Joan 4:43-54 BCI
43 Dos dies després, Jesús se’n va anar d’allà cap a Galilea. 44Ell mateix havia assegurat que un profeta no rep cap honor al seu poble. 45Així, doncs, quan va arribar a Galilea, els galileus el van acollir, perquè ells també havien anat a la festa a Jerusalem i havien vist tot el que Jesús hi havia fet en aquella ocasió.
46Va tornar, doncs, a Canà de Galilea, on havia convertit l’aigua en vi. A Cafarnaüm hi havia un funcionari reial que tenia el fill malalt. 47Quan va sentir que Jesús havia vingut de Judea a Galilea, anà a trobar-lo i li va demanar que baixés a guarir el seu fill, que estava a punt de morir. 48Jesús li digué: —Si no veieu senyals i prodigis, no creieu. 49 El funcionari li contestà: —Senyor, baixa abans no es mori el meu fill! 50Jesús li digué: —Ves, que el teu fill viu. Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí. 51Ja baixava a Cafarnaüm quan els seus servents l’anaren a trobar i li digueren que el seu fill era viu. 52Ell els va preguntar a quina hora s’havia posat millor. Els servents li respongueren: —Ahir, a la una del migdia, el va deixar la febre. 53Llavors el pare s’adonà que era exactament l’hora en què Jesús li havia dit: «El teu fill és viu.» I van creure ell i tota la seva família. 54Aquest segon senyal, Jesús el va fer quan arribà a Galilea des de Judea.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Joan 4:43-54 BCI
Inspiració - 2025-03-31 Pregària diària
Aquest any 2025 l’Església universal celebra un Jubileu que, tot i ser ordinari, té una intenció ben profètica i escaient com és l’esperança. Amb el panorama geopolític mundial actual, és ben fàcil deixar-se arrossegar per l’escepticisme, abaixar les mans i dir que no hi ha res a fer. Perquè el que veiem…, ens estimaríem més no veure-ho!
Però la Bona Notícia és tossuda i Jesús encara ho és més. El primer cop que va voler anunciar-la al seu país natal, els seus conciutadans no van veure res d’especial en aquell home del poble que coneixien prou bé. No el van creure. Llavors va ser impossible fer cap miracle. Si Jesús hagués dit que no hi havia res a fer… Per sort, això no va succeir. Ara que hi torna, hi ha qui l’ha vist fer coses sorprenents i llavors sí: ara que ho han vist, l’acullen.
Què és el que necessitem per a creure? Per a acollir Jesús en la nostra vida? Què és el que necessitem per a mantenir l’esperança? Per a mirar el nostre món i saber que “no s’hi sentiran mai més plors ni crits de dol” (cf. Is 65 -1a lectura d’avui)?
Perquè hi pugui haver miracles i prodigis, cal anar confiadament a cercar Jesús i creure fermament –també quan racionalment no hi ha possibilitats– que ell és present en tot. I pot fer-ho tot. Com aquell funcionari reial de l’evangeli d’avui que, sobretot, és un pare que vol la salut per al seu fill. Jesús se servirà –se serveix– de la nostra fe i de les nostres mans. Perquè creure és sense haver vist. L’esperança té sentit quan es fonamenta en la fe, en allò que creiem, tot i sense veure res.
Paloma Aragüe Calle hcsa