Joan 6:16-21 BCI
16Al capvespre, els seus deixebles van baixar al llac 17i s’embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l’altra riba. Ja s’havia fet fosc i Jesús encara no s’havia reunit amb ells; 18a més, com que el vent bufava fort, el llac s’anava encrespant. 19Quan havien remat unes dues o tres milles, van veure que Jesús s’acostava a la barca caminant sobre l’aigua, i es van esglaiar. 20Ell els diu: —Soc jo, no tingueu por. 21Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Joan 6:16-21 BCI
Inspiració - 2026-04-18 Pregària diària
Era fosc: en la foscor és difícil orientar-se i més quan travessem paratges desconeguts. Tots hem fet l’experiència d’arribar a un lloc de nit, i sentir-nos envoltats per ombres amenaçadores, i tot això esvair-se amb les primeres llums del dia. També el nostre món sembla passar un moment de foscor, de manca de llums de referència i on tot són amenaces (canvi climàtic, amenaça nuclear, guerres…). La foscor…
El vent: qui no ha estat enmig d’una gran ventada. La gent de l’Empordà coneix bé les tramuntanades, però Déu n’hi do també amb les garbinades, les llevantades… No hi sentim bé, el cap sembla que se’ns en vagi, ens sentim incòmodes, les veus dels companys de camí es difuminen… Avui bufen vents de mals auguris, d’informacions falses que s’escampen arreu. El vent…
El llac: per a la cultura d’aquella zona, el llac sempre causava temor. Als llacs s’hi amaguen monstres desconeguts, mals esperits que no volen res més que fer mal als navegants. No és estrany que la nostra cultura hagi estat qualificada de líquida. Aquesta inestabilitat, aquesta manca de llocs sòlids on agafar-se ens genera inquietud i ens remou l’ànima. El llac…
I enmig de tot això apareix Jesús acostant-se a la nostra barca caminant sobre les aigües per dir-nos… que no tinguem por. Pot ser que no el vegem (foscor), que no el sentim (perquè el vent s’emporti la seva veu), o que no l’entenguem (el llac on tot es mou), però ell continua allà, caminant sobre les aigües.
Avui podríem fer nostra com un mantra la paraula del salmista: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu” (Sl 95,7).
Santi Torres