Mateu 22:15-21 BCI
15Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. 16I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li:
—Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? 18Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
—Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari. 20Jesús els preguntà:
—De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? 21Li responen:
—Del Cèsar.
Llavors els diu:
—Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Mateu 22:15-21 BCI
Inspiració - 2026-10-18 Pregària diària
En el passatge d’avui dos grups ideològicament enfrontats, fariseus i herodians, s’alien per pretendre comprometre Jesús. Si Jesús diu que no cal pagar el tribut al Cèsar, els herodians el poden acusar de subversiu. Si contesta que sí, els fariseus el poden acusar d’anar en contra del sentiment religiós del poble, que estava convençut que l’únic senyor era Déu i que cap jueu no podia acceptar cap altre sobirà. Però ell no entra en el joc. Els porta a un altre pla.
Els parla de retornar al Cèsar el que és del Cèsar. Una moneda que porta la cara del Cèsar li pertany i, per tant, cal retornar-la-hi. Però, atenció, tota la resta pertany a un altre Senyor. Ni la dignitat humana, ni la dignitat d’un poble no es poden comprar ni vendre amb les monedes del Cèsar. Amb paraules de Joseph Cardijn, fundador de la JOC, «un jove treballador val més que tot l’or del món».
I per reblar aquesta segona part afegeix una resposta a una pregunta que no li han fet: retornar a Déu el que és de Déu. I què és de Déu? De Déu és el planeta Terra, la nostra casa comuna, amb tot el que conté. De Déu és la vida. De Déu som les persones amb les nostres alegries i les nostres tristeses. I de Déu, prioritàriament, són els exclosos, els pobres, els petits i els vulnerables, els explotats, els descartats, els anorreats d’aquest món.
I si «tot és de Déu», primer, res no ens pertany i, segon, tot allò genuïnament humà ha de tenir cabuda en el nostre cor com en té en el de Déu. Cal que comencem a fer nostres aquelles paraules de la Gaudium et Spes en el Concili Vaticà II: «Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els que pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist». No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor. ¿Estem disposats a retornar a Déu el que és de Déu? ¿A posar al servei del Regne tot el que som i tenim perquè sigui retornada a tothom la dignitat que li confereix ser fill de Déu i germà nostre?
Amadeu Bonet / Per veure el dibuix de l’evangeli d’avui, copieu l’enllaç des de la versió web per imprimir: / https://tuit.cat/s3Doq