Marc 5:21-43 BCI
21Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. 22Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23i, suplicant-lo amb insistència, li diu: —La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. 24Jesús se n’anà amb ell.
El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu.
25Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. 26Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28fperquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» 29Immediatament se li estroncà la pèrdua de sang i sentí dins el seu cos que estava guarida del mal que la turmentava. 30Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: —Qui m’ha tocat la roba? 31Els seus deixebles li contestaren: —¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? 32Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li va explicar tota la veritat. 34Jesús li digué: —Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
35Encara Jesús parlava, que n’arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: —La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar més el Mestre? 36Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: —No tinguis por; tingues només fe. 37I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, 39entra a la casa i els diu: —Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. 40Ells es burlaven de Jesús. Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41l’agafa per la mà i li diu: — Talità, cum —que vol dir: «T’ho mano: noia, aixeca’t.» 42A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d’estupor. 43Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Marc 5:21-43 BCI
Inspiració - 2026-02-03 Pregària diària
Els fragments de l’evangeli d’avui sempre obren el cor; molts portem gravades aquestes paraules: Talita, cum…
La dona que patia hemorràgies i el cap de la sinagoga. Són els relats del no poder més, d’haver-ho intentat tot, i en aquest no quedar res, res de res, l’esperança. Unes vivències de fracàs, de pèrdua de totes les seguretats possibles, es converteixen en una història de confiança en Déu i de retorn de l’esperança. La prova de la fe. L’abandó de les nostres projeccions i il·lusions, del que ens donen els mitjans materials o relacionals, de tot el que ens fa sentir que tenim una mica de poder sobre la realitat. L’abandó i l’experimentació del que possibilita la vida de Jesús: “Només que li pugui tocar la roba…”, “No tinguis por, tingues només fe”.
La dona i l’home havien fracassat en els intents de curació, eren situacions dures, diferents, però dures, l’aïllament social i el sofriment, la pèrdua d’una filla. Com els comprenem! Pensem en els nostres malalts crònics o incurables, en els qui tenen algun tipus de discapacitat, en els ancians, en els nens malalts… Sovint experiències de malaltia que duen a l’aïllament, a la solitud, sense una comunitat disposada a acollir i a curar, a acompanyar…
No ens podem aïllar de la vida, la vida sempre ens ve a trobar, però que diferent és si podem fer una lectura creient de la realitat. No podem estalviar-nos la duresa, la perplexitat… El que passa ens transforma i les persones ens transformen… Vivim amb nosaltres mateixos i amb els altres… Si ens emmirallem en la vida de Jesús, en el seu estil de vida, si sabem encomanar-nos d’aquest viure a la presència del Pare, de la comunió amb ell, si sabem obrir les portes de la nostra existència al qui ens necessita, si no oblidem que hi ha milions de persones que viuen en condicions indignes, si busquem camins propers d’ajuda als qui pateixen…
Si ens preocupem d’anar sentint i assaborint la presència d’un Déu misericordiós que aprenem en la vida de Jesús, llavors potser sentirem que, dia rere dia, van repetint-nos al llarg de la vida: “Noia, aixeca’t…” I ens aixequem en la confiança en la Llum i en l’abandó del que no sosté ni el pas dels anys ni el pas del sofriment, tot allò que és efímer, buit, per trobar-nos amb Aquell que és tot Amor.
M. Lluïsa Geronès Estrada