Luke 4:38-44 BCI
38Quan va anar-se’n de la sinagoga, entrà a casa de Simó. La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. 39Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. Ella es va aixecar a l’instant i es posà a servir-los.
40Així que el sol s’hagué post, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els portaven cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava. 41De molts en sortien dimonis cridant i dient-li:
—Tu ets el Fill de Déu!
Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies. ,
42Un cop s’hagué fet de dia, sortí i se n’anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. 43Però ell els digué:
—Cal que també anunciï la bona nova del Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat. 44I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus. ,
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Luke 4:38-44 BCI
Inspiració - 2025-09-03 Pregària diària
Avui contemplem una jornada prototipus de Jesús. Lluc ens la resumeix amb la seva bellesa quasi pictòrica. Ahir, en l’evangeli de la missa, ens feia veure abans que res la sinagoga, i la gent admirada escoltant. Tot el que diu té el gust de la vida en plenitud, per això “la seva fama”, la “bona olor” que Jesús deixava en el seu caminar, s’escampava pertot arreu.
I enmig de tanta bellesa…, Senyor, la contrabellesa se’t posa al davant mig agressivament: un endimoniat, l’home del tot trencat per dintre. I tu, Jesús, amb força li retornes el gust de la vida.
Tot seguit te’n vas a dinar a casa del teu amic Pere (i sembla que em convides i que vaig amb tu: vull mirar tots els detalls del que fas, i tots els detalls del teu cor!). Ara és la pobra velleta (“ja no serveixo per a res, millor que em morís…”), la que està malalta. I tu t’hi acostes…, i totes les febres li marxen. I a l’instant passa de la “inutilitat” al “servei” a la taula (com si fos la primera diaconessa de l’Església, servint a la taula del mateix Senyor).
A mitja tarda s’hi ha fet present tota una munió de gent: per a cadascun una paraula de vida, d’esperança, de perdó…, de resurrecció. I és clar, “de molts sortien dimonis cridant”, exasperats.
Va arribant el Regne que havies proclamat solemnement a la sinagoga de Natzaret fa ben poc.
Jo avui convido a llegir a poc a poc aquesta joia d’evangeli. I a fixar-se en cada gest de Jesús, en cada mirada. I a contemplar el seu cor i copsar les seves vibracions, davant de cada persona, davant meu que l’acompanyo, davant el Pare.
Francesc Riera i Figueras sj