Lluc 4:31-37 BCI
31Després va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, i el dissabte hi ensenyava. 32La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat. 33En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força: 34 —Ah! Per què et fiques amb nosaltres, * Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! 35Però Jesús el va increpar dient:
—Calla i surt d’aquest home!
Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. 36Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells:
—Què són aquestes paraules? Dona ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir! 37I la seva fama s’anava escampant per tots els indrets d’aquella regió.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Lluc 4:31-37 BCI
Inspiració - 2025-09-02 Pregària diària
– Jesús ens parlava els darrers dies, a la Sinagoga del seu poble, sobre l’opció preferencial de Déu i del seu Messies pels pobres: Jesús serà l’any de gràcia que torna noves totes les coses, amb ell arriba el món nou del Regne. Nosaltres l’hem escoltat feliços i hem somiat amb ell la Utopia del Regne.
– Fa uns anys que cantàvem: “Habrá un día en que todos, al levantar la vista…”; esperàvem un canvi radical d’estructures i gaudíem de veure que els cristians eren presents en aquesta lluita per Déu i pel seu Regne. Fins i tot érem feliços d’empènyer l’any de gràcia del Senyor, quan tothom retorna les terres que havia acumulat…!
– Senyor, prou veus que alguns de nosaltres patim una mena de decepció.
– Per això ens va tan bé, Jesús, veure que a partir del Discurs “Programàtic”, ja no “dius” macro paraules, sinó que “les vas fent”. Vas acaronant, un a un, i a poc a poc, esguerrats, llunàtics, leprosos…, tota mena d’endimoniats de qualsevol tipus… (No sé què tens, Jesús, que tota aquesta patuleia d’espifiats se t’enganxen, no et deixen mai, esdevenen els teus amics, el teu entorn).
– Ja veus que jo procuro treure-me’ls de sobre (és que, a més, Senyor, prou que ho saps, no hi ha cap solució, és tan difícil que recuperin humanitat!). Però tu m’ensenyes a no escamotejar-los, a ser tendre amb ells (que potser es presenten amb agressivitat!), a acompanyar processos…
– Quin goig avui veure’t dir amb força i valentia: “Calla i surt d’aquest home”… Trobo genial que l’evangeli, després de les grans paraules, passi al gest d’acollida de cada dia, a la “pertinaç acollida”, encara que sembli absurd i missió perduda posar-s’hi al costat.
Francesc Riera i Figueras sj