Lluc 11:1-4 BCI
1Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
—Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. 2Ell els digué:
—Quan pregueu, digueu:
Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne.
3Dona’ns cada dia el pa que necessitem; 4perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació.,
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 11:1-4 BCI
Inspiració - 2025-10-08 Pregària diària
+ “Ensenya’ns a pregar”. Aquesta petició dels deixebles ens obre el tresor del parenostre. Si la nostra relació amb Déu és autosuficient i limitada a certs ritus o tradicions automatitzades, no podem pregar. Si més no, no com Jesús.
A voltes ens quedem amb un Jesús com a referent moral o social. Però Jesús és mestre i, alhora, canal de pregària. En el seu Esperit preguem i podem dir a Déu “Abba”, Pare (Rm 8,15).
Cada paraula del parenostre ens donaria per a fer-ne un comentari. Em limito a compartir amb vosaltres la pregària d’abandó de Charles de Foucauld, perquè pot il·lustrar molt bé què significa pregar a un Déu-Pare:
“Pare, em poso a les teves mans. Fes de mi el que vulguis. Sigui el que sigui, te’n dono gràcies. Estic disposat a tot. Ho accepto tot, perquè la teva voluntat es compleixi en mi i en totes les criatures. No desitjo res més, Pare. Poso la meva vida a les teves mans, te la dono amb tot l’amor de què soc capaç, perquè t’estimo i necessito donar-me, posar-me a les teves mans sense límits, amb una confiança infinita, perquè tu ets el meu Pare.”
Eloi Aran