Mateu 18:15-20 BCI
15»Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. 16Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. 17Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. 18En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. 19»Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; 20perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Mateu 18:15-20 BCI
Inspiració - 2026-09-06 Pregària diària
«Que potser soc el guardià del meu germà?» —així reaccionava Caín quan Déu, tot retraient-li haver matat el seu germà, li demanava: «on és el teu germà? Què n’has fet?». Sovint pensem que en tenim prou amb els nostres problemes i que no hem de preocupar-nos dels problemes del nostre germà. Però, de fet, la preocupació pels nostres germans forma part del nostre camí en la fe. S’entén: preocupació que no sigui fiscalització ni control ni coses per l’estil. D’aquesta preocupació se’n diu clàssicament: correcció fraterna. La correcció fraterna no és gens fàcil. Per això mateix cal fer-la amb certes condicions. En primer lloc, perquè ajudi, la correcció fraterna ha de ser autocorrecció. Només quan hom viu i vol viure el que vol transmetre serà creïble la correcció. I, en segon lloc, cal anar per passos: primer, aquesta correcció s’ha de fer en privat. No es tracta d’avergonyir el germà. I si aquest camí no funciona, aleshores cal recórrer a dos o tres testimonis fiables. I si aquest recurs tampoc no funciona, aleshores és el moment d’apel·lar a la comunitat. I si, finalment, ni així ens en sortim, aleshores sí, aleshores «considera’l com un pagà o un publicà». Curiosament, publicans i pagans són la mena de gent per a qui Jesús sentia simpatia i a qui sempre volia tenir la mà estesa i el cor obert… De manera que la mà estesa i el cor obert sempre romandran la darrera paraula. De tot això en traiem, en definitiva, que la nostra fe sempre serà comunitària. Un cristià que va per lliure o a la seva no serà mai del tot un bon cristià. La presència del Senyor està sempre assegurada allà «on n’hi ha dos o tres de reunits en el seu nom».
Josep Giménez sj Per veure el dibuix de l’evangeli d’avui, copieu l’enllaç des de la versió web per imprimir: / https://h1.nu/1CZLw