Joan 20:24-29 BCI
24Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó,no era allà amb els altres deixebles. 25Ells li van dir: —Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: —Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas.
26Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: —Pau a vosaltres. 27Després diu a Tomàs: —Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. 28Tomàs li va respondre: —Senyor meu i Déu meu! 29Jesús li diu: —Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Joan 20:24-29 BCI
Inspiració - 2026-07-03 Pregària diària
Totes les realitats i persones tenim el nostre grau d’ambigüitat. No és tot clar ni tot fosc en nosaltres. Dins les nostres obscuritats hi ha llum i dins les nostres llums hi ha obscuritats. Tomàs és un exemple i/o referent d’això. Sovint l’hem titllat d’incrèdul subratllant així de manera unilateral la seva dimensió fosca. Però podem veure més!
Quan sent que els seus companys li diuen «Hem vist el Senyor», ho posa en qüestió. I té la seva part de raonabilitat i veritat. Quan demana tocar les nafres de la passió, en el fons els està dient: si el que dieu que ha ressuscitat no és el Crucificat, no m’ho crec. Hauran estat purament al·lucinacions del vostre dolor o desig. En això té raó. És la seva part lluminosa.
La part fosca és just la contrària: Es mostra molt escèptic a l’hora de copsar que el crucificat és Ressuscitat, és el Vivent. I aquí és on necessita ser il·luminat pel Senyor, l’únic capaç de transformar el seu pessimisme incrèdul en un estat esperançat.
Quan Tomàs s’adona de la seva part fosca, quan es troba íntegrament amb el Crucificat/Ressuscitat, aleshores esdevé la seva conversió expressada en aquella bonica confessió: «Senyor meu i Déu meu». Confessió que és la primera en tots els relats evangèlics en què s’atribueix d’una manera oberta i clara la condició divina a Jesús: Jesús és el meu Senyor, el meu Déu.
Carles Marcet sj