El carbó ardent

Aquesta història era la preferida d’un predicador. Hi havia un feligrès que abans assistia a missa regularment i de sobte va deixar d’anar-hi. Al cap d’unes quantes setmanes, el mossèn va decidir visitar-lo. Era una nit freda i el capellà va trobar l’home sol a casa, assegut davant d’un foc de carbó ardent.

Endevinant el motiu de la visita del mossèn, l’home el va acollir, el va conduir a una gran cadira a prop de la llar de foc i va esperar. El pastor es va posar còmode, però no va dir res. En el silenci pesat, senzillament es va asseure i va mirar el foc.

Al cap d’uns minuts, el capellà va agafar les pinces, prengué amb cura un carbó que cremava intensament del foc i el va col·locar a un costat de la llar de foc, tot sol. Després es va recolzar a la cadira, encara en silenci. Tots dos van observar el carbó. A poc a poc, la flama del carbó disminuí, hi va haver una resplendor momentània i després el foc es va apagar. Aviat quedà fred i mort. El mossèn es va aixecar de nou, va recollir el carbó fred i mort i el tornà a posar al mig del foc. Immediatament va començar a brillar de nou amb la llum i la calor de les brases ardents que l’envoltaven.

La moral era simple. Un sol tros de carbó no pot cremar sol; calen molts trossos de carbó per a fer un foc que no s’apaga. Cap cristià no pot cremar per Déu durant gaire temps sense el suport constant de la resta de l’Església.

Paul O’Reilly SJ, Hope in All Things