Lluc 4:24-30 BCI
24I afegí: —En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble. 25Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, 26però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. 27 I en temps del profeta Eliseu, hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria. 28En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; 29es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. 30Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 4:24-30 BCI
Inspiració - 2026-03-09 Pregària diària
Sovint ens trobem en l’evangeli amb una actitud d’estranyesa i de tristesa davant el refús dels oients a acceptar el missatge de salvació que ens venia a portar. Aquesta actitud és especialment visible quan parla als seus conciutadans de Nazaret, que fins i tot, com veiem avui, el volen estimbar. La raó és ben clara: Jesús ens ve a parlar d’un Déu proper, que ens estima i s’ha fet un de nosaltres; la gent, en canvi, preferia un Déu llunyà i per això va rebutjar Jesús.
Crec que la raó d’aquesta reacció és que un Déu massa proper en el fons ens fa por. Preferim un Déu llunyà que s’està allà al temple; nosaltres l’anirem a visitar, li portarem ofrenes perquè no s’enfadi i després tornarem a casa, on farem la nostra voluntat. En canvi, un Déu proper vol dir que conviu amb nosaltres, que comparteix la nostra vida quotidiana; que l’estimem i no el volem ni podem enganyar; ell és el nostre amic i sap què hi ha al fons del nostre cor.
Preguntem-nos en aquest camí quaresmal: jo què prefereixo: el Déu present en Jesús, amb qui podem parlar amb confiança i estimar-lo, però també el qui coneix de veritat la nostra vida? O bé el Déu del temple, que ens fa una certa por, però que fent el mínim per a tenir arreglats els papers, no ens pugui castigar? En una paraula: preferim el Déu llunyà que ens fa por, però ens deixa lliures o el Déu proper que ens estima i que de retop el seu amor ens porta a fer el màxim per l’amic?
Lluís Victori sj