Lluc 1:57-66 BCI

57Quan se li va complir el temps, Elisabet infantà un fill. 58Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.

59Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l’infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. 60Però la seva mare s’hi va oposar dient: —No! S’ha de dir Joan! 61Ells li replicaren: —Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom! 62Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. 63Ell va demanar unes tauletes i va escriure-hi: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64A l’instant se li destravà la llengua i començà a parlar beneint Déu. 65Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava d’aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»


Reflexió on Lluc 1:57-66 BCI

Inspiració - 2025-12-23 Pregària diària

L’Evangeli de Lluc ens descriu l’episodi en què el fill de Zacaries i Elisabet va rebre el nom pel qual tots el coneixem: Joan. En l’actualitat, en la majoria dels casos, posar un nom al nen és un fet trivial, resultat de les preferències dels pares. Però encara en moltes famílies perviu el costum de posar el nom dels pares o avis, en una successió històrica que pot remuntar-se molt enrere. Més enllà d’escollir un nom o un altre, de trencar o no una tradició familiar, hi ha un missatge molt important en aquest text evangèlic. El naixement de Joan Baptista —i posteriorment el de Jesús— implica precisament això: la capacitat dels seus contemporanis d’acceptar una novetat. La Tradició no implica mai una mera repetició. Sempre cal estar obert a la possibilitat que aparegui alguna cosa nova. Alguna cosa que pot resultar xocant a primera vista, però que en el fons suposa un aprofundiment o una extensió de la presència de Déu en el món.

Alberto Núñez sj