Marc 12:13-17 BCI
13Aleshores van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d’Herodes per sorprendre’l en alguna paraula comprometedora. 14Hi van, doncs, i li diuen: —Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L’hem de pagar o no l’hem de pagar? 15Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: —Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me’l veure. 16Ells l’hi portaren. Jesús els preguntà: —De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Ells li respongueren: —Del Cèsar. 17Jesús els digué: —Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. I quedaren sorpresos de la seva resposta.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Marc 12:13-17 BCI
Inspiració - 2024-06-04 Pregària diària
Havia netejat el Temple de “negocis”, fuetejant provocativament els venedors de les ofrenes “pures”, impedint els sacrificis “pel perdó del pecat”. Al dia següent s’hi passeja tranquil·lament. No es pot negar que l’escena té un cert aire provocatiu. Marc ens presenta ara el gran enfrontament: El “poder establert” del món vell i caduc, es va acostant cinc vegades a Jesús amb un atac verbal sibil·lí. I cada argument que llancen se’ls converteix en una bomba que esclata a les pròpies mans. En l’escena d’avui, es reuneixen els herodians (col·laboracionista de Roma) i els fariseus (religiosos de centre i nacionalistes). El parany dels tributs al César. Si contesta que és lícit, atraurà el furor del poble que ha mort tants cops per no pagar-los; car només Déu és el Senyor i el cens és l’acceptació humiliant d’un altre Senyor. Si diu que no s’han de pagar, apareixerà com un agitador polític contra Roma. Una resposta pacífica i pregona. “Torneu a Roma els seus ídols”, per una banda. Per l’altre, doneu a Déu el reconeixement “absolut” que li correspon. “Torneu a Déu el seu Poble”. Queda desautoritzada qualsevol pretensió de domini absolut; el domini absolut només pertany a Déu. El cristià dels dies de Marc sap que hi pot haver règims provisoris, difícils…; ell mateix els pateix en pròpia carn. En aquests casos, Jesús convida a una actitud crítica. El cristià concedirà al Cèsar el que calgui…, però prou! Reivindicarà que ningú no és absolut sinó Déu. Donarà a Déu el que és de Déu. No cremarà mai encens a l’Emperador… per més que hagi de morir. El cristià avui adora Jesús, li crema encens devotament. I demana a l’Esperit que l’alliberi de cremar encens a cap ídol… ni que sigui econòmic, polític o religiós.
Francesc Riera sj