Déu és el nostre desig més profund

La imatge popular d’un místic és la d’algú que passa molt de temps sol en oració solitària, aïllat del món que el distreu. El misticisme de la natura, però, és un regal per a tothom! Potser no ets una persona que passa gaire temps sola amb Déu, però a mesura que contemples la natura, ¿vas creixent en meravella, en consciència que cada tros de la creació et canta una cançó i t’invita a escoltar la seva melodia? ¿Sorgeixen sentiments de temor reverencial quan dediques petits moments a meravellar-te del que la natura continua inventant? Quan et preocupes pel desordre de la vida, pots embolicar-la en gratitud per la fermesa de les lleis de creixement de la natura? ¿Pots esperar que potser Déu no hagi abandonat aquest món caòtic nostre als seus propis dispositius destructius, sinó que treballi creativament per portar-lo a la bellesa que vol?

El papa Francesc diu:
Sentir cada criatura cantant l’himne de la seva existència és viure amb alegria en l’amor i l’esperança de Déu. Aquesta contemplació de la creació ens permet descobrir en cada cosa un ensenyament que Déu ens vol transmetre, ja que, per al creient, contemplar la creació és escoltar un missatge, escoltar una veu paradoxal i silenciosa. (Laudato Si’, 85)

Per a ser místic, doncs, no cal ser una persona que tingui els genolls desgastats, tot i que Déu atrau algun cor a aquesta intimitat silenciosa. Només cal que miris llargament i amb amor la creació, i que la deixis parlar al teu cor.

Brian Grogan SJ, Finding God in a Leaf: The Mysticism of Laudato Si’