Lluc 18:1-8 BCI
1Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: 2—En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. 3A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia:
»—Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. 4»Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, 5però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” 6I el Senyor va afegir:
—Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? 8Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 18:1-8 BCI
Inspiració - 2025-11-15 Pregària diària
En aquest evangeli que acabem de llegir hi destacaria tres punts que ens poden ajudar en la nostra vida espiritual.
El primer és que Déu és un pare bo que ens escolta i sobretot que ens estima; la insistència de Jesús a descriure la conducta tan depravada del jutge és una manera de fer-nos veure que Déu és ben al revés per un doble motiu: perquè és molt bo i perquè nosaltres som els seus elegits; és a dir, que ens estima, que no li som indiferents, que som els seus fills, que ens ha creat per amor i no vol que se’n perdi cap; ell mai no dona ningú per perdut.
El segon punt són unes paraules que, encara que dites com de passada, són de gran importància en la nostra relació amb Déu Pare: “ni que esperi pacientment”; formulat d’una altra manera: el temps de Déu no és el nostre. Nosaltres estem acostumats a tenir una cosa en el moment que la volem; i el Senyor actua d’una altra manera, pacientment. Com sempre, la manera de fer de Déu ens supera: potser espera que nosaltres valorem el que demanem; potser espera amb paciència que nosaltres mateixos ens adonem que potser no necessitem tant el que demanem; potser veu clar que el que demanem no ens convé. És el Misteri de Déu.
I llavors ve el tercer punt: aquella pregunta enigmàtica de Jesús amb què conclou el text evangèlic: ”quan el Fill de l’Home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?” Però preguntem-nos-ho nosaltres: crec de veritat en un Déu que sap esperar pacientment quan li demano ajuda amb el cor angoixat? És a dir, me’n fio, d’aquest Déu? M’hi entrego de tot cor?
Lluís Victori sj