Seure amb Déu

De vegades la gent no prega perquè sent que no ho mereix. Creuen que no és per a ells. Menciones la paraula “contemplació” i ja es posen a córrer. Creuen que és per a monjos o gent que té tota mena de preparació. La pregària i la contemplació no són res més que estar “assegut o asseguda amb Déu”.
El món en què vivim pot distreure molt. Tot es trenca, les coses importants s’esmicolen en petits trossos. L’oració, i particularment la contemplació, permet entrar al cor de Déu, sabent que aquest món batega com un de sol, i que hi ha harmonia. Som més que trossos trencats i peces individuals. Per a estar en pau s’ha de veure el conjunt, tenir una imatge del tot, tenir el sentit del tot, i és la pregària i la contemplació les que ens ajuden a aconseguir-ho.
Trobo que quan prego al matí començo el meu dia amb un sentit més gran de propòsit. No tan sols busco els petits trossos per intentar encaixar-los d’una manera caòtica.

Alan Hilliard, Dipping into Life: 40 Reflections for a Fragile Earth