Mateu 13:54-58 BCI
54 Quan arribà al seu poble, instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien:
—D’on li venen, aquesta saviesa i aquests miracles? 55 Aquest, ¿no és el fill del fuster? La seva mare, ¿no es diu Maria? I els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? 56 I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això? 57 I el rebutjaven. Jesús els digué:
—Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva. 58 I no va fer allí gaires miracles, perquè no tenien fe.
“Copyright © 2021 National Council of Churches of Christ in the United States of America. Used by permission. All rights reserved worldwide.”
Reflexió on Mateu 13:54-58 BCI
Inspiració - 2025-08-01 Pregària diària
Tan lluny… i tan a prop! Sovint, ens queixem que Déu queda lluny de nosaltres i que ens costa de trobar-lo. Per això ens fa mandra de cercar-lo. Però quan Déu se’ns fa proper, aleshores ens n’estranyem, i amb posat d’autosuficiència, ens diem a nosaltres mateixos: “ja sabem de què va! El coneixem perfectament! Fins i tot, en coneixem la parentela!”. Volem tenir-ho tot perfectament “explicat” i “sota control”. Així, ens “blindem” de tal manera que el seu missatge i la seva acció –la seva persona, sobretot– passen de llarg de la nostra vida. Diu l’evangeli que, a Natzaret, Jesús no hi va fer gaires miracles perquè no creien en ell. De fet, sigui el que sigui, el nostre és un Déu proper (“hi ha hagut cap nació que hagi tingut un Déu tan proper com ho és el nostre?”, llegim en l’AT). El nostre és un Déu que ha volgut compartir la nostra vida, amb les seves penes i alegries. I per això no cal que ens escarrassem per a trobar-lo en un “més enllà” imaginari, fruit de les nostres cabòries i de les nostres fugides endavant. “Més íntim que la nostra interioritat” –deia Agustí, tot parlant d’ell– i, per això, per a trobar-lo, cal entrar dins nostre, tot fent callar els “sorolls” que ens atordeixen tan sovint, que no sabem escoltar-nos els uns als altres ni escoltar els batecs més íntims del nostre cor. Però, això també cal tenir-ho en compte, no entrem dins nostre per a romandre tancats en nosaltres mateixos, ben entotsolats, sinó per a poder-nos obrir als altres…, a la realitat…, a Déu mateix. Per això, afegeix Agustí, Déu també es troba “més amunt de tot el que nosaltres puguem abastar”. Tant de bo sigui la nostra vida la vida d’uns “cercadors” i “cercadores” de Déu!
Josep Giménez sj