La vida com a regal

Per què sovint no veiem tot i tots els que ens donen com a regals? Per què maltractem els altres tan fàcilment com si el seu amor, lleialtat i utilitat se’n degués d’alguna manera? Crec que aquest fracàs de la visió és la nostra manera d’evitar la vulnerabilitat de l’amor: tant si ens estem enamorant d’una persona, d’una comunitat de persones, d’una feina o d’una forma de vida, l’amor ens fa vulnerables. Fa por enamorar-se i encara més por quan reconec que una altra persona no és meva sinó de Déu. Fins i tot el cònjuge més fidel no és meu per sempre, perquè és possible que mori abans que jo. El meu dolç nen creixerà per tenir una vida independent. El meu millor amic podria marxar. Quan deixem anar el que creiem que ens deuen i ens centrem en nosaltres mateixos com a receptors de regals no merescuts, ens tornem més lliures per perdonar. Les relacions deixen de ser sobre el que ens deuen. Més aviat, esdevenen interaccions lliurement ofertes i lliurement donades. Això ens allibera per perdonar.

Extret de La guia ignasiana del perdó de Marina Berzins McCoy (pàg.60)