Matthew 22:1-14 BCI
1Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: 2—Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les noces del seu fill. 3Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. 4Llavors envià uns altres servents a dir-los:
»—Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! 5»Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; 6i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. 7El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. 8Llavors va dir als seus servents:
»—El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; 9aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. 10»Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; * i la sala del banquet s’omplí de convidats.
11»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, 12i li digué:
»—Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
»Però ell va callar. 13Llavors el rei digué als qui servien:
»—Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. 14»Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Matthew 22:1-14 BCI
Inspiració - 2026-10-11 Pregària diària
A vegades vivim com si la vida fos una llista de coses pendents: la feina, les obligacions, els diners, els compromisos… I sense adonar-nos-en, podem acabar dient «no» a allò que realment ens dona vida.
En la paràbola, el rei prepara una festa i envia a buscar els convidats. Però cadascú té una excusa: el camp, els negocis, les pròpies preocupacions. No és que no tinguin temps; és que tenen altres coses que consideren més urgents.
I potser aquí l’evangeli ens toca de prop. Déu continua convidant-nos a la seva festa, però sovint no reconeixem la invitació perquè arriba enmig de la nostra rutina: en una conversa que necessitem tenir, en algú que demana ajuda, en una oportunitat per a reconciliar-nos o en aquell moment de silenci que sempre ajornem.
El papa Lleó XIV ha insistit en la necessitat de construir ponts, no murs, i de ser una Església que acull i uneix. Aquesta paràbola ens diu que la festa de Déu té les portes obertes i que hi ha lloc per a tothom.
Què hi ha avui dins meu que m’impedeix acceptar amb confiança la invitació de Déu a viure amb més pau, amor i esperança?
Joan Carles Nicuesa / https://tuit.cat/aPrJm