Mateu 13:24-30 BCI
24Després els proposà aquesta altra paràbola: —Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. 26Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. 27Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: »—Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? 28»Ell els respongué: »—Això ho ha fet un enemic. »Els mossos li diuen: »—¿Vols que anem a arrencar el jull? 29»Ell els respon: »—No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.”
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Mateu 13:24-30 BCI
Inspiració - 2025-07-26 Pregària diària
L’estiu és temps de paràboles. Podem assaborir aquestes petites obres mestres de la narrativa comparativa que Jesús utilitzava per a explicar el Regne. Llegim avui la del jull i el blat, en què l’evangelista ens mostra com el món és un camp de sembres oposades. És el continu conflicte entre el bé i el mal. I el Regne de Déu hi creix, enmig d’aquesta vida de vegades tan ambigua i complexa. Aquí hi ha Déu auxiliant l’home silenciosament. En aquests comportaments col·lectius de la humanitat animats de vegades per grans ideals i altres vegades per foscos egoismes. En aquests mil gestos que fem els homes cada dia on es barregen la generositat amb les mesquineses més inconfessables… I la nostra vida és aquest aiguabarreig de bo i de dolent, tot barrejat, sense saber gaire bé on comença l’un i acaba l’altre.
Podem observar que no és fàcil saber com Déu avui s’obre camí en la consciència de cada persona. La «paràbola del blat i el jull» ens convida a no precipitar-nos. Déu, com el bon sembrador, té paciència i sap esperar, sap quin és el moment de la sega, quin el moment de separar bo i dolent… No és un Déu passiu; és un Déu pacient. Per això Déu espera, per això no es deixa portar per l’ànsia, el maniqueisme de bons i dolents, el puritanisme que voldria tenir-ho tot ben separat, els bons a la dreta i els dolents a l’esquerra.
Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i sap que donarà el fruit el dia de la sega. Només llavors podrà separar l’un de l’altre. I com deia el Marc Vilarasau “Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa”.
Avui, dia que celebrem la festa de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de Maria i avis de Jesús, podem tenir presents en la nostra pregària els nostres avis.
Emili Reimat