Marc 2:1-12 BCI
1Al cap d’uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafarnaüm. Va córrer la veu que era a casa, 2i s’hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula. 3Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític, que portaven entre quatre. 4Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l’indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. 5Jesús, en veure la fe d’aquella gent, diu al paralític:
—Fill, et són perdonats els pecats. 6Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que en el seu cor pensaven: 7«Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» 8A l’instant, Jesús, que coneixia que pensaven així, els digué:
—Per què penseu això en el vostre cor? 9Què és més fàcil, dir al paralític: “Et són perdonats els pecats”, o bé dir-li: “Aixeca’t, pren la llitera i camina”? 10Doncs ara sabreu que el Fill de l’home * té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.
Llavors diu al paralític: 11—T’ho mano: aixeca’t, pren la llitera i ves-te’n a casa. 12Ell s’aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren astorats i donaven glòria a Déu. Deien:
—No havíem vist mai res de semblant.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Marc 2:1-12 BCI
Inspiració - 2026-01-16 Pregària diària
Acostumats a tants programes i revistes que ens descobreixen la vida i els secrets dels altres, és fàcil oblidar-nos de la nostra pròpia vida. Les xacres o infortunis dels altres semblen disminuir les nostres febleses. Fins i tot, a vegades, ens podem sentir reconfortats. Sempre podem trobar qui està pitjor que nosaltres… Acceptar aquesta manera de viure és renunciar a entrar en la nostra pròpia vida, assumir les dificultats i potenciar els dons.
La llitera és signe de paràlisi. Si no podem caminar…, com posar en marxa la nostra vida? Sempre hi haurà qui ens ajudarà, però la vida, al final, només és nostra, i els encerts i els errors, nostres també. I sabem que només en tenim una.
Carregar la pròpia llitera és assumir la pròpia vida. És prendre decisions, saber-se limitat, acceptar els defectes. És viure allò que som i estar-ne agraït. És viure la nostra vida i afavorir que els altres també puguin fer-ho. És do, és valentia, és justícia.
Teresa Gomà rscj