El bé comú

En una cultura individualista, potser més que mai, necessitem aprendre la lliçó que ens mostra Crist Rei. Som guardians del nostre germà i de la nostra germana. “Vivim a l’ombra els uns dels altres”, com diu un proverbi irlandès. Tot i que la independència està bé, la interdependència és el bé més gran: un cor bondadós i una mà oberta. La situació dels refugiats de guerra ha estat àmpliament documentada, però hi ha hagut i hi ha veus inquietants que s’hi oposen. En les ruïnes irlandeses diu sobre l’hospitalitat:

Vam veure un estrany ahir,
vam posar menjar al lloc de menjar,
beguda al lloc de beure,
música al lloc d’escoltar.
I amb el nom sagrat del Déu u i tri,
vam ser beneïts, i la nostra casa,
el nostre bestiar i els nostres estimats.
Tal com diu l’alosa en el seu cant:
Molt sovint, molt sovint, molt sovint va Crist
amb la figura de l’estrany.

No és només a Irlanda, és clar, perquè moltes cultures saben instintivament que necessitem honorar el cor de l’estranger; necessitem reconèixer com s’assembla a nosaltres; necessitem recordar la humanitat de cadascuna de les persones. Donar la benvinguda a l’estranger ens beneeix a nosaltres mateixos tant com ajuda el destinatari de la nostra hospitalitat.

En la família de Déu no hi ha estrangers, només parents, com podríem dir. La germanor és el somni de Déu fet realitat. És imaginar un cercle de compassió i després imaginar que ningú no queda fora d’aquest cercle. Perquè tot el que fem amb amor té un valor etern.

Avui Crist Rei ens diu: “El que feu als altres, m’ho feu a mi”.

Tom Cox, The Sacred Heart Messenger, novembre 2023