Lluc 7:1-10 BCI
1Quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l’escoltava, va entrar a Cafarnaüm. 2Un centurió tenia un servent que estava malalt, a punt de morir. 3El centurió l’apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu servent. 4Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient:
—Es mereix que li facis aquest favor, 5perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga. 6Jesús se n’anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li:
—Senyor, no et molestis, que jo no soc digne que entris a casa meva, 7i per això ni tan sols m’he considerat digne de venir a trobar-te; però digues una paraula i el meu criat es posarà bo. 8Perquè també jo, que estic posat sota l’autoritat d’un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: “Ves-te’n”, i se’n va, i a un altre: “Vine”, i ve, i al meu servent li mano: “Fes això”, i ho fa. 9Quan Jesús ho sentí, es va omplir d’admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué:
—Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe. 10Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el servent estava restablert.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 7:1-10 BCI
Inspiració - 2024-09-16 Pregària diària
Al centre del relat d’aquest fragment de l’Evangeli de Lluc cal situar, sens dubte, la fe del centurió romà que, paradoxalment és un pagà, un desconeixedor i no practicant de la Llei religiosa jueva. Però també cal considerar en el relat la importància de la reacció de Jesús tot reconeixent aquesta fe. Veiem un Jesús admirat i que es deixa sorprendre per aquestes manifestacions creients que venen, potser, d’on menys s’ho esperava o podia imaginar.
Les paraules creients del centurió romà han quedat incorporades a la celebració litúrgica de l’Eucaristia cristiana en el moment en que ens preparem per a combregar, per a rebre – sagramentalment i creient – el cos i la sang de Crist: “Senyor, no sóc digne que entris a casa meva… però una paraula teva bastarà per a sanar-me”. És una bonica manera d’expressar la nostra entrada en aquesta dinàmica creient – lloada per Jesús – del centurió romà.
Diem com ell, doncs, en primer lloc que “no ens considerem dignes”, que “no mereixem que Jesús perdi el temps amb nosaltres”, que “som una mica desastres i que la nostra llar – el nostre cor – roman sovint desordenat”
Però, com ell, també diem: “malgrat tot, vine!”, “no passis de llarg”, “digues una paraula guaridora per a aquest cor que viu esquinçat”, “perquè només Tu pots guarir-lo, re-orientar-lo”.
Darrera les paraules del centurió, i de les nostres, trobem, doncs, d’una banda un reconeixement del nostre pecat, de la nostra feblesa i de les nostres limitacions i, d’altra banda, un reconeixement de la misericòrdia de Déu vers nosaltres, que encara és més gran i poderosa.
Carles Marcet sj