Lluc 10:1-12 BCI
1Després d’això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. 2Els deia:
—La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats. 3Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. 4No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. 5Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa.” 6Si allí hi ha algú que n’és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d’ell; si no, tornarà a vosaltres. 7Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. 8»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, 9cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.”, 10Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: 11“Fins i tot la pols del vostre poble que se’ns ha encastat als peus, ens l’espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop.”, 12Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 10:1-12 BCI
Inspiració - 2026-10-01 Pregària diària
Jesús instrueix aquells que envia a predicar i de les seves recomanacions se’n dibuixa una manera de fer que encara ressona vint-i-un segles després:
– Fer-ho amb pobresa (ni bossa, ni sarró, ni sandàlies). En els temps que vivim, correm el risc de donar als mitjans més importància que al contingut o al sentit. No sé si avui Jesús diria sense tablets, powerpoints, ni xarxes socials…, però sí que advertiria sobre el fet de confondre mitjans i fins.
– Desitjar la pau, sempre. Aquesta confiança que ens fa veure en l’altre no un enemic sinó un germà. Després la pau pot ser acollida o rebutjada, però això ja no depèn de nosaltres… De nosaltres depèn desitjar sempre d’entrada la pau a tothom.
– Actuar anunciant el Regne, perquè el cristianisme no és una ortodòxia, sinó sobretot una ortopraxi. La manera com vivim és la millor manera de testimoniar que el Regne ja és aquí.
La duresa final és per als qui no acullen, per als qui rebutgen, per als qui desconfien, per als qui responen al desig de pau amb menyspreu i arrogància… D’alguna manera ells ja viuen l’infern de la deshumanització.
Santi Torres