Gestionar la llibertat

Dachau era més a prop de la ciutat de Munic del que m’imaginava. Per alguna raó vaig pensar que em perdria el camp, fora de la vista i fora de la ment. Durant la visita vaig descobrir que va ser construït a principis dels anys trenta. No per a empresonar-hi cap grup ètnic en particular, sinó qualsevol persona que discrepés públicament de les polítiques de Hitler. Això va canviar amb el temps.

La visita va ser alhora trista i intrigant. Hi havia molt per a recordar, però hi havia una part que no oblidaré mai. Al final de la visita, el guia va descriure els dies que els soldats alemanys van abandonar el campament, deixant els presoners al seu allotjament. Un cop els presoners es van adonar que els soldats havien marxat, van voler abandonar el campament, però els oficials aliats a càrrec dels presoners van insistir que es quedessin on eren. Dies després, les tropes aliades van entrar al campament i van alliberar els presoners. Les tropes van quedar commocionades pel que van trobar.

Els comandants aliats del campament tenien raó. Si els presoners haguessin sortit cap a carreteres obertes, podrien haver mort o també podrien haver estat atacats per les tropes que avançaven, que no haurien sabut de lluny qui eren les persones que s’acostaven.

Vaig quedar-me en silenci una estona mentre la visita s’acabava. Una veu suau s’obria camí en la meva ànima i em deia: “Sovint és més difícil gestionar la llibertat que el captiveri”. Aquesta veu suau i la imatge d’aquell camp de presoners m’han tornat a venir al cap moltes vegades quan he afrontat canvis, amb els seus nous reptes i oportunitats.
Alan Hilliard, Dipping into Life: 40 Reflections for a Fragile Earth