Lluc 8:4-15 BCI
4Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Llavors els digué, valent-se d’una paràbola: 5—Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. 6Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. 7Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l’ofegaren. 8Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.
I, acabat de dir això, exclamà:
—Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.
9Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. 10Ell respongué:
—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne de Déu; als altres, en canvi, se’ls parla en paràboles, per tal que
» mirin, però no hi vegin; escoltin, però no comprenguin.
11»La paràbola vol dir això:
»La llavor és la paraula de Déu. 12Els d’arran del camí són els qui l’escolten, però després ve el diable i s’enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. 13Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l’acullen amb alegria, però no tenen arrels: creuen només per un moment, i a l’hora de la prova es fan enrere. 14La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. 15La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 8:4-15 BCI
Inspiració - 2026-09-19 Pregària diària
La paràbola del sembrador ens convida a fer silenci i a mirar cap endins sense por. Ens adverteix que el soroll del món, la pressa, la superficialitat de viure només de les emocions del moment o l’afany de posseir són els grans enemics de la nostra pau interior.
Déu no fa selecció de terrenys: és un sembrador tossut i generós que continua abocant el seu amor en nosaltres, encara que estiguem plens de pedres o de cards.
La santedat no consisteix a tenir un cor perfecte des del primer dia, sinó a tenir la paciència i la humilitat de deixar-nos netejar per ell cada matí.
Ser la «terra bona» de què parla Jesús no és res més que viure com aquelles dones de Galilea: escoltar la Paraula, guardar-la en un cor noble i net, i donar fruit gràcies a la constància.
Que cadascú de nosaltres, en la nostra vida quotidiana, aprengui a ser aquest terreny acollidor on la tendresa de Déu pugui arrelar, créixer i il·luminar els qui ens envolten.
Josep Maria Bullich i Sarró, sj