Mateu 6:7-15 BCI
7»Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. 8No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
9»Vosaltres, pregueu així:
Pare nostre que estàs en el cel, santifica el teu nom,
10vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. 11Dona’ns avui el nostre pa de cada dia;, 12perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; 13no permetis que caiguem en la temptació, i allibera’ns del mal.,
14»Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; 15però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Mateu 6:7-15 BCI
Inspiració - 2026-06-18 Pregària diària
El parenostre és la nostra pregària d’avui. Posem dos accents en el text. En la primera part hi trobem reflectida la vida de Jesús. Són els anhels més importants de Jesús. Entre aquests anhels, sobresurt demanar la vinguda del Regne. Cal notar, però, que aquesta petició és remarcada amb la fórmula: «que es faci la teva voluntat». Si ho mirem de prop, en el fons, aquesta fórmula no fa més que subratllar la petició de la vinguda del Regne. Perquè la voluntat del Pare del cel és el projecte del Pare del cel per a tota la humanitat i per a tota la creació. I aquest projecte és el Regne, un àmbit de fraternitat, de solidaritat i d’harmonia, on càpiga tothom, no es discrimini ningú i tots ens estimem com a germans. És el nucli més important de tot el Nou Testament que s’expressa de formes diverses («el qui és la Paraula de Déu» [Joan], el «misteri» amagat des de sempre en la intimitat de Déu [Pau], la voluntat del Pare del cel [Mateu]).
Entre les peticions de la segona part, subratllem la petició de perdó. Però la formulació, en aquest cas, ens pot fer perdre el nucli més pregon que hi tenim: el text sembla que digui que demanem el perdó perquè nosaltres perdonem. Però el sentit de la petició del pare-nostre és més aviat: nosaltres perdonem perquè som perdonats. La prioritat és el perdó de Déu que ha d’engendrar en nosaltres el tarannà de perdonar. Per tant, si perdonem, és perquè hem estat perdonats. Ho fa palesa la paràbola del perdó que tenim en el discurs de Jesús a l’església de Mt 18: L’amo (el Senyor) ha perdonat un deute enorme. Si aquest perdó no engendra el perdó del súbdit respecte al seu amic, el primer perdó perd la seva raó de ser i es pot tirar enrere (Mt 18,23-35). Si no perdonem potser és perquè no hem acollit el perdó que el Pare ens ofereix incondicionalment. L’ensenyament és que el perdó acollit ha d’engendrar perdó fins a setanta vegades set.
Oriol Tuñí sj