SJ and Jim Deeds, Emerging from the Mess
Llegeix més
Potser ens cal afinar la nostra vida
Fa un temps, durant un cap de setmana de vacances a Londres, vaig decidir anar a una de les meves esglésies preferides de la ciutat, St Martin in the Fields. Al llarg dels darrers anys, m’ha ofert un espai tranquil i de pregària per a començar les vacances. Aquell matí, quan vaig entrar a l’església, em vaig adonar que no seria una experiència tan silenciosa. Al davant de l’església hi havia un gran piano de cua. Assegut o, més aviat, agenollat davant seu, hi havia un afinador de pianos. Estava fent la seva feina, tocant repetidament una nota i fent canvis minúsculs en l’altura del so… Bé, no sé ben bé com feia la seva màgia!
Vaig seure, vaig tancar els ulls i vaig intentar pregar. Però les notes continuaven i em vaig adonar que em deixava endur per les notes i pels canvis de to que amb prou feines podia percebre.
Les notes massa agudes baixaven de to.
Les massa greus pujaven.
I allò es va convertir en una manera de pregar.
En aquella pregària, em va colpir el pensament que podem estar una mica desafinats de moltes maneres en la nostra vida.
Hi ha àmbits que són greus, on experimentem una sensació d’abatiment, tristesa, decaïment o manca d’energia. També hi ha àmbits de la nostra vida en què som massa aguts, amb nosaltres mateixos i també amb els altres. D’aquesta manera, podem estar desafinats amb nosaltres mateixos i amb els altres. Potser necessitem afinar-nos per a poder viure en harmonia amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el pla de Déu per a nosaltres. Déu, a través de la pregària, vol connectar amb nosaltres.
Brendan McManus SJ i Jim Deeds, Sortint del desastre