Mateu 13:44-52 BCI

44»Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

45»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: 46quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.

47 »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48 Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. 49 Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, 50 i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

51 »¿Ho heu comprès, tot això? Li responen:
—Sí. 52Ell els diu:
—Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.


Reflexió on Mateu 13:44-52 BCI

Inspiració - 2026-07-26 Pregària diària

No sabem gairebé res dels pares de la Verge Maria i, amb tot, veient-la a ella, podem intuir la seva senzillesa i humilitat de vida. Una senzillesa i humilitat que els capacita per a comprendre «les coses del Regne» que Jesús explica en les paràboles de l’evangeli d’avui, i que nosaltres també entreveiem i desitgem arribar a copsar internament.

Potser la paràbola més significativa i eloqüent és la primera. El Regne és una realitat molt valuosa (un tresor!) i, alhora, no gens fàcil de trobar (està amagat dins la realitat i també dins el nostre cor). Cal fer un capbussament per a trobar-lo. Si ho fem, el resultat és una capacitat mobilitzadora (aquell home es mou per vendre-ho tot) i un viure unificat (l’únic que li interessa és aquell camp que conté aquell tresor).

A què ens convida això? A viure cercant —amb un desig profund, no merament superficial— el Déu del Regne, sovint amagat al nostre món i al nostre cor però que es deixa sentir, i a viure-ho tot des d’aquesta troballa: relacions, feina, família, comunitat, viatges, despeses, voluntariat, professió…

Després, les altres paràboles ens recorden que aquesta troballa, que aquest tresor, no és per a una minoria selecta; és per a tothom. El que passa és que no tothom es deixa configurar o unificar per allò que ha trobat: hi ha «peixos» amb vocació d’alimentar i altres d’incapaços de donar vida. Igualment, a les arques del nostre món hi ha el que és vell i el que és nou. Ni l’un ni l’altre no es poden rebutjar d’entrada, sigui pel fet de ser vell (tradicional, antic…) o pel fet de ser nou (creatiu, revolucionari…). Cal mirar el tresor —l’únic que unifica— i discernir: això que sembla nou o vell, alimenta? Genera vida? Mobilitza vers l’entrega, el servei, la donació…?

Carles Marcet sj