La vocació del ministeri

Quan mireu el capellà de la vostra parròquia, penseu en qui veieu en lloc de què veieu. El qui és l’home que en algun moment de la seva vida va sentir que Déu volia que es convertís en prevere. El qui és aquell que coneix la incertesa, el dubte i la decepció, però que encara troba la fe gratificant i el ministeri com la seva forma de vida escollida. El qui és aquell que aprecia una paraula amable i necessita absolutament el suport de les vostres oracions. Si veiem el capellà com què, es converteix en una funció, un dispensador de serveis i “alguna cosa” amb qui només cal contactar quan es requereix un servei. Quan Jesús va enviar els Dotze, sabia que la gent els necessitava tant com ells necessitaven la gent. Aquesta veritat es manté inalterada.

Pensa ara en els capellans que coneixes, els religiosos que coneixes, i recorda les seves interaccions amb tu en la vida. Moments de tristesa i dolor, moments d’incertesa o por, malaltia o tensió, moments també de celebració i d’alegria, on era ell o ella? El més probable és que sigui molt a prop teu i dels teus. Potser quan sents crítiques a capellans o religiosos, si són sinceres, les acceptes, les entens i hi empatitzes, però potser quan sentis que no són justificades podries dir: “Aquesta no ha estat la meva experiència”. En això, almenys, reconeixes el camí escollit en resposta a la crida de Déu, perquè Jesús es va fixar en la gent i va sentir que necessitaven ministres entre ells. Potser pots dir unes paraules després de la missa; un somriure, una encaixada de mans: “Gràcies per això, estem contents que siguis aquí entre nosaltres. Per cert, he pregat per tu aquest cap de setmana”.

Vincent Sherlock, Let Advent be Advent