Lluc 15:3-7 BCI
3Jesús els va proposar aquesta paràbola: 4—¿Quin home d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5I quan l’ha trobada, se la posa a les espatlles ple d’alegria 6i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.” 7»Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 15:3-7 BCI
Inspiració - 2025-06-27 Pregària diària
Si preguntéssim a un pastor si, en perdre una ovella, en deixa noranta-nou soles al camp, per anar a cercar la que s’ha extraviat, segurament ens diria que som bojos, que això és arriscar massa. És a dir, el que proposa Jesús en aquesta paràbola com a “normal” resulta que no és tan normal. És extraordinari. És fruit d’un cor excepcional. D’un cor excepcionalment compassiu. D’un cor com el de Jesús. Això no ho fa qualsevol pastor (que cerca rendibilitat, càlcul, equivalència…). Només ho fa Jesús, que actua per pura gratuïtat misericordiosa.
Un Evangeli apòcrif, no reconegut per l’Església com a canònic, com el de Sant Tomás, inclou també aquesta paràbola. Però certament no la va entendre. Perquè en parlar de l’ovella perduda va afegir: “era la més grossa i bonica”. Havia de trobar una raó pràctica per la qual deixar les altres i anar a cercar aquesta: si és la més grossa i maca… Però amb aquest afegitó destrossa la paràbola de Jesús: el cor de Jesús no es mou per interessos, sinó per pura gratuïtat amant.
Carles Marcet sj