Marc 4:26-34 BCI
26Deia encara: —Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28La terra, tota sola, dona fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
30Deia també: —A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra.
33Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. 34No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Marc 4:26-34 BCI
Inspiració - 2026-01-30 Pregària diària
Llavor que germina, sense que el sembrador sàpiga com… Gra de mostassa, la més petita de totes les llavors… La dinàmica del Regne de Déu és tan diferent de la dinàmica que més ens enlluerna i que –encara que no ho reconeguem– explica la nostra manera d’actuar! Perquè a nosaltres ens fascina tenir-ho tot apamat i dominat, ser protagonistes indiscutibles de la nostra vida i –si es pot, i en la mesura que es pugui– de la vida dels altres… I quan no veiem rendiment a curt termini, parlem de fracàs o d’esterilitat… I ho deixem córrer, sense preguntar-nos si el Senyor no ens està demanant que hi posem tot el nostre cor. Ens fascina també la grandesa –aquella que no es comparteix, sinó la que es busca per a ser admirats, envejats… i, a la llarga, odiats pels altres… Aquesta és la nostra manera de pensar i d’actuar, la nostra aposta. Però…, en el Regne de què ens parlava Jesús de Natzaret, les coses no van així. En aquest Regne el protagonista no som nosaltres, sinó Déu, que és qui ens dóna la llavor i té cura del seu creixement: nosaltres només som els sembradors. I també: el Regne del qual demanem la vinguda cada vegada que resem el parenostre, es manifesta preferentment en les coses petites i en els petits (els últims, els marginats), que solen ser grans als ulls de Déu –no als nostres–, però amb una grandesa que no esclafa, sinó que esdevé acollidora: “els ocells es poden ajocar a la seva ombra”. Ara, només ens queda canviar el cor. I, amb aquest cor renovat, continuar pregant: “vingui a nosaltres el vostre Regne!”
Josep Giménez sj