Mateu 14:22-36 BCI
22Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. 26Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren:
—És un fantasma!
I es posaren a cridar de por. 27Però de seguida Jesús els digué:
—Coratge! Soc jo. No tingueu por.
28Pere li contestà:
—Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. 29Jesús li digué:
—Vine.
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà:
—Senyor, salva’m! 31A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:
—Home de poca fe! Per què has dubtat? 32Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren:
—Realment ets Fill de Déu!
34Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. 35La gent d’aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts 36i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Mateu 14:22-36 BCI
Inspiració - 2025-08-05 Pregària diària
La nit, la foscor, les aigües, són medis en què ens movem amb una certa inseguretat, s’escapen del nostre control, són propicis, doncs, a generar certs dubtes, sorgeixen les pors… I és que per molt que els humans vulguem progressar, tenir-ho tot previst, no acabarem mai de controlar-ho tot.
Amb la fe probablement passa una cosa semblant. La recerca de Déu es viu de moltes maneres diferents. Unes vegades des de la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu el busco llavors «a les palpentes». Potser cal no oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot sorgir com a dubte superat». Altres vegades comprovo que la fe et surt de dins d’una manera extraordinària, davant certs fets, vivències… No ho pots explicar, però “sents” aquesta mena de “Presència”…
Davant de tot això, és sa plantejar-se que l’ésser humà no es basta a si mateix. Sovint ens pot passar com a Pere: veiem el Senyor i ens llancem a l’aigua, sense por i amb una seguretat que no sabem ben bé d’on ens ve. Però… sorgeixen els dubtes. És en aquests moments que l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salveu-me!». Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no tan sols com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat de qui se sap petit, ignorant i necessitat de salvació.
No oblidem que la fe és «caminar sobre aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva de l’enfonsament total.
Emili Reimat