Lluc 17:7-10 BCI
7»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: “Vine de seguida a seure a taula”? 8¿No li dirà més aviat: “Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? 9¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? 10Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 17:7-10 BCI
Inspiració - 2026-11-10 Pregària diària
Determinades posicions progressistes i «de progrés», liberals i «en nom de la llibertat» ens han venut la «creença» en una mena de centralisme autosuficient de l’esser humà al mig del món. Això ha esdevingut no tan sols una ideologia, sinó també una praxi cultural que podríem qualificar d’individualisme autosuficient, autocentrat o autoreferit.
D’alguna manera, les paraules de Jesús en l’evangeli d’avui ens posen en estat de prevenció davant d’aquesta mentalitat i d’aquesta praxi. L’esser humà no és el centre del món ni la referència de tot. La seva autonomia és referencial, és a dir, «referida a». En aquest cas, referida al Senyor i Creador de tot. Tot el seu ésser (la seva llibertat, intel·ligència, pensament, afectivitat, habilitats…) viu referit a Déu i al seu projecte, i aquesta és la seva missió i el seu sentit de viure.
Això és el que queda explicitat en el text amb la paraula ‘servent’. No som esclaus sinó dipositaris d’una vida —rebuda— per a ser viscuda en la llibertat plena, que no és la de qui fa el que li dona la gana, sinó la del qui s’entrega estimant i agraint el do rebut. I fent-ho, fem simplement el que cal fer; ni més ni menys.
Carles Marcet sj