Que hi hagi gràcia

«Aurora Boreal, les llums del nord», va dir l’Anne. «Que meravellós». Vaig considerar com es podia expressar la seva magnificència amb paraules. No ho necessitava. «Deixa’m amb la màgia», va interrompre. Em va recordar la resposta de la meva mare al meu intent d’explicar per què la planta de pregària aixeca les fulles en senyal de lloança quan cau la nit. «Està pregant», va dir. «Amb això en tinc prou». Bons missatges tots dos, perquè em van fer tornar a la font de la nostra millor resposta, és a dir, la meravella i l’elogi. I allò meravellós no s’ha de rendir mai a cap fórmula de paraules. Ens posem davant d’una posta de sol, per exemple, i diem: “Ah”, perquè és realment un moment d’admiració. I, si hem de buscar una paraula, que sigui «gràcia»! De fet, sant Pau va trobar aquesta paraula com la seva millor aliada quan va escriure sobre la Bona Nova, que per a ell era tota gràcia i agraciada, donada amb gràcia i tocant les cordes de la gratitud en aquells que l’escoltaven. Així va ser per a Gerard Manley Hopkins, que va remarcar que el misteri de l’Encarnació –del Déu que sempre ens supera entrant al nostre torrent sanguini en Jesús– no es podria reduir mai a «una equació teològica», ja que la seva meravella «deixa la ment oscil·lant, equilibrada però en alça». Tremolant.

De la mateixa manera, parlem de «canvi climàtic» o «escalfament global» i no tenim ni idea del que volem dir, tret que hàgim hagut de caminar més cada dia per a anar a buscar aigua, hàgim perdut la nostra llar o, com a criadors de rens, hàgim vist com els nostres rens cauen a través del gel que s’aprima i es trenca.
Hugh O’Donnell SDB, The Sacred Heart Messenger, Juny 2024