Lluc 12:13-21 BCI
13Un d’entre la gent digué a Jesús:
—Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. 14Ell li respongué:
—Home, ¿qui m’ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres? 15Aleshores digué a la gent:
—Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no depèn pas dels seus béns. 16I els explicà una paràbola:
—A un home ric, la terra li va donar molt. 17Ell rumiava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” 18I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. 19Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” 20»Però Déu li digué:
»—Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? 21»Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 12:13-21 BCI
Inspiració - 2026-10-19 Pregària diària
«Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses» —ens adverteix Jesús. No per tenir molt serem més (ens ho recordava Erich Fromm en la seva obra Tenir o ésser). L’ambició de riqueses —més encara, la riquesa mateixa— ens esclavitza, ens pren llibertat. I és la llibertat la que ens fa ser i la que ens regala futur. A l’home ric de la paràbola el fet de tenir molt no li va garantir, ni de bon tros, gaudir de molts anys de vida… A més d’esclavitzar-nos i de prendre’ns llibertat, l’ambició de riquesa —la riquesa mateixa— ens fa insolidaris. I nosaltres no som illes i no ens podem desentendre els uns dels altres, tot preguntant-nos, com Caín: ¿és que potser soc el guardià del meu germà? I tant que ho som! Ara bé, l’ambició de riquesa fa que visquem tancats en nosaltres mateixos i preocupats només per les nostres coses. Encegats per una mena de «campi qui pugui», hem bastit un món en el qual els rics són cada vegada més rics, a costa dels pobres, que són cada vegada més pobres. Un món en el qual —com denunciava el papa Francesc— és més important la caiguda de dos punts en la borsa que la mort d’una persona gran que no té un sostre en el qual pugui aixoplugar-se. Ja és ben cert que hi ha «una economia que mata». Avui, la Paraula ens recorda que el Déu que ens va anunciar Jesús és «ric en amor» (Efesis) i que, si de riquesa es tracta, aquesta, la de l’amor, és la que ens cal cercar per damunt de tot.
Josep Giménez sj